Desmilitarització
La desmilitarització és una mesura de seguretat pactada en un tractat que prohibeix o limita l'activitat i l'armament de l'exèrcit d'un estat en tot el país o una zona particular.[1] També es parla de desmilitarització quan un cos policial o un altre servei integrat en l'exèrcit passa del ministeri de Defensa per integrar-se en la policia civil controlada pel ministeri d'Interior o altres autoritats civils. És una operació que molts països europeus han fet amb l'equivalent de la guardia civil,[2] que a Espanya encara manté el caràcter militar.[3]
És diferent del desarmament i el control d'armes de grups armats, fora de l'exèrcit regular, que es pot pactar a la fi d'un conflicte armat. Es pot decidir desarmar també de manera pactada entre dues o més potències per reduir el volum d'armes i procurar als governs recursos «els dividends de la pau» per altres activitats socialment útils,[4][5] com ho era per exemple el Tractat Naval de Washington del 1924 o la Convenció sobre Armes Químiques del 1993. També és diferent de la desmobilització que es fa després d'un conflicte armat, quan l'exèrcit acomiada i desarma una gran part del personal i les forces de reserva que poden tornar a activitats civils.[6]
Una zona desmilitaritzada és una àrea específica on estan prohibides persones, equipaments o activitats militars. Funciona com una zona d'esmorteïment entre nacions implicades en un conflicte armat.
De vegades es parla de desmilitaritzar la societat i canviar una educació militar per una educació per a la pau. Consisteix a reemplaçar valors militars com l'obediència, la disciplina, el patriarcat, l'androcentrisme i, sobretot, la violència com a mitjà per resoldre conflictes, per valors de pau, diàleg i llibertat. La desmilitarització de l'educació planteja que els principis de l'exèrcit s'oposen als valors d'una educació democràtica: la llibertat personal, el pensament crític, la solidaritat amb els més febles, el respecte a la diversitat i la igualtat entre pobles, així com entre homes i dones. Intenta arribar a solucions humanitàries i espais als quals les persones se senten en seguretat sense protecció militar: per mesures que augmenten la salut, la seguretat alimentària, l'accés al treball, el respecte dels drets humans, la conservació del medi natural i el dret a l'educació i a la participació política.[7] No és fàcil compaginar els límits de l'ideal pacifista d'una societat desmilitaritzadada de vegades considerada com bonista amb el dret a la autodefensa contra un invasor com en el cas de la invasió russa d'Ucraïna del 2022.[8]
Desmilitarització bilateral o multilateral pactada modifica
El Tractat de Versalles (1919) va prohibir a l'Alemanya tenir una força aèria, vehicles blindats i certs tipus de vaixells de guerra. A més es va desmilitaritzar la Renània i França va ocupar la conca carbonífera del Sarre.[9]
La desmilitarització era una part essencial de la política de les forces aliades durant l'ocupació d'Alemanya i del Japó després de la Segona Guerra Mundial.[10] Els militars japonesos i alemanys van rebre noves insígnies per a dissociar-los de la recent història bèl·lica. Van ser mantinguts en actiu per ajudar els aliats a fer front a la nova amenaça soviètica, que es va fer evident a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan va començar la Guerra Freda.[10]
L'abolició de l'exèrcit de Costa Rica, després de la fi de la Guerra Civil de 1948.[11]
Desmilitarització de cossos militars modifica
Des dels anys setanta del segle xx a Occident, molts estats van desmilitaritzar cossos de policia estatals que eren integrats en l'exèrcit. Això es va fer amb la voluntat de dotar -los de major democràcia interna i, alhora un millor control democràtic i ciutadà. El 1981, la Polizia di Stato italiana va ser un dels primers. La Bundesgendarmeria d'Àustria, per altra banda, es va fusionar amb la policia nacional i formar un nou cos civil.[12] El mateix va passar a Bèlgica el 2000 quan va palesar que la dependència de dos ministeris diferents de cossos que competien en lloc de col·laborar, duplicaven el cost i minvaven els resultats.[13]
Referències modifica
- ↑ «desmilitarització». Diccionari Valencià. [Consulta: 5 setembre 2023].
- ↑ F., B. «Adieu à la gendarmerie: deux siècles d'histoire [Comiat de la gendarmeria: dos segles d'història]». La Dernière Heure, 29-12-2000.
- ↑ «Naturalesa militar». Dirección General de la Guardia Civil. [Consulta: 5 setembre 2023].
- ↑ «Els dividends de la Pau». Lo Floc, XIII, 122, novembre-desembre 1991, pàg. 3.
- ↑ Vilanova i Vilà, Esteve «El dividend de la pau». El Punt Avui, 09-11-2014, pàg. 31.
- ↑ «desmobilització». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Calvo Rufanges, Jordi. El diccionario de la guerra, la paz y el desarme. Icaria Editorial, 2015, p. 121. Arxivat 2018-05-29 a Wayback Machine.
- ↑ Hortal, Gil. «Una crida a rebel·lar-se per la pau». Directa, 22-04-2022. [Consulta: 5 setembre 2023].
- ↑ «Desmilitarització de la Renània». Cronologia dels Països Catalans. Grup Enciclopèdia. [Consulta: 5 setembre 2023].
- ↑ 10,0 10,1 Haller, Oliver. Destroying Weapons of Coal, Air and Water: A Critical Evaluation of the American Policy of German Industrial Demilitarization 1945 - 1952. Marburg: Philipps-Universität Marburg, 2006.
- ↑ Bird, Leonard. Costa Rica: The Unarmed Democracy (en anglès). Sheppard Press, 1984. ISBN 978-0-900661-34-1.
- ↑ Hesztera, Gerald. «Die Geschichte der Gendarmerie [La història de la Gendarmeria]» (en alemany). Polizeigeschichte. Landespolizeidirektion - Ministeri de l'Interior federal.
- ↑ Van Outrive, Lode «La réforme des polices» (en francès). Courrier hebdomadaire du CRISP, n° 1580-1581, 35, 1997, pàg. 1. DOI: 10.3917/cris.1580.0001. ISSN: 0008-9664.