Obre el menú principal

Dialectes de l'èuscar

Dialectos euskera.png
Situació dels pobles preromans al territori d'Euskadi, Navarra i zones limítrofes segons Ptolemeu

Els dialectes del basc (en basc, euskalkiak, literalment 'tros de basc') són varietats lingüístiques amb diferències en la pronunciació, vocabulari i gramàtica, entre si amb el basc batua o basc unificat. Es distingeixen històricament entre 6 i 9 dialectes bascs:[1][2]

Alguns lingüistes hi inclouen també el roncalés —que Azkue va incloure dins del suletí— i també consideren dialectes independents el meridional —el que es parlava a Alaba i que, en general, se sol considerar com una varietat del dialecte biscaí—, l'aezcoà i el salacenc. El roncalés, però, es va extingir a la fi del s. XX i, si bé actualment hi ha parlants de basc al Roncal, no són parlants de roncalés, sinó immigrants interns d'altres dialectes.

Els seus límits no coincideixen directament amb les actuals fronteres polítiques, encara que sí que solen coincidir amb les fronteres administratives tradicionals eclesiàstiques. A més, els límits entre els dialectes biscaí, guipuscoà i l'alt navarrés mostren certa relació amb algunes fronteres preromanes tribals entre els caristis, els vàrduls i els vascons.

Història i dialectologia del bascModifica

 
Mapa dialectal original de Louis-Lucien Bonaparte de 1866

Un dels primers estudis científics dels dialectes del basc, en relació amb les formes verbals auxiliars, el va fer Louis-Lucien Bonaparte, un nebot de Napoleó. El seu mapa dialectal Carte des Sept Provinces Basques, que es va publicar el 1869 juntament amb el seu Le Verbe Basque en Tableaux, es considerà com la guia autoritzada en dialectologia basca durant un segle. Bonaparte va recollir dades entre 1856 i 1869 en cinc visites a Euskadi. En aquells dies, el basc ja era molt escàs en tot el territori on havia estat comunament parlat. A Àlaba, havia desaparegut de les planes i les terres altes, només en restava a la fortalesa d'Aramaio i en franges frontereres de Biscaia i Guipúscoa, mentre que a Navarra l'estudiós va arribar a les zones que s'estenen fins al sud de Tafalla. El 1998, Koldo Zuazo, professor de filologia basca a la Universitat d'Euskadi, va redefinir lleugerament la classificació dels dialectes: entre altres coses, va canviar el nom del dialecte biscaí a occidental, de guipuscoà a central; va agrupar els dialectes labortà i baix navarrés en l'anomenat navarrés-labortà; va separar el parlat a l'orient de Navarra com un dialecte independent i va reconéixer diverses zones mixtes:

Molt s'ha estudiat també del dialecte basc parlat anteriorment a Àlaba. El 1997, Koldo Zuazo publicà recerques realitzades sobre el tema basades en la dispersió de proves gravades... i documents elaborats sobretot per Koldo Mitxelena. L'expert destaca tres àmbits lingüístics principals de nord a sud, amb característiques relacionades amb la mescla d'occidental i dialectes navarresos, i diferents graus d'acord amb la seua posició geogràfica. Se centra sobretot en el lèxic, amb diferències morfològiques, com les marques de declinació -gaz / -ekin (cas sociatiu), -rean / -tik (cas ablatiu), barria / berria (= 'nou' ), elexea / elizea (= 'església'), padura / madura (= 'pantà' ), per esmentar-ne només uns pocs.[3]

Algunes de les característiques clau que distingeix en la fonologia dels dialectes del basc són:

  • la pèrdua de la /h/ i de l'aspiració en els dialectes del sud.
  • fort divergència dels històrics: //j/ /ɟ/ /ʒ/ /ʃ/ /x/ /χ/[2]/ dins de /j/ /ɟ/ /ʒ/ /ʃ/ /x/ /χ/
  • el desenvolupament en el dialecte suletí de la vocal /i/.

Varietats morfològiquesModifica

Els dialectes moderns del basc mostren un alt grau de divergència dialectal. Però la comunicació dialectal sense el seu previ coneixement usant basc batua o un altre dialecte sol ser possible en una mesura raonable amb la notable excepció del suletí, que és considerat com el dialecte basc més divergent.

Els noms per a l'idioma en els dialectes del basc són un exemple en certa manera de la fragmentació dialectal. Les formes més divergents es troben generalment en els dialectes orientals.

Varietat dialectal[4] Grup dialectal Àrees on és documentat
Auskera Alt navarrès Araquil
Eskara Alt



navarrés-labortà
Irun, San Juan de Luz



Eskoara Biscaí Orozco
Eskuara Labortà Labortà-biscaí



Eskuera Biscaí-guipuscoà



Guernica i Luno, Bermeo, Vergara, Salines de



Léniz, Goyerri, Burunda, Echarri-Aranaz
Euskeria Biscaí Éibar, Ermua
Euskala Biscaí Vergara, Salines de Léniz
Euskara Alt



navarrés-aescoà
Irun, Larráun, Erro
Basc Biscaí-guipuscoà-alt navarrés







Euskiera Biscaí Orozco
Euzkera Biscaí Arrigorriaga, Orozco, Marquina-Jeméin, Vergara, Salines de Léniz
Oskara Alt navarrés Araquil
Uskara Alt



navarrés- aescoà-suletí



Irun, Cinc Viles, Ulzama
Üskara Suletí
Uskaa Alt



navarrés-suletí
Ulzama
Üskaa Suletí
Üska Suletí
Uskera Biscaí-alt navarrés



Arratia, Orozco, Ulzama, Erro, Olza, Gulina



El mapa següent mostra les zones on s'utilitza l'aproximació de cada paraula. El menor tipus de casos són els de la denominació que s'està gravant per a una àrea particular; el major tipus de casos mostra un excés de formes regionals comunes en tota la zona dialectal en qüestió:

 
El nom de la llengua basca en els diferents dialectes en el nou mapa dialectal de Koldo Zuazo

Comparant les formes verbals utilitzant els diferents dialectes, també s'obté una bona visió general sobre algunes de les diferències i característiques comunes:

Basc batua Biscaí[5] Guipuzcoà[5] Alt navarrés[1][6][7] Roncalés Labortà[8] Baix navarrés[1][8] Suletí[9] Català
naiz

haiz

da

gara

zara

zarete

dira

naz

az

da

gara

zara

zaree

dira

naiz

aiz

da

ge(r)a

ze(r)a

ze(r)ate

di(r)a

naiz

(y)aiz

da

ga(r)a

za(r)a

za(r)ate

di(r)e

naz

yaz

da

gra

zra

zrei

dra

naiz

haiz

da

gare

zare

zaizte

di(r)e

n(a)iz

h(a)iz

da

gira

zira

zirezte

dira

niz

hiz

da

gi(r)a

zi(r)a

zi(r)ae

di(r)a

sóc

eres (familiar)

és

som

sou (formal)

sou

són

dut

dun

duk

du

dugu

duzu

duzue

dute

dot

don

dok

dau

dogu

dozu

dozue

dabe

det

den

dek

du

degu

dezu

dezu(t)e

du(t)e

dut

dun

duk

du

dugu

duzu

duzue

dute

dur,dud

dun

duk

du

digu

tzu

tzei

dei

dut

dun

duk

du

dugu

duzu

duzue

dute

dut

dun

duk

du

dugu

duzu

duzue

(d)ute

düt

dün

dük

dügü

düzü

düzüe

düe

tinc

tens (fam.*, interlocutora)

tens (fam.*, interlocutor)

tenim

teniu (formal)

teniu

tenen

nion

hion

zion

genion

zenion

zenioten

zioten

neutsan

euntsan

eutsan

geuntsan

zeuntsan

zeuntsoen

eutsoen

nion

ion

zion

genion

zenion

zenioten

zioten

nio(n)

(y)io(n)

zio(n)

ginio(n)

zinio(n)

ziniote(n)

ziote(n)

naun

yaun

zaun

ginaun

zinaun

zinabein

zabein

nion

hion

zion

ginion

zinion

zinioten

zioten

nakon

hakon

zakon

ginakon

zinakon

zinakoten

zakoten

neion

heion

zeion

geneion

zeneion

zeneioen

zeioen

nindoakion

hindoakion

zihoakion

gindoazkion

zindoazkion

zindoazkioten

zihoazkion

niñoiakion

iñoakion

joiakion

giñoiakiozan

ziñoiakiozan

ziñoiakiozen

joiakiozan

ninjoakion

injoakion

zijoakion

ginjoazkion

zinjoazkion

zinjoazkioten

zijoazkion

nindoakion

hindoakion

zoakion

ginoazkion

zinoazkion

zinoazkioten

zoazkion

nindoakion

hindoakion

zoakion

gindoazkion

zindoakion

zindoakioen

zoazkion

*fam. = familiar

Varietat fonèticaModifica

Consonants del basc batúa[10]
  Labial Dental /Alveolar



Postalveolar



/ Palatal
Vetllar
Nasal m n ɲ
Oclusiva sorda t c k
sonora b d ɟ g
Africada sorda ts̺ ts̻
Fricativa sorda f ʃ x
Trill   r  
Tap ɾ
Lateral ʎ
Vocals del basc batua[10]
Anterior Central Posterior
Tancada i u
Mitjana o
Oberta a

Hi ha dialectes del basc que s'aparten d'aquest inventari estàndard en major o menor mesura. El grafema j (històricament /j/) mostra, de molt, la divergència més extrema, seguit de les fricatives i africades. Hualde (1991) en descriu les següents:

  • Baztan, un dialecte del navarrès oriental: falta de /x/
  • Arbizu, un dialecte mixt entre guipuscoà / navarrés-occidental: vocals geminades /i/~/ii/, /i/~/ee/, /a/~/aa/, /o/~/oo/, /o/~/uu/
  • Guernica i Luno, un dialecte biscaí: fusió de /s̻/ amb /s̺/ ; i /ts̻/ amb /ts̺/. Fonemes addicionals: /ʒ/. Pèrdua de /c/ i /ɟ/.
  • Ondarroa, un dialecte biscaí: fusió de /s̻/ amb /s̺/ ; i /ts̻/ amb /ts̺/. Fonemes addicionals: /dz/. Pèrdua de /c/ i /ɟ/.

Dialectes estandarditzatsModifica

Hi ha hagut diversos intents al llarg de la història de promoure formes normalitzades dels dialectes bascs.

  • Un format normalitzat del baix navarrés va ser el dialecte utilitzat per influència de l'autor del segle XVI Joanes Leizarraga.
  • El gipuzkera osatua (‘guipuscoà complet’) de Resurrección María de Azkue, que data de 1935, intenta crear la norma basca basant-se en el dialecte guipuscoà, un intent fracassat en gran manera.
  • En el 1940, el grup Jakintza Baitha, reunit al voltant de l'acadèmic Federico Krutwig, va preferir basar-se en el labortà del Nou Testament protestant de Joanes Leizarraga i els primers llibres impresos en llengua basca. No va rebre, però, suport oficial ni popular.
  • El 1944, Piarres Lafitte va publicar el seu Navarro-Labourdin Littéraire, basat en el labortà, que s'ha convertit de facto en la forma estàndard d'aquest dialecte. S'ensenya en algunes escoles de Labort i s'usa en la ràdio, l'església, i en el diari Herria.
  • Més recentment, els dialectes biscaí i suletí també han estat estandarditzats.

BibliografiaModifica

  • Allières, Jacques (1979): Manuel pratique de basque, "Connaissance donis langues" v. 13, A. & J. Picard (París), ISBN 2-7084-0038-X.
  • Campion, Arturo (1884): Gramàtica dels quatre dialectes literaris de la llengua euskara, Tolosa.
  • Ibarra, Orreaga (1995): Ultzamako hizkera. Inguruko euskalkiekiko harremanak. Edita Govern de Navarra, Departament d'Educació, Cultura i Joventut. ISBN 84-605-3934-2.
  • Ibarra, Orreaga (2000): Erroibarko eta Esteribarko hizkera, Editorial Universitat Pública de Navarra, Pamplona. ISBN 84-95075-46-6. (273 pàgines).
  • Ibarra, Orreaga (2007): Erroibarko eta Esteribarko hiztegia, Col·lecció Mendaur, ISBN 978-84-235-2934-6 Ed. Euskaltzaindia, Acadèmia de la Llengua Basca, Servei de Publicacions del Govern de Navarra. (280 pàgines).
  • Lafitte, Piarres (1962): Grammaire basque - navarrès-labourdin littéraire. Elkarlanean, Sant Sebastià/Baiona, ISBN 2-913156-10-X.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Pagola, RM Euskalkiz Euskalki Governo Basc 1984
  2. 2,0 2,1 Trask, Larry The History of Basque Routledge: 1997 ISBN 0-415-13116-2
  3. Zuazo, Koldo. Arabako Euskararen Lekukoak; Ikerketak eta Testuak. Arabako Euskara. Vitoria-Gasteiz: Eusko Legebiltzarra/Parlamento Vasco, 1998, p. 174. ISBN 84-87122-73-6. 
  4. Mitxelena, Koldo (ed) Diccionari General Basc - Orotariko Euskal Hiztegia VII Euskaltzandia, 1992
  5. 5,0 5,1 Aulestia, G. Basque English Dictionary University of Nevada Press, 1989
  6. Camí, I. (ed) Nafarroako Hizkerak Nafarroako Euskal Dialektologiako Jardunaldia 1997 (PDF)
  7. Gaminde, Iñaki Aditza Ipar Goi Nafarreraz Udako Euskal Unibertsitatea, Pamplona (1985)
  8. 8,0 8,1 Lafitte, Piarres (ed.) Grammaire Basque Pour Tous II - Li Verbe Basque Haize Garbia, 1981
  9. Casenave-Harigile, J. Hiztegia II Eüskara - Français Hitzak 1993
  10. 10,0 10,1 Hualde, José Ignacio Basque Phonology Routledge, London 1991 ISBN 0-415-05655-1

Enllaços externsModifica