Diari 1952-1960
Diari 1952-1960 és un llibre de Joan Fuster i Ortells, publicat el 1969. El Diari (1952-1960) aparegué publicat com a segon volum de l'Obres completes, encara que ja se n'havien donat a conèixer alguns fragments o alguna derivació temàtica en llibres com Figures de temps, Indagacions possibles o Diccionari per a ociosos.[1][2]
| Tipus | llibre  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Joan Fuster i Ortells |
| Llengua | català |
| Publicació | 1969 |
| Dades i xifres | |
| Gènere | diari personal |
Contingut de l'obra modifica
A través de la fórmula del gènere del dietari, Fuster ofereix un ampli ventall de reflexions, anotacions i aforismes amb el seu estil característic ple d'escepticisme i racionalisme. Cal situar aquesta obra dins de la tradició d'indagació lliure i suggeridora reflexió de l'assagisme humanista.[3]
El llibre està format per un conjunt de 174 proses d'extensió desigual. L'estructura segueix un ordre cronològic i en alguns casos els assaigs són complementats amb addicions datades l'any 1968. Fuster en cap moment conta en l'obra ni les intimitats ni confidències de cambra. És un instrument de treball, que per la llibertat del gènere li és realment útil per a escriure les reflexions, sense cap cotilla temàtica ni de forma. Així, cap cosa no li és aliena, qualsevol aspecte de la vida de l'ésser humà serà judicada i analitzada per la lent d'aquest lúcid agitador d'idees. L'assagista, des del seu punt de mira, ha de ser això: «el seu lloc en la república de les lletres —en la societat— només es justifica per la voluntat, la vel·leïtat si es vol, d'agitar idees, i idees generals». En el Diari hom troba un dels textos més carismàtics i peculiars de l'obra, l'extensíssima «Elegia a Rabelais», que l'agermana amb la tradició d'intel·lectuals humanistes com Lluís Vives, Michel de Montaigne, Voltaire, Thomas Mann i Bertrand Russell.[1]
En el to de l'elegia, impúdic i procaç, hom hi descobreix alguns dels motius més peculiars de la concepció fusteriana de l'ésser humà: el refús de l'angoixa metafísica; l'home amb la seva realitat, i a partir d’aquí qualsevol cosa que pugui relacionar-s'hi; l’amor, els vicis, els ídols, la tirania i, a tall d’exemple, la sort, «La sort dels altres sempre ens sembla excessiva i, sobretot, immerescuda. Per això l’anomenem sort». Amb la sentència enginyosa desmunta els arguments dels falsos puritans i dels enemics de l'ésser humà: «El purità odia el pecador més que no pas el pecat. Odia —enveja— la llibertat de pecar que es pren el pecador».[4]
El llibre és un mosaic d'escrits on queda palesa la vastitud de mires i de projecció cultural d’aquell que el subscriu. Una obra on es troben exemplificats els diversos vessants de l'assaig (l'article de diari, l'estudi, l'aforisme, la monografia històrica) i tots els motius temàtics (s’'hi judiquen les diferències entre el cínic i el sincer, s'hi reflexiona sobre la felicitat, la vellesa, els costums; s'hi analitza l'obra i el demble de poetes, músics, pintors, polítics, obres d'art) d'un intel·lectual modern, compromès amb ell mateix, amb el seu país i amb la seva època.[4]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Ballester, Josep. «Diari (1952-1960)». Visat.cat, octubre 2009. [Consulta: 3 desembre 2021].
- ↑ Calaforra, Guillem. «El dietari en Fuster i Sciascia» (pdf). Universitat de València. [Consulta: 3 desembre 2021].
- ↑ Ballester Roca, Josep «"Diari (1952-1960)" de Joan Fuster: un quadern o un dipòsit fonamental d'apunts literaris». Revista de Catalunya, 79, 1993, pàg. 111–123. ISSN: 0213-5876.
- ↑ 4,0 4,1 «Diari 1952-1960». Diccionari de Literatura Catalana. [Consulta: 21 abril 2020].