Obre el menú principal

La llegenda de Santa Elisabet (Die Legende von der heiligen Elisabeth), S.2, és un oratori compost per Franz Liszt entre 1857 i 1862, sobre un llibret en alemany escrit per l'historiador literari i poeta Otto Roquette (1824-1896). Es va estrenar a la Redoutensaal Pest el 15 d'agost de 1865.[1]

Infotaula de composicióLa llegenda de Santa Elisabet
Wartburg-Palas, Fresken von Schwind (Bilderzyklus zur Heiligen Elisabeth) - Das Rosenwunder.jpg
Un dels frescos de Moritz von Schwind al castell de Wartburg, en els quals Liszt es va inspirar
Títol original Die Legende von der heiligen Elisabeth
Forma musical oratori
Compositor Franz Liszt
Llibretista Otto Roquette
Idioma alemany
Creació 1857-1862
Catalogació S.2
Durada 150'
Dedicat a Lluís II de Baviera
Estrena
Estrena 15 d'agost de 1865
Lloc de la primera representació Redoutensaal de Pest,
Director musical Franz Liszt
Modifica les dades a Wikidata

Origen i contextModifica

Les misses i oratoris de Liszt van ser molt importants per a ell, i tots van ser compostos amb especial cura i subjecte a una intensa autocrítica i reelaboració. L'èxit inicial de la gran Missa de la Coronació de la Basílica d'Esztergom (Graner-Messe) pot haver encoratjat Liszt per completar Die Legende von der Heiligen Elisabeth, el seu primer oratori. El temps per completar el treball estava a la seva mà, ja que Liszt acabava de renunciar al seu lloc a Weimar.[2]

Poques personalitats de la història de la música van tenir una relació tan desequilibrada i crítica amb la religió com Franz Liszt. La seva relació amb el piano i la música simfònica mostren permanentment aquest ideal de músic romàntic i apassionat tan arquetípic de la convulsa Europa del segle XIX. La Llegenda de Santa Elisabet és un oratori molt a la mida dels seus sentiments més profunds. Compost sobre un llibret d'Otto Roquette, la seva creació va ser inspirada per uns frescos de Moritz von Schwind (1804-1871) al castell de Wartburg.[3] Una altra inspiració, especialment per l'episodi musical final, va ser de Charles Montalembert (1810-1870) i la seva biografia Histoire de Sainte Elisabeth de Hongrie.[3]

Santa Elisabet, princesa d'Hongria, va optar, des de la seva riquesa, pel model franciscà de deixar-ho tot i dedicar-se als pobres, esdevenint així un símbol de gran importància en la cultura del seu país. Liszt, que amb prou feines va viure en la seva pàtria però es va sentir sempre molt a prop seu, va dedicar el seu oratori més famós a aquest piadós personatge.

Curiosament, l'obra té com a coordenades espacials les tres ciutats que marcarien, d'alguna manera, la seva biografia artística, personal i espiritual. Començat el 1857 a Weimar - on la seva relació amb el pensament wagnerià seria molt més que un préstec estètic-, acabat el 1862 a Roma -ciutat en què el papa Pius IX acostumava a delectar-se amb les seves improvisacions mentre ell reafirmava les seves intencions clericals-, i finalment estrenada el 1865 a Budapest -la millor ciutat per enaltir la figura de Santa Elisabet-.[4]

Dividit en 6 quadres, cadascun dels quals pertany a un dels frescs de Schwind, l'oratori està unificat per l'ús d'una sèrie de temes precompostos (incloent cants gregorians, una melodia de l'església d'Hongria, i una cançó del pelegrí ancià).[3]

RepresentacionsModifica

Liszt va dirigir l'estrena de Santa Elisabet poc després de prendre les ordres sagrades. La primera actuació va ser pel 25è aniversari del Conservatori de Pest, que Liszt havia ajudat ajudar a establir, el 15 d'agost de 1865. Es va fer al Redoutensaal recentment reobert.[5] Les entrades es van esgotar amb dies d'antelació, amb més de 2.000 persones a l'audiència. A l'escenari hi havia 500 persones, entre músics i cantants.[3]

Van arribar peticions de Jena i Viena per representar l'oratori. També Gustave Kahnt va demanar una partitura impresa. L'any següent es va dur a terme a Munic per a Lluís II de Baviera, a qui l'oratori està dedicat, el 24 de febrer 1866 i dirigida per Hans von Bülow.[3]

Malgrat la desaprovació de Liszt, de tant eh tant s'ha representat com una òpera, a Weimar el 1881 i el 1883.[3] També al Metropolitan de Nova York el 1918.[6]

ArgumentModifica

Es narren els episodis destacats d'Elisabet, la il·lustre princesa d'Hongria. Consta de dues parts i sis episodis, que descriuen les noces de la princesa d'Hongria amb Lluís IV de Turíngia, Landgrave d'Eisenach. Tornant d'una cacera, Lluís troba a la seva dona socorrent als pobres, Elisabet i el miracle de les roses. Després les escenes èpiques dels croats, la mort del Landgrave, i per fi l'expulsió d'Elisabet i la mort de la Santa.[7]

Anàlisi musicalModifica

És la més celebrada de les seves composicions religioses. La llegenda de Santa Elisabet, malgrat el seu caràcter, participa del poema simfònic en els seus moments descriptius -que són intensament evocatius- i de l'òpera per la força dramàtica amb què les passions estan expressades en les parts vocals.[7]

ReferènciesModifica

  1. La llegenda de Santa Elisabet: Partitura lliure a l'IMSLP.
  2. Howard, Leslie. «Ressenya del disc». Hyperion.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Dades a lisztomania».
  4. Caronte. «Ressenya del disc a LQM».
  5. Roberto L. Pajares Alonso. Historia de la música en 6 bloques : bloque 4 : dinámica y timbre : los instrumentos. Editorial Visión Libros, abril 2012, p. 448–. ISBN 978-84-9011-213-7. 
  6. «Dades a oxfordreference.com».
  7. 7,0 7,1 Bau, Ramon. «Franz Liszt, geni i bondat a l'ombra del virtuosisme». archivowagner.com, 2005.

Enllaços externsModifica