Dinastia Làscaris

família noble bizantina

La dinastia Làscaris (grec: Λάσκαρις i, posteriorment Λάσκαρης) fou una família romana d'Orient que fou la dinastia regnant de l'Imperi de Nicea entre el 1204 i el 1261. Segons l'historiador Jordi Paquimeres, també es deien Tzamànduros (Tζαμάντουρος). El nom «Làscaris» és documentat per primera vegada el 1059, tot i que no està clar que aquesta menció tingui a veure amb la posterior família imperial, car es referia a uns camperols. A més de Constantí Làscaris, que podria haver estat emperador romà d'Orient durant uns mesos entre el 1204 i el 1205, la nissaga donà quatre emperadors de Nicea: Teodor I, Joan III (per matrimoni), Teodor II i Joan IV.

Infotaula d'organitzacióDinastia Làscaris
Dades
Tipuscasa noble Modifica el valor a Wikidata

El 1261, Miquel VIII Paleòleg, coemperador amb l'infant Joan IV des del 1259,[1] reconquerí la ciutat de Constantinoble i, tot passant per sobre dels drets successoris de Joan IV Làscaris sense cap mena d'escrúpols, es feu coronar a Santa Sofia per consumar la restauració de l'Imperi Romà d'Orient després de la Quarta Croada.[1] El nen fou cegat i tancat en un monestir, on moriria 44 anys més tard. Tanmateix, altres membres de la família Làscaris continuaren ocupant càrrecs de certa importància en la burocràcia romana d'Orient fins a la caiguda de Constantinoble el 1453.

Els Làscaris de Ventimiglia, una branca italiana de la família, sorgí del matrimoni entre Guillem Pere I de Ventimiglia i Eudòxia Làscaris, filla de l'emperador nicè Teodor II Làscaris. A la mort del seu marit, Eudòxia emigrà a la Corona d'Aragó, on fou acollida amb molt de respecte a la cort del rei Jaume el Conqueridor i on romangué fins a la seva mort a principis del segle xiv. Els seus cinc fills feren fortuna a Catalunya.[2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Marcos Hierro, 2003, p. 36.
  2. Marcos Hierro, 2003, p. 42 i 43.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia Làscaris