Dios se lo pague

pel·lícula de 1948 dirigida per Luis César Amadori

Dios se lo pague és una pel·lícula argentina de 1947 dirigida per Luis César Amadori, protagonitzada per Zully Moreno i Arturo de Córdova.

Infotaula de pel·lículaDios se lo pague

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióLuis César Amadori Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióLuis César Amadori Modifica el valor a Wikidata
GuióTulio Demicheli Modifica el valor a Wikidata
MúsicaJuan Ehlert Modifica el valor a Wikidata
FotografiaAlberto Etchebehere Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeJorge Garate Modifica el valor a Wikidata
ProductoraArgentina Sono Film Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1948 Modifica el valor a Wikidata
Durada119 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0040292 Filmaffinity: 325060 Allocine: 27955 Rottentomatoes: m/dios_se_lo_pague Letterboxd: god-bless-you Allmovie: v282964 TMDB.org: 188353 Modifica el valor a Wikidata

És una adaptació de l'obra teatral "Dios se lo pague" de Joracy Camargo.

Va ser la primera pel·lícula argentina triada per la Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood per a optar per una distinció com a millor pel·lícula estrangera en els Premis Oscar.[1]

Es va estrenar el 16 de març de 1948 en Mar del Plata, inaugurant el Primer Festival de Cinema Argentí, organitzat pel govern de la Província de Buenos Aires.

En 1981 es va realitzar a l'Argentina una versió televisiva en format de telenovel·la amb llibre de Vicente Sesso i traducció d'Elisa Cambaceres de Serra per A.T.C. Argentina Televisora Color (Canal 7), protagonitzada per Víctor Hugo Vieyra i Leonor Benedetto.

El 1998 va es realitza la versió colombiana de Dios se lo pague; es tracta de la telenovel·la que inaugura el Canal Caracol, protagonitzada per Margarita Ortega i Jairo Camargo i realitzada per DFL Televisión.

En una enquesta de les 100 millors pel·lícules del cinema argentí duta a terme pel Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken l'any 2000, la pel·lícula va aconseguir el lloc 14.[2]

Sinopsi modifica

Una dona jugadora que freqüenta casinos clandestins, Nancy, que ostenta la seva elegància per a dissimular la seva pobresa mentre espera que un home adinerat aparegui i s'ocupi d'ella, conversa amb el vell que mendiga a la porta d'un casino. Poc després, un pretendent ric i misteriós li ofereix una vida de luxes, encara que allunyada de les convencions socials. Aquest no desitja casar-se ni contar-li res de la seva vida; a canvi li ofereix luxes i tot el que ella va somiar tota la vida.

Però també coneix al fill d'un empresari tèxtil molt important que s'obsessiona amb ella i comença a perseguir-la. Li proposa que escapin junts i fins roba per a finançar la seva fugida als Estats Units.

Però el dia que havien d'anar-se Mario no deixa la casa en l'horari habitual i Nancy s'espanta. El captaire i Mario resulten ser la mateixa persona. Ella decideix no deixar a Mario i en canvi va a l'església on el captaire demana almoina. Tots dos entrar a casar-se.

Repartiment modifica

Premis modifica

5 Premis de l’Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de la Argentina.

  • Millor pel·lícula.
  • Millor director.
  • Millor actor: Arturo de Córdova.
  • Millor actriu: Zully Moreno.
  • Millor actor de repartiment: Enrique Chaico.

A més, l' Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de la Argentina va atorgar 3 plaquetes acadèmiques i diplomes per les seves contribucions a la pel·lícula:

  • So: Tulio Demicheli, Alberto Etchebehere, Juan Ehlert, Mario Fezia i Carlos Marín.
  • Muntatge: Jorge Garate.
  • Cambra: Roque Giacovino.
Certamen Hispanoamericà de Madrid
Millor film argentí.

Referències modifica

  1. Un creador multifacético Arxivat 2014-05-13 a Wayback Machine., La Nación
  2. «Las 100 mejores del periodo 1933-1999 del Cine Argentino». La mirada cautiva. Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken [Buenos Aires], 3, 2000, pàg. 6–14. Arxivat de l'original el 21 de novembre de 2022 [Consulta: 21 novembre 2022].[Enllaç no actiu]

Enllaços externs modifica