"En els països que se'n fan servir dos, com al nostre, el primer és el de la família del pare i el segon, el de la família de la mare"

em sembla que a portugal i brasil, l'ordre és l'invers (vegeu article a la wikipèdia lusòfona)el comentari anterior sense signar és fet per 88.2.169.74 (disc.contr.) 13:14, 25 oct 2007 (CEST)Respon

Conjunció i entre cognoms modifica

La introducció a l'article diu que l'ús de la conjunció i entre cognoms és un costum català. Però al meu entendre, la referència utilitzada no és correcta.

El text diu literaltment: «En l'àmbit lingüístic català, entre els dos cognoms, hi ha el costum d'intercalar-hi la conjunció i», mentre que la referència a aquesta frase diu: «..."els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya tenen dret a l’ús de la forma normativament correcta en català de llurs noms i cognoms i a incloure la conjunció i entre els cognoms"...» Pel que llegeixo a la referència, entenc que només diu que existeix el dret, però no diu enlloc que sigui un costum, diu que és la forma normativament correcta.

He afegit una secció parlant d'aquest tema a l'article. També en el seu moment vaig esborrar la referència citada en considerar-la errònia, però com que un altre usuari tenia una opinió diferent de la meva i volia conservar la referència, he decidit deixar-la i que es discuteixi en aquest espai sobre si cal retirar la frase i la referència o si cal deixar-la tal i com està. Ara mateix l'article és incongruent, perquè afirma que és un costum català però després diu que és un costum castellà, per tant, considero que una de les dues parts hauria de ser esborrada.--Okerele (disc.) 11:09, 19 oct 2012 (CEST)Respon

Etimologia de la terminació -is/-ez (i variants) en els cognoms d'origen patronímic modifica

Trobe que l'article en conjunt necessita més referències. “ Al segle xiii, es va estendre al País Valencià, per influència de la forma aragonesa, la utilització de la desinència -is o -es (Ferrandis, fill de Ferran). En aquest cas l'origen últim és llatí (-ecii > -ez, -es, -iz, -is), i en realitat és un genitiu («de»), sobreentès com a «fill de». Llopis és literalment '[fill] de Llop'. ” Crec que caldria explicar més bé aqueix “origen últim”. Puc acceptar que Di(d)ac(i) > Díaz; fins i tot, Ro(der)ic(i) > Roïç/Ruiz, però no entenc el pas del genitiu llatí a les formes romanes en casos com ara Lupi > Llopis, Petri > Peris, Martini > Martínez. En el cas hipotètic que l'etimologia proposada en aquest article (-ecii > -ez, -es, -iz, -is) siga certa, i l'exemple ofert represente una extensió analògica, és imprescindible d'aportar com a exemple un cas almenys que mostre l'evolució directa que puga haver donat origen a l'analogia. Jo no en sé trobar cap. Johenĉjo (disc.) 12:22, 5 jul 2021 (CEST)Respon

Torna a la pàgina "Cognom".