Discussió:Sàhara

Em fa l'efecte que el nom correcte per aquest article no és pas Sàhara sinó Història del Sàhara Occidental Llull 08:05 24 set, 2004 (UTC)

Portser Sahara Occidental seria el correcte perque no es refereix a tot el Sahara sino nomes al Occidental ex espanyol. "Historia de...." no es l'adequat al meu parer perque tracta tots els aspectes, geografia, flora, fauna, sociologia, historia... Es doncs un article complert sobre el Sahara que distingim com Occidental, ara be jo no se si Sahara Occidental es el nom correcte perque aixo es un nom d'us pero no existeix ni va existir cap entitat anomenada "Sahara Occidental" Encara no se com renomenar la pagina. Jo vaig buscar a Google "Sahara Wikipedia català" y va sortir l'article en blanc i el vaig omplenar amb un trebal de recerca datat el 2000, de Roser Ollé, de lliure distribució, fent.li algunes correccions per adequarlo i posan links que despres vaig omplir fins on vaig poder.

Em sap greu se tan patos i donar tanta feina al Llull. ¿Perque el nom del article s'ha de tornar a posar en negreta al cos de l'article? No recordo haver llegit res d'aixo. Potser caldria explicar-ho a les instruccions de com oplenar un article. La referencia a Categoria tampoc no recordo haver llegit res . Jo vaig procurar que en cada article hi hagues un link a "Sahara" o be a un altra entrada on sortis "Sahara" perque em va semblar que quedaria millor enllaçat. ¿Es posa automaticament o s'ha de posar cada cop?

Anem a pams. No havia vist que hi haguès més tipus d'informació, es podria posar a Sàhara Occidental (amb accent, per cert), i desprès posar seccions cap a d'altres pàgines més curtes com la història (mira els articles d'estats, que solen tenir informació resumida en la pàgina de l'estat i més esplaiada en subpàgines com Western Sahara en anglès, per exemple). El nom d'enciclopèdia és el de Sahara Occidental i hi posaria aquest. Si n'hi ha d'altres es redirigiran cap aquí. Això és una cosa que fan malament tots els novells i que t'he corregit. Això és una enciclopèdia i no un diccionari, per tant, si hi ha dos mots homònims es redirecciona de l'un cap a l'altre per centralitzar la informació i definir-ho tot junt.

Per crear una pàgina nova només cal que escriguis en el teu navegador http://ca.wikipedia.org/wiki/NOM DE LA PÀGINA i hi aniràs. Si no te'n surts, també pots escriure NOM DE LA PÀGINA en una pàgina qualsevol, previsualitzar-ho i entrar-hi. Hi ha coses d'estandarització que no estan ben explicades o bé per què són noves o per què simplement hi tenim un bon merder. No passa res si t'equivoques, tots hem començat, és més important que no t'emprenyis -com alguns fan- quan et corregeixin. No sé què vols dir-me amb això d'automàticament o cada cop. Llull 20:12 24 set, 2004 (UTC)

---

Aquest article necessita un llavat de cara general. Algú s'anima? Makinal 19:18 9 des, 2004 (UTC)

---

Fa mesos que l'article esta per millorar. Elimino el contingut original i el deixo aqui sota, per si algu el vol aprofitar per anar completant aquest o altres articles. Faig un esborrany per Sàhara. Xevi 19:25 23 mai, 2005 (UTC)

Història del Sàhara Occidental

El 1850, Pascual Madoz va publicar l´“Atlas de España y sus posesiones de Ultramar” en el marc del Diccionari Geográfic Estadístic-Històric, va dedicar un dels mapes a les possessions espanyoles a l´Àfrica. Es reduïen, en aquest moment històric, a les illes i enclavaments situats en la costa septeptrional d´Àfrica (Ceuta, Melilla, penyons de Velez de la Gomera i Alhucemas i illes Chafarines) els quals estaven ocupats des de l´Edat Moderna. I les illes del golf de Guinea en la costa occidental d´Àfrica (Annobón, Fernando Poo, Corisco, o les dues Elobei (Elobei Gran i Elobei Petit) Quan els diplomàtics espanyols varen assistir al Congrès de Viena (1814), una nació arruinada i dividida. La profunda crisis d´Espanya havia infectat l´imperi espanyol a Amèrica ja que moltes de les colònies americanes reclamaven la seva independència. El 1850 Espanya cnservava del seu anitc imperi només: Puerto Rico, Cuba i Filipines que va perdre el 1898.

Els primers intents d´expansió d´Espanya en l´edat contemporània, van ser iniciats per O´Donell, que va formar el govern unionista els darrers anys del regnat d´Isabel II (1856-68). Per mantenir l´homegeneïtat nacional es va llançar a una aventura colonial costosa amb suport de la burgesia i els polítics. Era bàsicament una política de prestigi que funcionava com a miratge amagant els veritables problemes econòmics, socials i polítics del país. Va consistir amb la guerra al Marroc (comandada pel General Prim ), al Pacífic, campanyes a la Conxinxina , a Mèxic i a Santo Domingo.

Però la veritable expansió comença a partir de la Conferència de Berlín que va tenir lloc a la capital d´Alemanya l´any 1885 i on Espanya va reclamar els drets de colonització d´alguns territoris africans: Ifni i Rif (parts de l´actual Marroc), Sàhara, i Guinea (al golf en la zona equatorial).

El colonialisme espanyol a Àfrica, que en cap moment va cobrir grans zones dels continent, ha tingut, no obstant, una importància decisiva en la vida política de la metròpoli. Escenari de guerres colonials que provocaren la mort de molts militars i en les que casi ningú creia. Sàhara, Ifni i Guinea representen esglaons d´una política colonial conduïda, la majoria de les vegades, amb una total ineptitud, seguint els somnis imperials. Les sortides de Guinea i especialment del Sàhara varen ser vergonyoses .

2.-ESPANYA AL MARROC

Cronologia:

1898: Espanya firma la pau a París, per la que perdía les seves últimes colònies d´ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines. Aquell últim acte de l´enterrament de l´imperi no era el resultat inevitable de la retirada dels temps, sinò que era la conseqüència de la desacertada política colonial, del desastre militar i de la debilitat internacional d´Espanya, així com el planificat intervencionisme nortamericà (que volia crear el seu propi “imperi” sobre la resta del continent americà, especialment sobre l´Amèrica Llatina). Espanya va orientar la seva expansió colonial cap al nord del Marroc. A principi de s.XX les grans potències europees poseïen importants imperis colonials, i els governs espanyols varen intentar tenir una presència més significativa en el repartiment colonial d´Àfrica. Espanya va prendre Marroc com a protectorat , fet que donaria com a resultat nous conflictes. La delicada situació social i econòmica de la nació espanyola es reflexava en una tensió interna, amb aixecaments anarquistes en varies regions i lluites al carrer com les de Barcelona el 1909 i el 1917.

1906: a la Conferència d´Algesires, França i Espanya s´havien repartit el Marroc. França es quedava el territori més gran, al oest i al sud; mentre que, per Espanya es reservava una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica, Ifni. En aquesta ocupació del Marroc hi havia interessos econòmics sobretot en el camp de la mineria, però també era considerada una qüestió de prestigi de l´Estat i de l´exèrcit. Els atacs de les tribus nòmades van obligar a establir-hi una forta presència militar.

1909: La guerra de conquesta del Marroc es troba en un estat desastrós, donant lloc a una onada de protestes per tot el país i provocant els successos de la Setmana Tràgica de Barcelona .

1912: Espanya va efectuar una lenta, dificultosa i costosa ocupació militar de la zona que tenia assignada. L´any 1920 hi havia 250.000 soldats al Marroc. Els oficials que comandaven aquest exèrcit colonial, anomenats “africanistes”, tindrien més endavant un paper decisiu en l´inici de la Guerra Civil espanyola (1936).

1914-1918: Espanya va romandre neutral en la Primera Guerra Mundial.

1921: Les tropes lluitant al Marroc pateixen el desastre Annual .

1923: El general Primo de Rivera va obtenir el poder a través d´un cop d´Estat (13 de setembre de 1923) i al començament va governar per mitjà de l´exèrcit a través d´un Directori Militar .

La dictadura de Primo de Rivera va resoldre alguns múltiples problemes que assetjaven el país: va acabar la guerra a l´Àfrica (“pacíficament” amb les tribus i acabant l´ocupació del Rif) , va desenvolupar governs locals i va presentar un ambiciós programa d´obres públiques. No obstant, l´intent de tornar a Espanya un govern Consitucional establint una Assamblea Nacional consultiva (1926) va fracassar amb el rebuig de l´esborrany de la Constitució de la Monarquia Espanyola (1929).

L´aventura colonial espanyola a Àfrica, especialment al Marroc, es caracteritza pel desitg de protagonisme en el Repartiment de l´Àfrica entre les potències d´Europa.

La presència espanyola al Marroc va escassejar en recursos materials i falta d´equipament, tècnic i intel.lectual, pel que es va veure atrapat, molt aviat en un caos de contradiccions. No obstant les advertencies d´alguns intel.lectuals, grups de pressió africanistes, oligarquia financera i militars que trobaven a faltar els virregnats de Cuba i Filipines, es varen deixar arrossegar per les corrents intervencionistes que arribaven d´Europa.

No s´ha de reduïr a una simple ocupació militar sinó que s´ha de veure en el marc del colonialisme espanyol a l´Àfrica i l´ambient internacional de repartiment de privilegis en el continent africà.

3.-CONSEQÜÈNCIES DE L´EXPANSIÓ

L´expansió espanyola a l´Àfrica, que apunta incidentalment amb el fet armat de 1859, presa de Tetuán, cobrarà a partir del desmantellament de l´imperi colonial americà una triple significació per a la metropoli:

1) Geogràfica i estratègicament contribuirà a divulgar la creença de que l´ocupació del nord de Marroc consolida el domini espanyol sobre les Balears i reforça la seva capacitat de diàleg amb Londres, a efectes d´una negociació sobre Gibraltar; respecte a la zona sud de l´imperi marroquí, actual Sàhara, és necessaria per guardar les espatlles a les illes Canàries. L´arxipèlag de Canàries constituía un preciós punt de suport per la navegació i explotació de les possessions en el golf de Guinea.

2) Internacionalment supeditarà Espanya al sistema europeu de poders.

3) Económica i financerament el colonialisme obrirà algunes possibilitats inversores i atraurà certes forces vives del capitalisme espanyol (eminentment després de concluida la primera Guerra Mundial) amb el que l´africanisme romàntic o militarista va evolucionar cap a un imperialisme financer de curta volada, determinat per la llei de repartició internacional dels territoris econòmics i de la maximització dels beneficis a obtenir de la seva posada en explotació.

4.-LA DOMINACIÓ TERRITORIAL D´ESPANYA A L´ÀFRICA

Espanya, a pesar el pocs mitjans tecnològics i econòmics de l´estat, va intentar fer una explotació econòmica dels territoris colonials i va potenciar la instal.lació d´alguns colons espanyols com a latifundistes amb finques de productes de cacao. Al Rif es varen instal.lar empreses espanyoles i extrangeres (especialment mineres) i pocs colons. Al Sàhara els colons van ser molt pocs, la majoria eren militars (hi havia moltes guarnicions militars de la legió i unitats de l´exèrcit regular que a més eren destinació de “càstig” per soldats de reemplaçament. L´explotació que s´hi exercicia provenia des de Canaries extraient productes del banc pesquer.

En general la colonització espanyola contemporània a l´Àfrica no va saber modernitzar ni modificar les formes de vida indigena; sinó de manera molt superficial.

El RIF

El territori del Rif poseía jaciemnts de plom en forma de sulfurs i carbonats. El territori de Kert, va constituïr l´espai més ric en mineral de ferro de tota la zona espnyola, mentre que els territoris occidentals (Gomara i Yebala) oferien un variat aspecte miner, però poc atractiu des de l´àmbit d´explotació.

La “Societat Espanyola de Mines del Rif” era l´empresa punta d´Espanya en el sector miner marroquí.

5.-DESCOLONITZACIÓ DE LES COLONIES ESPANYOLES

Seguint la dinàmica de descolonització de després de la segona Guerra Mundial, el govern espanyol va intentar solucionar el problema iniciant un política de provincialització al 1958, canviant la seva anterior actitud colonial a arrel de la seva admissió a l´ONU al 1956. A aquesta política es varen oposar els grups nacionalistes de les colònies que volien l´independència.

A Guinea, durant l´etapa en què va ser Governador General, Ruíz González (de 1947 a 1961), es va exercir una forta repressió sobre l´oposició. Posteriorment es varen suavitzar aquestes mesures per a debilitar al nacionalisme, alhora que es fomentava la divisió de les diferents ètnies.

Des de 1963 es va establir un règim d´autonomia que va culminar després de les eleccions de 1968 en la independència, proclamda a l´octubre del mateix any. Francesc Macías, nomenat president de la República de Guinea Equatorial, va imposar una dictadura que va durar fins 1979 en què Obiang Nguema, rere un cop d´estat, el va substituïr.

El 1969 es va entregar Ifni al regne marroquí. Aquesta possessió havia estat reclamada per aquest país des de que es va independitzar el 1956.

El Sàhara Occidental, també provincia desde 1958 va ser repartit per el Tractat de Madrid de 1975 entre Mauritania i el Marroc. Aquesta mesura va sorprende a l´opinió internacional ja que les recomanacions de l´ONU i els anteriors projectes del govern espanyol eren la de deixar decidir sobre el seu futur als indígenes del Sàhara Occidental. Aquest tractat satisfeia les pretensions marroquines sobre la zona, però va obrir un greu conflicte. El nacionalisme saharaui i el seu braç armat, el Front Polisario, varen proclamar el 1976 la República Àrab Sàharaui Democràtica i es varen organitzar per la lluita. Mauritania va abandonar el 1979 la part del Sàhara que tenia ocupada; però Marroc va continuar ocupant el territori, en el que ha emprès una forta marroquinització, i inclús, la construcció d´un costós mur equipat amb sistemes electrònics (financiat amb ajuda d´EEUU) per defensar-se millor dels atacs del Polisari, que progressivament és ampliat, ocupant ja la major part del territori.

Darrere els moviments de descolonització i les condicions en què es van fer aquests, hi ha hagut interessos geopolítics i militars de les grans potències mundials: EEUU i la URSS (en la época de la guerra freda).

A continuació es detalla tot el procès de descolonització del Sàhara i les conseqüències que avui dia encara perduren.

---

SÀHARA OCCIDENTAL

1.-INTRODUCCIÓ

En el moment de parlar del Sàhara, podem confondre el terme. Dins d´aquest nom, també pertanyent a un desert africà, fem referència al territori del Sàhara actualment sota el poder marroquí. Però aquest territori, o medi físic, no correspon amb la unitat de nació i dels seus habitants. Així hem de diferenciar entre el medi físic ocupat pel Marroc amb una extensió de 266.000 km2, i la República Àrab Sahrauí Democràtica, que esta exiliada. En els camps de refugiats d´Argelia on trobem els sahrauis que van esser desplaçats del seu país. El refugiats del Sàhara han de viure amb el record del seu país.

Localització del Sàhara Occidental en el continent africà.

Veí de Marroc i Mauritània, darrere les illes Canàries, i els camps de refugiats a Tindouf (Argelia)

Fora està bufan un for “simún”. Sota el toldo, una llum tenue marca la silueta d´un ancià que relata paisatges de la història i tradició saharaui a un grup de joves. Aquesta escena es repeteix cada nit en els camps de refugiats de Tinduf (Argelia). Es tracta de mantenir viva la història del poble saharaui que sobreviu fa vint-i-cinc anys en aquestes circumstàncies, lluny de les seves terres, en l´actualitat ocupades pel Marroc. Un poble que avui continua essent massacrat per les forces d´ocupació que vulneren sistemàticament els drets humans. Un poble que solament demana la celebració d´un referèndum per poder elegir lliurement el seu futur. Des del seu exili al desert argelià, pregunten si per accedir a aquest dret fa falta vessar més sang d´inocents.

El denominat Sàhara espanyol que s´extén desde el riu draa fins la güera en la península del cap blanc en la seva costa atlàntica, està limitat en el seu interior per fronteres polítiques, que són: al nord el regne de Marroc, separats per el Uad Draa i al sud Mauritania. Forma part del gran desert o Sàhara, amb el qual comparteix les seves característiques de desert subtropical càlit, que aquí són suavitzades per l´oceà.

2.- GEOGRAFIA

2.1. Context Físic

El Sàhara Occidental inclou Saguiet El-Hamra en el nord i Wadi ed Dahab (Río de oro) en el sud. Es sitúa entre els paral.lels 20º i 30º al voltant del Tròpic de Càncer. Limita al nord amb Marroc, amb Argelia per l´est, amb Mauritania pel sud-est i amb l´Oceà Atlàntic a l´oest.

Com la majoria dels estats africans, les seves fronteres són el resultat dels acords realitzats entre les potències colonials ansioses de salvaguardar els seus interessos en la regió. En particular, van ser definides en els acords realitzats entre França i Espanya en el 1900, 1904 i 1912 .

La topografia es majoritàriament constituïda per planícies i algunes mesetes que rara vegada arriben als 400 metres. En conjunt, el Sàhara Occidental pot dividir-se en tres regions: 1) La zona nordest des de la cadena montanyosa de l´Atlas als turons de Zemmour que és un desert rocós (hamadas) amb muntanyes escarpades i un relleu pronunciat excepte alguns pous dispersats. Apareix el “erg” o duna típica no en la seva forma habitual, sino com una mitja lluna amb pendent del costat oposat d´on bufa el vent.

2) La segona zona esà constituïda per rius. Entre aquests, el Wadi Draa al nord i el Jat a l´oest. Aquests wadis són sovint depresions on l´aigua s´amuntega durant las breus estacions plujoses, particularment a la tardor, degut a les altes temperatures l´aigua s´evapora ràpidament i mai arriba al mar. En aquesta zona de rius flueix el Saguiat el-Hamra (el Canal roig) l´importància del qual presta el nom a la regió. Suficient vegetació per al pastoreig creix en les vores i a Smara, es cultiven la sibada i el blat.

3) La tercera zona, el Río de Oro, es terra endins i consisteix en planicies i dunes d´arena. La terra és massa permeable per retenir les aigües de la tardor i massa plana per permetre que flueixin, per tant l´aigua s´acumula en el subsòl formant nombrosos pous. El paisatge de l´interior és bastant monòton i al llarg de la costa aquesta monotonía solament és interrompuda per les penínsules de Dajla (antiga Villa Cisneros) i Güera.

El clima és desèrtic, hi ha una mitjana anual que no arriba als 250 mm de precipitacions; hi ha una forta insolació que provoca una alta evaporació; les temperatures són molt altes durant el dia arribant a 60 ºC (a la sombra) a l´estiu; però hi ha una oscil.lació tèrmica diària que pot fer variar més de 15º des del dia a la nit. Les nits són fredes, i el contrast és brutal, cosa que afecta a les roques ja que les trenca. Aquest clima, obliga a adaptar a les plantes, els animals i les persones que vieuen en aquests territoris.

En l´interior, el clima és continental i fred, hiverns secs mentre els estius són extremament calurosos amb temperatures que arriben als 60º (a la sombra) i la humitat costanera que ocasiona boires. Dajla té una mitjana de precipitacions anuals de solament 45 mm. Podem diferenciar grans zones naturals: l´Adrar Sttuf, la zona més alta del Sàhara, el Tiris, regió d´immenses planures, i el litoral, amb 1.200 km de costa generalment escarpada.

2.2. La Flora

En la costa, la vegetació i la flora són abundants gràcies a la humitat. En l´interior, es troba la flora típica de l´estepa i del desert; alguns locusts al llarg dels wadis i matorral en les depressions d´arena.

Els territoris del Sàhara Occidental no són totalment desèrtics. Existeixen més de 500 espècies vegetals diferents que es distribueixen al llarg del territori en funció de les condicions climàtiques, la composició del sòl i l´abundància d´aigua.

Les zones humides com les grares i els rius secs, són les més riques en vegetació. En aquests llocs és fàcil trobar acacies; gramínies com el blat i la cebada.

Els condicionants del seu clima es reflexen tant en els seus accidents geogràfics com en la seva vegetació de formes xerófiles, és a dir, adaptades a la sequetat, on arbustos i matorrals poseeixen grans arrels i adopten teixits carnosos que conserven l´humitat. A vegades apareix alguna pradera.

Les plantes més resistens a l´alta salinitat de l´aigua, amb capacitat per arribar a les capes subterrànies més dolces, formen cinturons concèntrics al voltant de les salines.

En terrenys rocosos com la Hamada, la vida vegetal és quasi inexistent.

2.3. Els Arbres

Les “graras" són depressions de mida variable, resultat d´infiltracions d´aigua que acaben per produïr l´enfonsament del terreny. Generalment recolleixen aigües dels voltants. El seu fons argilos pot ser cultivat si hom s´adapta a l´estacionalitat de les pluges.

En les graras també poden crèixer diferents espècies d´arbres. Els més comuns solen ser els resistents a l´escassesa d´aigua com l´atil, les tarfes, l´ignin, el tamat, la turya, les figueres, l´eucaliptus, les acacies i les palmeres.

2.4. La Fauna

El Sàhara Occidental és bastant ric en aus. Un dels principals motius d´aquesta riquesa és que el seu territori es troba en una important vía de migracions d´aus d´Europa a l´Àfrica sub-sahariana. L´estruç ha estat des de sempre l´au més característica del Sàhara. Abans de la colonització aquesta au era molt abundant, no obstant en la actualitat es troba totalment extingida i quasi be ni se´n poden trobar exemplars a Mauritania.

Respecte a la resta d´animals, la mateixa sort han tingut les gaceles, l´antílop i l´orix. La caça incontrolada i la guerra els han fet desaparèixer.

En l´actualitat poden trobar-se mamífers com la guineu, el fenec, el guepard, el linx, la hiena o el xacal, així com altres espècies de menor tamany, com llebres, ratolins i musaranyes, entre d´altres.

Un dels animals més característics de l´actual fauna del Sàhara són els llangardaixos, dels que existeixen dues espècies. També es troben diferents espècies de serps, algunes d´elles verenoses. En les zones pròximes de la costa viuen unes poques tortugues.

3.-MEDI HUMÀ I ECONÒMIC

3.1. Les ciutats del Sàhara Occidental

Fins el segle XIX, els espanyols no van començar a construïr factories comercials en la costa. Els anglesos, a finals dels segle passat, també es van establir en la costa del Sàhara i van obrir dos llocs per intercanvis comercials, un a Hausa i un altre a Tarfaya. La seva intenció era la d´obrir una nova vía de penetració comercial al centre d´Àfrica desde la costa del Sàhara, no obstant, el projecte no va tenir èxit.

Excepte Smara, la resta de ciutats del Sàhara Occidental són el resultat dels contactes enre els saharauis i les diferents potències colonials que, al llarg dels anys, van estar en la zona. Els espanyols van fundar Dajla, el Aaiún i la Güera. Les ciutat es varen convertir en importants centres comercials i la població lentament es va anar senderitzant al voltant d´elles, atreta pel treball i els salaris que oferien els espanyols.

El procès de senderització es va incrementar a partir de 1960. Al final de la presència espanyola al 1975, tan sols un 20% de la població del Sàhara Occidental podía considerar-se que seguia una vida totalment nòmada.

La ciutat de Smara té una història ben diferent. El sheij el Ainin, al 1898, va manar construïr la ciutat, en una zona rica en pastures i aigua allunyada de la costa, i ben situada per controlar les caravanes que es distingien cap al nord. La ciutat va ser parcialment destruïda el 1913 en un operació de càstig realitzada pels francesos. No obstant això, encara gaudeix d´un aura i un prestigi especial.

3.2. Riqueses econòmiques

Les principals raons per les que el domini del Sàhara és disputat, és per les seves importants riqueses econòmiques. Poseeix una de les majors reserves pesqueres del món, però la seva principal riquesa és minera.

El 1974 el Banc Mundial definí el Sàhara Occidental com el territori més ric de tot el Magreb per comptar amb el que era, aleshores, un dels bancs de pesca més important del món i per les seves reserves de fosfats, a més dels previsibles jaciments d' hidrocarburs i les reserves d' aigües subterrènies. Les reserves de mineral de fosfats s´elevaven a 1700 milions de tones en la zona de Bu-Craa, però es calcula que hi poden haver 10 000 milions de tones a la regió.

• La pesca: banc pesquer canari-saharaià, crustacis, cefalòpods i altres. Una de les riqueses més importants del Sàhara Occidental és la pesca marítima. La plataforma continental sahariana és una de les zones pesqueres més riques del planeta. Amb una extensió de més de 150.000 Km2, gran diversitat d´espècies, uns 200 de peixos, 60 de moluscs i varies de cefalópods i crustàcis.

• Jaciements petrolífics: prospeccions en terra i mar. Inicis i primeres explotacions en el mar a 22 km dins l´oceà.

• Dipòsits subterrànis d´aigua: els més grans del Sàhara es troben en aquesta porció de l´immens desert que creua l´Àfrica nord des del seu costat est fins l´oest.

• Jaciments de mineral de: coure, urani, titani, zinc, gas natural i magnetita.

• Jaciments de mineral de ferro: es descobreixen en els anys 60 en la zona de Agrache. Les reserves es valuen en 70 milions de tones amb una riquesa del 65 %.

• Jaciments de mineral de fosfats: (roques de fosforita, fosfat de calci d´origen orgànic d´algues i peixos marins –fa milions d´anys el territori estava cobert per mars poc profunds–). L´evolució de l´explotació de les mines de fosfats saharianes segueix el següent esquema.

1947, Manuel Alia Medina descobreix les reserves de fosfats.

1962: el Govern crea l´Empresa Minera del Sàhara.

1964: una associació de multinacionals: Gulf, ESSO Aramco Socaltra... avaluà les reserves del jaciment de Bucràa en 10 milions de tones.

1964: es crea la Companyia de Fosfats de Bucràa per a l´explotació del jaciement, en aquesta participen el I.N.I. (“Instituto Nacional de Industria del Estado Espanyol), la “Internacional and Chemical Corporation”, la “Krupp”, “La Banque de Paris”, “La Banca Rosthschild” i altres... Es constitueixen el conjunt d´instal.lacions invertint-hi més de 160 milions de dòlars:

-L´explotació minera a cel obert.

-La cinta transportadora de mineral (90 km) amb capacitat de transportar 15 milions de tones a l´any.

-Dos dipòsits d´emmagatzematge i càrrega.

-Molins de trituració i fàbrica d´enriquiment.

-La central elèctrica i la dessalinitzadora d´aigua.

-Els pantalans de càrrega que s´endinsen 3 km en el mar.

En la construcció i explotació d´aquestes instal.lacions, participaren nombroses empreses d´Estats Units i Europa: “General Electric”, “Babcock Wilcox”, “Kloker-Humbodlt-Dent”, “Krupp”, “Cubiertas y Tejados”....

El primer embarcament de mineral de fosfat, es produí l´abril de 1972 i a partir d´aquell moment començà l´explotació regular del jaciment. Al ritme de l´explotació actual i ha reserves per uns 150 anys.

Els fosfats són una producció de gran impotància estratègica-econòmica ja que són la base de l´adob de l´agricultura intensiva, especialment de cereals .

Els principals productors de fosfats són Estats Units, Rússia i Marroc, aquest últim país és a més el principal exportador d´aquest mineral especialment cap als països europeus. Les reserves de minerals de fosfats de Marroc s´avaluen en 50.000 milions de tones, unides als 10.000 milions del Sàhara Occidental, li dónen al Marroc i a les empreses que controlen l´explotació, fonamentalment franceses i nordamericanes, un important control sobre el comerç internacional d´aquest producte.

3.3. Punt Geoestratègic

Un altre factor clau en l´interés del control sobre el Sàhara Occidental és la posició estratègica des del punt de vista militar del territori. El Sàhara Occidental ha estat preciat per Espanya ja que era essencial per la protecció de les illes Canaries. La seva situació costanera permet la facil comunicació i la bona situació geogràfica per localitzar-hi ports i llocs de descans per a rutes comercials,...

4.-HISTÒRIA DELS SAHARAUIS

4.1. Els origens de la població sahrauí

Fa uns 3.000 anys els sanhaja, poble antecessor dels diferents grups berbers, van iniciar una migració des del nord cap al nord-est d´Àfrica. En el seu avanç, van anar expulsant cap al sud a la població de pell negra que vivia en el Sàhara, fins que van arribar a ocupar tot el territori.

4.2. La islamització

No obstant que els sanhaja es van convertir l´Islam en el segle VIII, la islamització va ser molt superficial i no es va consolidar fins la seva adherència al moviment almorávide en el segle XI.

Entre els segles XIV i XVII grups àrabs arribats del sud de la Península Aràbiga, varen dominar aquesta zona del Sàhara sobre els grups Berbers, que eren els habitants autòctons abans de l´arribada dels àrabs. Els saharauis són descendents d´aquest grup i dels seus esclaus.

Històricament, els vuit clans saharaui es varen mantenir constantment en lluita entre ells per aconseguir la supremacía. A finals del segle XIX va començar el procès colonitzador espanyol, més tard, al s.XX es va produïr l´abandonament del territori per part d´Espanya i la cessió d´aquest a mans del govern marroquí i maurità . Avui aquest territori està controlat pel govern i tropes marroquines però gran part dels habitants d´aquest territori van fugir a partir del 1975 i es van instal.lar “acollits” pel govern d´Argelia en la zona de Tindouf, en camps de refugiats .

5.-HISTÒRIA DEL SÀHARA COM A COLÒNIA

5.1.-L´ocupació espanyola al Sàhara Occidental

El motiu bàsic de l´ocupació espanyola a finals del S.XIX de la costa sahariana fou estratègic: cobrir el flanc oriental de les illes Canàries. La colonització pràcticament va limitar-se, en un principi, a Villa Cisneros (avui Dakhla) fins el 1886. També s' estableix un tractat de protectorat amb els caps de les principals tribus de la zona.

5.-HISTÒRIA DEL SÀHARA COM A COLÒNIA

5.1.-L´ocupació espanyola al Sàhara Occidental

El motiu bàsic de l´ocupació espanyola a finals del S.XIX de la costa sahariana fou estratègic: cobrir el flanc oriental de les illes Canàries. La colonització pràcticament va limitar-se, en un principi, a Villa Cisneros (avui Dakhla) fins el 1886. També s' estableix un tractat de protectorat amb els caps de les principals tribus de la zona.

Aquest any, com a conseqüència de la Conferència de Berlín, que havia concedit aquesta zona a la colonització espanyola, el govern de Madrid va resoldre no deixar “un espai buit” a una altra potència. No obstant, una vegada conclòs l´acord de 1904 amb França que establí les fronteres del Sàhara espanyol, va tornar-se a la situació anterior, sense una ocupació i control real de gran part del territori per part de la potència suposadament colonitzadora, Espanya.

Les tribus sahrauís nòmades que vivien en total independència, i els pobles involucrats van ignorar els acords elaborats als gabinets europeus. Un tractac amb França va reduïr el territori d'administració espanyola, a favor de les colònies franceses veïnes (Tindouf, Adrar, Iguidi...).

La resistència saharauí a l' ocupació colonial la va protagonitzar a partir de 1895 el sheik Maa-el-Ainin que havia fundat Smara la qual va esdevenir un centre d' intercanvis econòmics i també religiós, cultural i intelectual pels nòmades. Fins 1910,el sheik va combatre la presència hispano-francesa amb el suport del sultà de Marroc.

Aquest va acabar cedint davant de les pressions colonialistes europees i va treure suport als rebels nòmades saharauís que s' oposaven a l' ocupació europea, els quals estengueren la seva acció fins al Marroc e inclòs van amenaçar militarment Marraquesh. El contraatac gal consistí en una intromissió dins de territori espanyol i en la conquesta d´Smara el 1913, encara que la resistencia va continuar fins a 1920.

El 1912 es reconeix també la regió de Tarfaia (part septentrional del Sàhara) com a zona sud del Protectorat espanyol del Marroc, que rep el nom de Cabo Jubi. Els francesos pressionaven Espanya perquè augmentés el control del seu territori i el 1932 es produí la fundació de El Aaiun, a uns 10 quilòmetres del litoral i que esdevindrà la ciutat-capital de la colònia.

El 1933, durant el govern de la Segona República espanyola, la victoria de les forces de Mohamed Al-Mamund, cosí de Maà-el-Ainin i emir de Draá, contra les forces d'ocupació colonial francesa obligà a un canvi de tàctica dins les files colonialistes i va accelerar el control militar definitiu del territori per aquestes: França ocupa la base rebel de l´oasis de Tindouf i avança sobre Algeria, Mauritània i Marroc; mentres tropes espanyoles prenien Smara imposant-se als insurrectes el 1934.

El 1946, deprés del final de la Guerra Civil espanyola, al començament del règim franquista, es crea el Govern dels territoris de l'Àfrica Occidental Espanyola, que incloia Ifni (enclau al Nord del Sàhara, dintre del territori del protectorat marroquí francés) i Sàhara, que englobava els antics territoris de Saguia el Hamra (amb Cap Jubi), al nord i Río de Oro, al sud que s' estenia fins a Mauritania.

Quan els francesos deposaren al sultà Mohamed V, es creà al Marroc l´Exèrcit d´Alliberament Nacional (ALN), la divisió sud del qual cooperà estretament amb les poblacions saharauis. Després de la independència del Marroc, el 1956 i amb la dissolució de l´ALN-sud, els saharauis quedaren sols front Espanya i la força aerea francesa, obligant al replegament de la resistència al 1958. Durant l' últim episodi bèl•lic que ha tingut l'Espanya posterior a la guerra Civil, poc conegut i força oblidat: La guerra de Ifni En aquest mateix any Espanya cedeix al Marroc, ja independent, el territori de Tarfaia. Les altres dues colònies passaran a ser províncies espanyoles.

Els anys següents a la constitució de la Governació començen estudis i investigacions científiques per conèixer a fons les potencials riqueses del territori i l' any 1946 són trobats els primer indicis d' importants jaciments de mineral de fosfats en la zona de Bucraa, prop de l' Aaiun. L'explotació i exportació del mineral de fosfat, canvia la fesonomia del país en relació a la distribució de la població. El 1959 El-Aaiun tenia 6 mil habitants i el 1974 arribà als 28 mil, mentre que el percentatge de la població nòmada baixà del 90% al 16% en el mateix període.

El 1956 Espanya havia ingressat a l'ONU; però no reconeix que administri cap territori colonial, condició per la permanença en la ONU era l' acatament dels articles de la seva declaració referits al compromís de donar l' autodeterminació al territoris colonials dels estats que hi ingressaven, el parany va ser declarar "provincias africanas" als territoris que evidentement eren colonials.

Amb l´abandonament progressiu de la tradicional vida nòmada, els llaços i les relacions tribals dels sahrauís començaren a disgregar-se, encara que l´administració colonial va mantenir viva la divisió tribal mitjançant el reconeixement polític dels sheij i notables de les diverses agrupacions tribals. El propi sistema d´identificació dels individus contribuí en aquest propòsit, posat que el DNI, que es va haver de concedir a aquells indígenes que ho van reclamar, especificava a quina tribu o facció pertanyia el seu poseïdor. No obstant, poc a poc es fou conformant una nou sentiment d' identitat nacional per damunt de les primitives divisions.

El 1961 el Govern espanyol, reconeix per primer cop l'administració de territoris no autònoms. El 1966 el Comitè Descolonitzador de l'ONU diferencia clarament el problema d'Ifni (que es solucionarà amb el traspàs al Marroc) i el del Sàhara (al qual s'ha de donar sortida amb un procés d'autodeterminació i independència).

Els saharauis van fundar el moviment Al-Muslim el 1967, un any més tard el Front d´Alliberament del Sàhara. Mentre el govern espanyol crea l´Assamblea General del Sàhara (Djmàa), amb caràcter consultiu, formada pels notables saharauis ( estava inspirada en les assemblees tribals tradicionals ). El 1969 es traspassa Ifni al regne marroquí.

A primers d'any de 1970, el Govern decideix autodeterminar el Sàhara Occidental, seguint les reiterades recomanacions del Comité de descolonització de l' ONU Es dónen lloc greus incidents provocats al territori (i reprimits, per cert, violentament) al juny, paralitzen aquesta decisió. El 1972 s'aplica la Llei de Secrets Oficials a les qüestions del Sàhara.

El 1973, la línia revolucionària del front d' alliberament independentista optà per la lluita armada i es va crear el Front Polisario. (Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra i Rio de Oro) creat per Mustafà Said Al-Uali, que va morir en combat en 1976 als 28 anys d' edat en la guerra contra les tropes d' ocupació mauritanes.

La guerra i les resolucions de les Nacions Unides favorables als independentistes, determinaren que el govern franquista reconeguès el dret d´autodeterminació, però per no perdre el control, formà el Partit de la Unió Nacional Sahariana.

L'Estat espanyol anuncia, al juliol de 1974, la imminent promulgació de l'Estatut sobre el Sàhara, amb el qual es pretenia preparar la futura independència; el Marroc s'encarrega que, en l'àmbit internacional, no s'accepti el document, que el Govern espanyol paralitza.

El 17 de setembre de 1974, Espanya comunica a l'ONU la seva decisió de convocar un referèndum d'autodeterminació pel primer semestre de l'any següent. Paral.lelament, el Marroc demana una consulta al TIJ (Tribunal Internacional de Justicia de l' Haia) sobre si el Sàhara Occidental era, en el moment de la colonització per Espanya, "res nullius" , que, traduït de l´argot jurídic vol dir: si era un territori propietat d' algún estat en el moment que ho van ocupar els espanyols i quins vincles hi havia entre el territori, el regne del Marroc i el conjunt maurità.

El mateix any, el Marroc va reclamar la sobirania sobre la zona, que segons ell havia estat espoliada pels espanyols, i justifica la possible invasió del Sàhara, però la Cort Internacional de Justícia de l´Haia no va atendre aquests plantejaments i va prescriure la descolonització.

El 13 de desembre, l'Assemblea General de les Nacions Unides aprova la consulta i proposa paralitzar el procés de la consulta en REFERENDUM al poble Saharauí a conèixer el resultat de la sentència del Tribunal de L' Haia. Cal assenyalar que aquest era el principal motiu de la consulta marroquina, ja que Hassan II defensa obertament la marroquinitat del Sàhara, i no li interessava en aquell moment l'autodeterminació dels seus habitants.

El 6 de maig de 1975, el rei de Marroc amenaça, per segon cop, amb la invasió del territori si es planteja el procés d'autodeterminació, com a resposta a la creació del PUNS (Partit de la Unió Nacional Sahariana, que basava la seva acció en la independència, però pro-espanyol). El 10 de maig de 1975, el poble sahrauí es llança al carrer, enarbora la bandera del F. Polisario i exigeix la independència. Aquest moviment d'alliberament (Frente Popular para la Liberación de Saguia El-Hamra y Río de Oro), pren un protagonisme que ja no perdrà mai més. El 23 de Maig, el Govern espanyol, que havia creat el PUNS, se sent traït per la població, que cada cop exterioritza més els seus sentiments d'immediata independència i en contra de la potència colonitzadora, i decideix accelerar el procés de transferència de poders "a qui hagi d'assumir-los". A tal fi, manifesta que és urgent responsabilitzar "les parts interessades" en el procés de descolonització.

5.2. Augmenta la tensió

A partir d'aquí es multipliquen els incidents de caire militar en el territori, amb baixes i presoners, provocats tant pel F. Polisario com per l'exèrcit marroquí, mentre s'incrementa la tensió que existia.

15 d'Agost. Hassan II reitera, un cop més, amenaces per recuperar el territori "per mitjans pacífics o militars".

El 16 d'Octubre el Tribunal Internacional de Justícia, dicta una sentència resolutoria de la consulta del govern marroquí en la que manifesta:

a) El territori del Sàhara Occidental no era terra de ningú, en el moment de la colonització per l'Estat espanyol.

En aquell moment hi havia certs lligams i vassallatge esporàdics i propis del constant moviment de les tribus nòmades, entre alguna tribu del Sàhara i el Soldà del Marroc, així com algun lligam jurídic amb el complex maurità.

Com a conclusió, manté que no existia cap tipus de sobirania territorial entre el territori i els dos països veïns, (Marroc i Mauritania) per la qual cosa no veu cap motiu jurídic que pugui modificar la posició de l'ONU respecte a la descolonització del territori i, en particular, l'aplicació del principi d'autodeterminació als seus pobles.

El mateix dia, el rei del Marroc fa públic un comunicat en el qual exposa que el TIJ havia reconegut la legitimitat marroquí, INTERPRETA UNA SENTÈNCIA QUE ERA PROU CLARAMENT FAVORABLE A LES TESIS INDEPENDENTIDSTES AL SEU "GUST" que reconeixia l'existència de vassallatge de les tribus sahrauís al Marroc i que el Sàhara Occidental era part d'aquest regne. A continuació amenaça amb una "marxa verda" formada per 350000 civils, que envairien pacíficament el territori.

Un operatiu propagandístic de marroquins que creuaren la frontera cap al sud per pressionar una sortida en resposta a la decisió del tribunal de l´Haya.

5.3. La "Marxa Verda"

21 d'octubre de 1975. S'inicia la "marxa verda" amb un primer contingent de 20000 persones. El F. Polisario manifesta que la integritat i seguretat del Sàhara és competència exclusiva d'Espanya, mentre en sigui potència colonitzadora.

28 d'Octubre. Arriba a la frontera l'expedició marroquina. Es declara el toc de queda al territori (es parla de més de 350000 participants). El rei marroquí declara que és impossible que el Sàhara sigui independent mentre hi hagi un marroquí amb vida. Les converses tripartides Marroc-Mauritània-Espanya es reprenen amb força.

2 de novembre. El Govern espanyol manifesta que en cas que la marxa penetri en territori sahrauí, utilitzarà tots els mitjans per la defensa de la integritat del territori, inclòs l'ús de la força. El general-governador del Sàhara confirma que l'Exèrcit està preparat per rebutjar la invasió.

5.4. El darrer capítol de la irresponsabilitat colonial espanyola

El dia 2 de novembre, el príncep Joan Carles, cap d'Estat en funcions, el general Francisco Franco estava agonitzant feia setmanes i morirà el 20 de Novembre, es desplaça al Sàhara, amb l'objecte de reforçar la moral de l'Exèrcit i donar fe que es compliran els compromisos adquirits

"Espanya complirà amb els seus compromisos i tractarà de mantenir la pau. No s'ha de posar en perill cap vida humana quan s'ofereixen solucions justes i se cerca cooperació i entesa entre els pobles. Desitgem també protegir els legítims drets de la població civil sahrauí, ja que la nostra missió en el món i la nostra història així ho exigeixen". (Fragment del discurs de Joan Carles en L' Aaiun)

9 de novembre. El rei marroquí anuncia la suspensió de la invasió pacífica per ell convocada, ja que segons ell mateix "dels contactes que tenim amb Espanya, a propòsit del Sàhara, quedarà enfortida la tradicional amistat hispano-marroquina".

12 a 14 de novembre. Continuen a Madrid les converses tripartides, que conclouen amb els acords de Madrid, acord totalment favorable al Marroc. De contrapartides no se n'ha conegut cap que s'hagi fet realitat. Ara, després de 26 anys, per exemple, ja veiem com són tractats els pescadors procedents de l'estat espanyol...

El 14 de novembre de 1975 , se signaven al Palau de la Zarzuela, a Madrid, uns acords entre els Governs de Mauritània, de Marroc i d'Espanya, en presència del cap d'Estat en funcions, el príncep Joan Carles, fruit de les intenses "negociacions" que van durar tres dies.

Els documents en qüestió, coneguts com "Els Acords de Madrid", constaven d'una declaració, “Espanya ratifica la seva decisió de descolonitzar el territori del Sàhara Occidental, i dóna fi a les seves responsabilitats sobre l'esmentat territori com a potència administradora" i uns annexos, dedicats a la pesca (drets de pesca en aigües territorials administrades pel Marroc per a 1500 vaixells espanyols per un període prou llarg) i a la mineria (35% de participació a FOSBUCRAA), com a "compensació".També estableix la decisió espanyola mitjançant la qual, "haurà de respectar-se la voluntat de la població sahrauí, a través de la Djmàa". a més va obtenir el compromís de Marroc de no reclamar Ceuta i Melilla. En resum, el Govern espanyol traspassa l'administració de la seva antiga colònia africana als dos veïns del territori, sense considerar la voluntat dels habitants autòctons sobre el seu futur (que s'havia de manifestar a través d'un referèndum a punt de convocar pel Govern espanyol). La posició espanyola defensada a les Nacions Unides des de feia ja uns anys, d'acceptar la descolonització del territori, es va veure, en sec, capgirada. Aquest gir, cal dir-ho, va venir motivat per quatre raons fonamentals:

a) El precari estat de salut del general Franco, que restava ja a les portes de la mort

b) Les amenaces marroquines continuades d'invasió del territori i l'organització de la "marxa verda".

c) La frenètica activitat de la diplomàcia del regne marroquí en l'àmbit internacional, en contraposició amb la posició contradictòria del Govern espanyol.

d) La posició francesa i nord-americana, clarament a favor de la tesi marroquina. 20 de novembre. Mor el cap d'Estat, general Franco.

El govern espanyol cedí la possessió del Sàhara al Marroc i Mauritània el 1975.

5.5. L'Administració Temporal Tripartida

En conseqüència, el Govern espanyol accepta una administració temporal tripartida fins al 27 de febrer de 1976, retira el seu exèrcit del territori i es desentén de la seva responsabilitat com a potència colonitzadora. Les Forces Armades Reials marroquines prenen arreu el seu relleu.

El 24 de novembre de 1975 arriba el governador adjunt marroquí a Aaiun. L'acompanyen 200 funcionaris, nombrosos membres de la Gendarmeria i uns 25000 civils. Es crea la policía auxiliar sahrauí (150 homes), que es veu desbordada per mantenir l'ordre públic. Els robatoris, atracaments i detencions arbitràries van quedar a l'ordre del dia. Molts sahrauís (sobretot joves, també famílies senceres) fugen a l'est; posteriorment, es veurien obligats a passar a Algèria, on el Front Polisario hi instal.la campaments de refugiats.

5.6. Espanya abandona definitivament el territori

"En El Aaiún el 27 de febrero de 1976 y a las 11'35 de la mañana ha sido arriada la bandera española del territorio del Sàhara". Així començava normalment la notícia de premsa amb la qual els diaris comunicaven als seus lectors la retirada definitiva de l'Estat espanyol del territori que havia colonitzat durant quasi cent anys.

Aquesta retirada s'havia iniciat ja a partir de primers de novembre, amb el personal civil, i continuaria posteriorment, després dels Acords Tripartits, amb la de l'Exèrcit.

Arriba, doncs, el 27 de febrer de 1976 i s'arria per darrer cop la bandera espanyola abans de migdia. Sols 4 minuts separen aquest moment de l'ocupació del seu lloc per la vermella marroquina.

Prèviament, el governador marroquí havia reunit el que quedava a Aaiun de la Djmaà (el president i un terç dels seus membres), els quals van procedir a un acte de vassallatge i acatament al rei marroquí. Aquest fet volia representar, per la nova potència colonial, que la voluntat dels sahrauís quedava ja manifestada suficientment. El governador espanyol no va signar el corresponent protocol. Tampoc hi va assistir cap representant de l'ONU. Els saharauis, que no van acceptar els nous "amos" van proclamar la RASD (República Àrab Saharuí Democràtica) el 27 de febrer de l´any 1976 . La nova República africana va nèixer a Bir Lahlu, un punt del desert ubicat a Saguia El Hamra a pocs quilòmetres de la frontera amb Mauritània. Poques hores abans, a El-Aaiun, l´últim representant de l´administració colonial havia anunciat oficialment la fi de la presència espanyola.

Varis països reconeixeren la nova nació però desfermaren la guerra amb marroquins i mauritans. El 1979 Mauritània a la vora de la fallida, decidí aturar el conflicte bèlic i signar la pau amb el Front Polisario. Les tropes de Hassan, pel contrari van endurir els seus atacs amb suport francès i americà.

Els avanços militars del Front Polisario possibilitaren, el mes de juliol de 1980, un èxit diplomàtic amb la Conferència Cim de la OUA (Organització d' Estats Afriacans), a Freetown. En aquella ocasió, vint-i-sis països africans van anunciar el reconeixemnet de la RASD com representant legítim del poble sahrauí. Quatre mesos més tard fou l´ONU qui demanà la retirada de Marroc al Sàhara. Entre 1980 i 1981, 50 països mantenien vincles diplomàtics amb la RASD. L´ofensiva militar proseguí, al març de 1981, amb la presa de la ciutat de Guelta Zemmur. Mentrestant la guerra continuava. El Front Polisario controlava les costes e inclús cobrava drets de pesca als 1200 vaixells que explotaven al banc pesquer saharaui. Solament Espanya pagava al Marroc per aquest concepte uns 500 mil dòlars nord-americans a l´any. Així mateix, a través dels fons d´ajuda al desenvolupament, Espanya ha concebut 25 milions de pessetes al Marroc, destinats, en realitat, a la compra d´armament.

La RASD va ser acceptada el novembre de 1984 com a membre ple de l´OUA. Marroc es va retirar de l´organització com havia anunciat. El 14 de novembre de 1985 el comité de descolonització de les Nacions Unides, va reconèixer els drets a l´autodeterminació del poble sahrauí.

Des de l´inici de la guerra, les Nacions Unides es van capficar en tenir pons entre el Front Polisario i Hassan II. Amb l´ajuda d´Argelia, les negociacions de l´ONU van cobrar impúls.

El 26 de març de 1988, el pla de la Pau va rebre l´espatlla nord-americana, quan el secretari d´Estat adjunt, Richard Murphy, va declarar davant del Senat que els EEUU no reconeixien la sobirania Marroquí sobre el Sàhara Occidental. a més va agregar que la solució al conflicte havia de ser per la via de negociacions. Marroc i els dirigents del Front Polisario acceptaren la realització d´un referèndum al Sàhara per a que la població local triés entre la independència o l´annexió al Marroc.

Al juliol de 1990, a Ginebra, representants de Marroc i del Front Polisario van debatre un còdic de procediment per realitzar el referèndum. La dificultat major va ser definir qui serien els votants. L´últim cens de la població del Sàhara data del 1974 i Marroc volia que el seu personal en la zona ocupada sigués autoritzat per votar. Ambdues parts estaven d´acord en què l´ONU tinguès el control “únic i exclusiu” de la votació, de l´escrutini i de l´anunci dels resultats.

Les parts també acordaren l´acabament d´hostilitats per a la celebració del referèndum, la reducció gradual de les tropes marroquines en el territori (calculada en 160 mil) fins al voltant de 25 mil i la retirada d´aquestes últimes, 24 hores després de la divulgació del resultat del plebiscit. Alhora, les forces del Front Polisario serien retirades a una area propera de Tindouf, a Argelia.

El 29 d´abril de 1991 el Consell de Seguretat de l´ONU aprobà un pla de pau que preveia l´acabament del foc (posat en vigència a partir del 6 de septembre) i la creació de la Missió per a l´Organització d´un Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). La realització del referèndum fou fixada per al gener de 1992.

En els mesos següents, Rabat continuà la instal.lació de milers de ciutadans marroquins en teritoris saharauis, per acreditar-los com a votants; violar en varies ocasions l´acabament del foc i crear obstacles a la feina de la prensa internacional. També prohibí l´ingrès d´observadors internacionals mentre encrudia la repressió contra els saharauis i desenvolupà una intensa campanya propagandística en la que el Referèndum era considerat la confirmació de la pertenència del Sàhara al Marroc.

Un gir inesperat de la seva política exterior, Hassan II decidí establir les relacions diplomàtiques amb Argelia interrompudes des de març de 1976. Aquest canvi donà origen a diverses especulacions sobre la possible despreocupació d´Argelia respecte a l´ajuda que fins a aquell moment brindava al Front Polisario. No obstant, la reiniciació de relacions amb Argelia afavorí l´aplicació del Pla de Pau, ja que aquest país no va deixar d´obrar a favor del diàleg directe entre el Marroc i el Front Polisario.

La MINURSO , Missió de l' ONU en el Sàhara, fou encarregada de confeccionar l´empadronament electoral basant-se en el cens de població de 1974. Això implicava que una quantitat indeterminada de saharahuis no podrien votar però, com a contrapartida, els immigrants marroquins posterior a 1976 serien excluits del referèndum. Els sahrauís en edat de votar que es trobaven en camps de refugiats a Argelia serien traslladats des dels campaments fins als seus poblats d´origen.

El desembre de 1991 renuncià el representant especial del Secretari General de l´Onu al Sàhara Occidenta, Johanes Manz, cosa que va fer evident les dificultats que s´enfrontaven al compliment del pla de descolonització.

El gener de 1992, data prevista per a la realització del referèndum, la MINURSO estava lluny d´acomplir el programa de identificació de votants i el pla de repatriació de sahrauís no va poder ser completat. Mentrestant, al Sàhara permanien assentats 60 mil soldats marroquins. Brahim Hakim, membre de la direcció del Front Polisario, acabà, al 1992, amb el seu exili a Argelia i retornà al Marroc. Hakim afirmà que la lluita armada s´havia tornat inútil, i animà als seus seguidors a abandonar-la. En els últims anys, un creixent nombre de disidents es va allunyar del Front Polisario, al mig de revesos militars.

Per la seva part, Argelia, que anteriorment havia donat suport a la lluita del Polisario canvià la seva política, retallant la cooperació i incitant al Front a conduïr al conflicte per la via de les negociacions de l´ONU.

El Front Polisario acusà al Marroc de violar l´aturament del foc mitjançant l´ONU. La capital El-Aaiun, i Smara estaven pràcticament cercades per l´exèrcit marroquí.

El Seretari General de les nacions Unides, Boutros Ghali, informà a l´agost de 1992, davant el Consell de Seguretat, que les converses sobre el plevistici havien dut pocs resultats fins al moment.

El 4 de septembre de 1992 va marcar la tercera oportunitat en què els residents dels Sàhara Occidental van votar en eleccions marroquins, en ocasió de sometre´s a referèndum, una reforma constitucional proposada pel rei Hassan. Aquest fet va ser interpretat per fons diplomàtiques com un intent de les autoritats marroquines d´incorporar el territori disputat, abans de la celebració dels plevistici sobre el seu status.

Marroc va seguir tractant d´obstaculitzar la realització del referèndum, convençut, segons nombrosos observadors, de que el temps jugava al seu favor. Després de varis retards de la consulta popular en els anys següents, el Polisario va amenaçar amb reiniciar la guerra. “Al ritme que portava el programa d´identificació de votants recent es completaria a l´any 2005”, va dir el president del Polisario, Mohamed Abdelaziz, al maig de 1996.

Mentrestant milers de sahrauís estan vivint en camps de refugiats a la regió de Tindouf, una zona desèrtica d´Argelia, pròxima al Sàhara Occidental, a on el Polisario havia organitzat escoles i altres serveis.

5.7. El Referèndum

Declaracions del Secretari General sobre EL REFERENDUM (any 2000):

El Refrèndum d´autodeterminació del poble sahrauí, adoptat per les Nacions Unides (en els acords de Pau de 1990) com a solució pacífica al conflicte de descolonització del Sàhara Occidental, inicialment prevís per al gener de 1992, es va veure posposat fins a la seva congelació el 1996. Els acords de Houston, firmats per les dues parts en conflicte el setembre de 1997, sota els auspicis de l´enviat personal del Secretari General de les Nacions Unides per a la missió del Sàhara, James A. Baker, varen activar novament el procès.

Bàker va aconseguir que Marroc i el F.Polisario arribessin a Houston a un acord sobre identificació de votants, repatriació de refugiats, lliberació dels presos polítics e intercanvi de presoners de guerra, acuartelament de tropes i un còdic de conducta, aspectes tots ells que, portats a cap de bona fe, desembocarien en un referèndum just i lliure. Aquests acords varen permetre, doncs, donar continuïtat als preparatius del referèndum, establint-se com a data del mateix, en la vista de l´avançament, el 7 de desembre de 1998.

No obstant, l´actitud obstaculitzadora del país ocupant, Marroc, novament ha provocat un nou retràs per la celebració del referèndum.

Recomanacions del Consell de Seguretat de l´ONU

“La reanudació immediata de la identificació de cognoms dels sol.licitats membres dels grups tribals H-41, H-61 i J-51/52 (sobre els que existeix una guerra entre les autoritats sahrauís i marroquines, siguent aquestes últimes les que propugnen la inclusió en el cens d´aquestes tribus) que volen presentar-se individualment, i d´iniciar al mateix temps els procediments d´apel.lació, donat que és la millor manera per avançar en la posada en pràctica del Pla d´arreglament.

Amb objectede de no prolongar indefinidament el treball de la Comissió d´Identificació, proposa llençar la fase del procès d´apel.lacions per els grups no convocats i publicar l´1 de desembre la llista provisional de votants, cosa que encara no ha succeït. El procès d´apel.lacions per a sol.licitants d´altres tribues, diferents a les tres en guerra podria concloure el març de 1999.”

Les dades del cens pel referèndum són les seegüents:

El 1998 (primera tanda d´identificació), hi havia 147.000 identificats dels quals:

61.000 : en territori del Sàhara Occidental

24.800: en camps de refugiats

5.400 : a Mauritània

45.800: al Marroc

L´ONU tanca el llistat amb 86.381 persones en la Resolució definitiva del 17 de gener de 2001. Marroc exigia 51.220 dels quals:

2.130 : van ser acceptats a votar

49.900 : van ser rebutjats de les llistes.

Com a reacció immediata, Marroc inicia una tàctica dilatòria que consisteix en que cada un de les persones que varen ser rebutjades en el cens, inicii un recurs individual davant l´ONU i així provocar un altre retràs en la realització del referèndum.

6.- LA REPÚBLICA ÀRAB SAHRAUÍ DEMOCRÀTICA

Després de la signatura dels Acords de Madrid, el 28 de novembre de 1975, es reuneixen a la ciutat de Guelta Zemmur les quasi 3/4 parts dels membres de l'Assemblea General del Sàhara i acorden la dissolució de la Djmàa, constituint un Consell Nacional Provisional. Rebutgen els Acords Tripartits de Madrid i traspassen la seva representativitat legal al Frente Polisario. Va ser el primer pas.

El segon va venir un cop el darrer governador espanyol va sortir del territori, el 28 de febrer de 1976, quan té lloc la proclamació de la República Sahrauí (RASD), en el poblat de Bir Lehlú en poder del F. Polisari: "Sobre la base de la lliure voluntat popular fundada en els principis de l'opció democràtica, neix un estat lliure, independent i sobirà, regit per un sistema nacional, àrab, i progresista, anomenat “REPÚBLICA ÀRAB SAHRAUÍ DEMOCRÀTICA". El Front Polisari es fa càrrec de l'organització política, administrativa i militar de la nova República. Organitza el trasllat dels refugiats, els dóna assentament en una zona de quasi 200 quilòmetres quadrats a l'est i sud del Tindouf algerià i constitueix l' "ELPS" (Exèrcit d'Alliberament Popular Saharauí).

A finals d'agost, el tercer congrés del Front Polisario organitza el govern del nou estat i dirigeix una carta al Govern espanyol recordant-li les seves responsabilitats històriques i als del Marroc i Mauritània convidant-los a lluitar amb els pobles oprimits.

L'ELPS compta amb 100.000 homes, intensifiquen les operacions militars arreu del territori ocupat i arriben a la costa atlàntica. Destrueixen la cinta transportadora de Fosbucraà. Compta amb el suport d'Algèria, que els facilità material i armament modern.

Actualment la RASD és reconeguda oficialment per l'OUA (Organització per a la Unitat Africana) i per 76 països del món (33 d'Àfrica, 25 d'Amèrica, 9 d'Àsia, 2 d'Oceania i 2 d'Europa). L'Estat espanyol, fidel aliat del regne alauita , no reconeix aquesta república, encara que sí que ho fa amb el Front Polisario i li permet mantenir delegacions permanents dins l'estat.

6.1. Organització de l'Estat:

El Congrés Popular General es configura com a òrgan legislatiu, que es reuneix cada tres anys de manera ordinària. El Consell de Comandament de la Revolució dirigeix la política general de l'Estat, consta de set membres, entre els quals hi ha el Secretari General del Front Polisario, que és el Cap de l'Estat. El Govern assegura l'execució dels programes elaborats pels Congressos i Comitès populars. Pel que fa als òrgans judicials, hi ha els Tribunals Primaris, la Cort d'Apel.lació i la Cort Suprema del Poble i el Consell Judicial. L'Exèrcit Popular Nacional Sahrauí té les funcions de la defensa de la unitat territorial del Sàhara Occidental. L'organització administrativa es configura en regions (wilaies) cada una de les quals té un governador, formades per municipis (dahires).

6.2. Breu cronologia:

1976. Febrer. Creació de la RASD

1979. Mauritània signa un acord de pau amb el F.Polisario i es retira de la part sud dels territoris.

1981. L'ELPS travessa el mur de contenció construït pel Marroc i arriba a la costa.

1982. L'Organització per a la Unitat Africana accepta com a membre de ple dret la RASD, i Marroc se'n retira. 34 països reconeixen ja la nova república.

1984. Mauritània reconeix la RASD.

1985. Mohamed Abdelaziz, president de la RASD, és nomenat vice-president de l'OUA.

1992. El president de la RASD visita l'Estat espanyol i és rebut per pràcticament totes les formacions polítiques, organitzacions socials que cooperen amb els refugiats i, encara que no pas com a cap d'Estat (Espanya no reconeix la RASD), pel president del Govern espanyol.

1994. Continuen els problemes per a l'elaboració del cens. La representació del Front Polisario a l'ONU continua les seves tasques diplomàtiques com a representants del poble sahrauí.

1995. El Front Polisario i l'ONU acorden accelerar el procés del referèndum i es donen de termini fins al primer trimestre de 1996. Són ja 76 els països que reconeixen la RASD. 1996. A finals d'octubre, el president de la RASD Mohamed Abdelaziz és rebut a Madrid pel Govern espanyol (en qualitat de líder del Front Polisario), amb motiu de la paralització de les tasques prèvies al referèndum i la finalització del termini per reanudar-les. La postura oficial espanyola continua éssent la de defensar la via del referèndum com a expressió sobirana del poble sahrauí.

1997. A finals de setembre se signen a Houston (Texas) uns acords amb el govern marroquí, que garantitzen la fiabilitat de l'organització del referèndum. Les Nacions Unides donen un termini màxim d'un any per la seva celebració. El president sahrauí és rebut a Madrid pel Ministre d'Afers Exteriors i a la Comissió corresponent del Congrés de Diputats. Rep garanties de suport al procés pel referèndum.

1998. Finalitzen a l'agost les tasques de la confecció del cens. Hassan II bloqueja altre cop el procès. El referèndum queda pendent pel següent any.

6.3. Països que reconeixen la República Àrab Sahraui Democràtica

75 països reconeixen la RASD i entre ells no es troben les potències que van dominar el territori (ni Espanya, ni Marroc).

• Madagascar (28 Febrer 1976)

• Burundi (1 Març 1976)

• Argelia (6 Març 1976)

• Angola (11 Març 1976)

• Benin (11 Març 1976)

• Mozambic (13 Març 1976)

• R.D.P. Corea (16 Març 1976)

• Togo (17 Març 1976)

• Ruanda (1 Abril 1976)

• R.D. Yemen (2 Febrer 1977)

• Seychelles (25 Octubre 1977)

• Panamà (23 Juny 1978)

• Tanzania (9 Novembre 1978)

• Ethiopia (24 Febrer 1979)

• Vietnam (2 Març 1979)

• Camboya (10 Abril 1979)

• Laos (9 Maig 1979)

• Afghanistan (23 Maig 1979)

• Cap Verd (4 Juliol 1979)

• Granada (20 Agost 1979)

• Ghana (24 Agost 1979)

• Guyana (1 Septiembre 1979)

• Dominica (1 Septiembre 1979)

• Santa Lucia (1 Septiembre 1979)

• Jamaica (4 Septiembre 1979)

• Uganda (6 Septiembre 1979)

• Nicaragua (6 Septiembre 1979)

• Mèxic (8 Septiembre 1979)

• Lesotho (9 Octubre 1979)

• Zambia (12 Octubre 1979)

• Cuba (20 Gener 1980)

• Iran (27 Febrer 1980)

• Sierra Leona (27 Març 1980)

• Siria (15 Abril 1980)

• Libia (15 Abril 1980)

• Swazilandia (28 Abril 1980)

• Botswana (14 Maig 1980)

• Zimbabwe (3 Juliol 1980)

• Chad (4 Juliol 1980)

• Mali (4 Juliol 1980)

• Costa Rica (30 Octubre 1980)

• Vanuatu (27 Novembre 1980)

• Papua Nova Guinea (12 Agost 1981)

• Tuvalu (12 Agost 1981)

• Kirbati (12 Agost 1981)

• Nauru (12 Agost 1981)

• Islas Solomon (12 Agost 1981)

• Maurici (1 Juliol 1982)

• Venezuela (3 Agost 1982)

• Surinam (11 Agost 1982)

• Bolívia (14 Desembre 1982)

• Equador (14 Novembre 1983)

• Mauritania (27 Febrer 1984)

• Burkina Fasso (4 Març 1984)

• Perú (16 Agost 1984)

• Nigèria (12 Novembre 1984)

• Yugoslavia (28 Novembre 1984)

• Colombia (27 Febrer 1985)

• Liberia (31 Juliol 1985)

• India (1 Octubre 1985)

• Guatemala (10 Abril 1986)

• Rep. Dominicana (24 Juny 1986)

• Trinitat i Tobago (1 Novembre 1986)

• Belice (18 Novembre 1986)

• St. Kitts i Nevis (25 Febrer 1987)

• Antigua (27 Febrer 1987)

• Albania (29 Desembre 1987)

• Barbados (27 Febrer 1988)

• El Salvador (31 Juliol 1989)

• Honduras (8 Novembre 1989)

• Namibia (2 Juny 1990)

• Malaui (16 Novembre 1994)

• Sao Tomé y Príncipe

• Guinea Bissau

• Rep. del Paraguay (9 Febrer 2000)

Alguns d´aquests països que van reconèixer la RASD, ara estàn retirant la seva iniciativa a l'espera de la pau (alguns paisos Llatinoamericans) o per canvis de govern com és el cas de la India

7.- EL FRONT POLISARIO: L´EXÈRCIT DEL POBLE SAHRAUÍ EN L´EXILI

La data de fundació del "Frente Popular de Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro" (les dues antigues regions del Sàhara Occidental), és el 10 de maig de 1973. No obstant aixó, cal dir que ja feia anys que s'anava estructurant un moviment en contra de la colonització espanyola.

Els seus fundadors el justifiquen en el seu manifest constitutiu: "Un cop comprovat que el colonialisme espanyol pretén continuar la seva dominació sobre el nostre poble, deixant-lo en la ignorància i la misèria, i després del fracàs de tots els mitjans pacífics utilitzats tant pels moviments espontanis de la població com dels organismes imposats al territori, neix el Front Polisario com a expressió única de les masses com a mitjà útil per a què el poble sahrauí pugui retornar a la seva llibertat com a poble àrab i africà" .

Les raons manifestades pels nacionalistes no anaven massa errades. L'administració espanyola havia reservat pràcticament tots els llocs de treball útils al territori per als espanyols (la major part canaris i famílies de militars) i per als nadius, els més incondicionals. A l'Institut de Batxillerat hi anaven, en un percentatge insultant, els espanyols (els sahrauís anaven majoritàriament a l'Escola de Formació Professional). No hi havia infraestructura econòmica per transformar la societat nòmada i tribal en sedentària.

I sols mancava una espurna per fer saltar la flama. Aquesta es va presentar a juny de 1970 quan una manifestació pacífica a un barri sahrauí d'Aaiun va ser reprimida violentament per la Legió. Els adeptes al moviment independentista van anar creixent.

Els fundadors del moviment són gent diversa: sahrauís de la província (marroquina des de 1958) de Tarfaia, sahrauís exiliats de Zueratt (Mauritània) o a la pròpia Tarfaia, estudiants sahrauís a Rabat o Tànger (Marroc), joves que van lluitar aferrissadament per transformar una societat tribal molt tancada en una societat nacional unida pel desig d'independència. La major part eren de la tribu Erguibat, que predomina al territori.

La primera acció contra l'exèrcit espanyol es realitza en el lloc fronterer de Janguet Quesat. Agafen per sorpresa a la guarnició (majoritàriament sahrauí), prenen les armes, material i avituallament i posteriorment els alliberen. Poc després donarien un altre cop a Bir Lahlu, prop de la frontera mauritanai a una patrulla de Tropes Nòmades al sud de Smara. No seria fins principis de 1975 (la situació es deteriora cada dia més) quan cada cop més sahrauís de la Policia Territorial i de l'Agrupació de Tropes Nòmades anirien incorporant-se paulatinament al Polisario.

El març de 1974 l'Estat Major del Sector del Sàhara organitza la primera operació militar d'envergadura contra el moviment independentista, amb pocs resultats pràctics. Mentre, el Polisario ha crescut en homes i material bèl.lic, amb els quals van fustigant l'exèrcit des de les seves bases de Tindouf (Algèria) i Mauritània. El suport rebut d'Algèria i Líbia fa que els guerrillers disposin d'armes automàtiques per enfrontar-se a l'exèrcit espanyol (molt important en aquells moments). La tàctica d'atac per sorpresa i posterior retirada els dóna força èxit. I aquesta és la que utilitzen sovint per amoïnar l'exèrcit, aconseguir armament, equipament i avituallaments gratuïts. Malauradament no sempre es realitzarien els atacs sense pèrdua de vides humanes d'ambdós bàndols enfrontats. El març de 1975 es segresta un transportista canari i es capturen dues patrulles de l'Agrupació de Tropes Nòmades, amb l'objecte de pressionar el Govern espanyol a negociar. Efectivament, el retorn dels segrestats serveix d'excusa a un apropament del Govern amb el Polisario que es tradueix en un reconeixement d'aquest moviment, l'alliberament de presoners sahrauís i a una postura de diàleg del Govern General del Sàhara amb els representants polisaris.

El 12 de maig el Polisario és el responsable de la gran manifestació popular que demana la independència davant la Missió Visitadora de les Nacions Unides, arreu del territori. No seria el darrer cop que aquesta organització realitzaria manifestacions al carrer. El 7 i 8 d'octubre el Front Polisario participa en unes sessions de la Djmàa (Assemblea General del Sàhara Occidental). Posteriorment, les relacions amb l'administració militar espanyola es tornen més fluïdes, amb reunions i converses, però ja seria tard, ja que a finals de mes la "marxa verda" marroquina i posteriorment els Acords Tripartits de Madrid deixen sense contingut aquella incipient bona relació.

La reacció sahrauí a la traició espanyola, que ja s'intueix a finals d'octubre, no triga en produir-se: "El poble àrab del Sàhara Occidental lluitarà amb totes les seves forces per a impedir la confiscació de la seva llibertat abans d'haver-la obtingut", manifesta el Polisario. I comença a organitzar la fugida dels sahrauís més destacats en la lluita a favor de la independència, així com els atacs contra les Forces Armades marroquines que, impunament, creuen la frontera.

La por a les autoritats marroquines fa que tot aquell sahrauí proper a les tesis d'independència i que pot fugir, agafi el que li sigui possible i iniciï una marxa a través del desert, fugint de la nova ocupació. El Front Polisario va coordinar l'operació i va establir a la hamada algeriana uns incipients campaments per acollir els milers de refugiats que hi arribaren.

A partir del 28 de febrer de 1976, la Djmàa traspassa al Front Polisario la representativitat que havia tingut fins aleshores l'Assemblea i es declara la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

De l'eficàcia de l'exèrcit sahrauí en donen proves els murs de contenció que el Marroc ha construït al llarg del territori, per aïllar la part útil sota el seu domini. Fins la construcció dels murs, el Polisario anava i tornava de qualsevol punt de la zona ocupada. La despesa originada pels murs i la generada pel manteniment de l´exèrcit al Sàhara costa al Marroc molts diners, que no pot dedicar a altres inversions. Des de l'alto al foc (1992), l'ELPS (Exèrcit d´Alliberament del Poble Sahrauí) no ha atacat cap posició marroquina. Avui, ja han passat més de vint-i-sis anys, el Front Polisario continua la lluita per la supervivència. Els camps de refugiats acullen ja més de 180 000 persones i aquesta organització política continua amb el paper conductor que va iniciar davant la presència espanyola.

El seu objectiu és el retorn de manera pacífica al territori ocupat pel Marroc, Existeixen delegacions del Front Polisario en aquells indrets de la geografia on els és permès exercir les seves funcions.

Les delegacions del Polisario a l´Estat espanyol, normalment recolzen en una Associació d'Amics del Sàhara. No sempre la representació sahrauí ha tingut les mateixes facilitats. La representació sahrauí a Espanya no ha gaudit sempre de facilitats, per exemple, que l'octubre de 1985 expulsà Ahmed Bujari, representant per Europa, amb residència a Madrid, arran l'ametrallament d'una patrullera espanyola en aigües del banc saharià.

7.1. El mur marroquí

El mur defensiu marroquí, no és un mur, es més aviat una escletxa esglaonada de llocs de vigilància electrònica i convencional. Consta de la capacitat de desenvolupar-hi patrulles en l´interior i està precedit d´una franja de terreny minat. Són sis obres independents posteriorment unides. Marroc va construïr el primer mur per indicació dels seus assessors nord-americans que havien usat una estratègia similar en la guerra del Vietnam (1980). El gener de 1985, el diari espanyol “Diario 16” publica que “cada 5 km hi ha instal.lat un campament . Cada 15 km un radar que facilita les dades al sistema de tir de bateria. Cada 45-60 km radars amb una capacitat de detecció més profunda que completen la malla electrònica i endavant del mur xarxes i mines”.

8.- ELS CAMPAMENTS DE REFUGIATS

La població exiliada viu a la hamada algeriana (zona desèrtica de condicions extremes, autèntic pedregar de roques calcàries), situada al sud-oest d'Algèria. Més enllà d'on arriba la vista s'extén encara aquesta plana immensa, inhabitable, zona militar exclusiva on fins i tot hi està prohibit l'accés als propis algerians. L'única població estable en centenars de quilòmetres és la que viu al poble de Tindouf, on hi ha un aeroport militar algerià, que representa per als sahrauís actualment, l'únic pont amb l'exterior.

Aquesta població, xifrada en unes 180000 persones, viu distribuïda en quatre campaments o "wilaies", distants entre si de 20 a 60 km, en funció de l'aigua i per raons de seguretat i higiene, que prenen el nom de regions del Sàhara Occidental (Aaiun, Smara, Dajhla i Auserd).

Cada campament consta de cinc o sis petits nuclis de població formats per tendes de campanya (haimes) i construccions de fang, que reben el nom de "dahires" i prenen el nom de les ciutats originàries del territori ocupat pel Marroc (Amgala, Daora, Mijic...). Les escoles, hospitals, centres de formació i de cultura són al mig dels campaments i són construccions més sólides.

Les dahires queden repartides de la següent manera:

Aaiun: Hagunia, Amgala, Daora, Bu-Cra, Edchera i Guelta.

Smara: Hauza, Ejdairia, Farsia, Mahbes, Bir Lahlú i Tifariti.

Auserd: Agüeinit, Zug, Mijec, Bir Guenduz, Güera i Tichla.

Dajla: Jraifia, Argub, Umdreiga, Bojador, Glaibat el Fula, Ain Beida i Bir Enzaran.

Quan s'hi varen instal.lar, a partir de novembre de 1975, fugint de la repressió i dels bombardejos de l'aviació marroquina, ho van fer acceptant l'hospitalitat dels seus veïns algerians i com una situació de provisionalitat en l'espera del retorn a casa seva. Malauradament, aquesta situació dura ja més de vint-i-sis anys.

El Front Polisario ha aconseguit una organització social als campaments que fa que la sanitat, l'educació i el proveïment funcionin a uns nivells increïbles. Les dones juguen un paper vital en aquesta organització. Els homes, generalment, es dediquen a la diplomàcia (tasques de govern, ambaixades, delegacions, representacions en els fòrums internacionals...) o a la milícia (l'ELPS, exèrcit d'alliberament popular del Sàhara.

L'organització social permet la vida "normal" als campaments i la preparació de personal especialitzat a l'estranger (metges, sanitaris, enginyers, mestres, tècnics...). La sanitat assistencial i hospitalària bàsiques es realitza també als campaments i disposen d'un hospital general per a casos més complicats; els malats més crítics són evacuats a hospitals estrangers.

L'organització econòmica permet una estructura de supervivència, gràcies a l'ajut internacional de països amics, el fons pels refugiats de l'ONU i a organitzacions humanitàries. Pel que fa a l'autoabastiment agrícola, per exemple, és del tot insuficient. Als campaments on hi ha pou d'aigua (sols n'hi ha a dos d'ells, Dajhla i Aaiun) han construït una horta on es conreen hortalisses i verdures, en condicions prou precàries, ja que és necessari una constant neteja de la sorra i un reg abundant i continu per compensar l'evaporació. Els productes obtinguts passen als hospitals i escoles majoritàriament. No n'hi ha prou per autoabastir tota la població.

També es disposa d'una granja d'aviram. Els sahrauís aprofiten del tot els ramats de camells, ovelles i cabres. També acostumen a tenir alguns conills, gallines i pollastres, que s'alimenten de les deixalles domèstiques que es generen a cada haima.

Des de juny a setembre les altes temperatures i les tempestes de sorra (sirocco) ho converteixen tot en un infern és la época més dura de l'any, quan la temperatura pot arribar als 50ºC. Des de migdia fins a la caiguda de la tarda és impossible tota activitat. A l'hivern, la situació no millora massa ja que el fred a la nit és molt intens i l'única protecció és la tenda de lona.

8.1. L'educació als campaments

Des de l´instal.lació als camps la RASD van atorgar una importància vital per al futur a dos aspectes concrets: l'escolaritat obligatòria per als infants i l'alfabetització sistemàtica per als adults.

La societat sahrauí havia passat de ser eminentment tribal a necessitar un caràcter nacional, amb un poble unit i cohesionat per defensar-se de l'invasor. La construcció de la nova societat sahrauí venia marcada clarament per dos objectius: el retorn al Sàhara Occidental i la preparació a consciència per aguantar el temps necessari a l'exili i crear l'estructura social indispensable per afrontar el futur quan es pogués tornar a casa.

A partir del 3r. Congrés del Front Polisario, a l'agost de 1976, la institució escolar comença a prendre forma i s'inicia l'organització del sistema d'ensenyament de la RASD.

Així, a curt termini, s'organitza l'estructura. Tots els que, d'una manera o altra, poden ensenyar quelcom (batxillers, professionals, persones grans amb coneixements de l'Alcorà), són els primers mestres. A mig termini, recerca de material pedagògic, creació de programes d'instrucció dels mestres, construcció d'escoles... A partir dels 3 anys, l'infant accedeix ja a l'educació, a les escoles d'infants, a càrrec dels comitès populars d'educació a nivell local, mentre la seva mare va a treballar, després a l'escola d'Educació Primària de la dahira (des de 1984) i posteriorment a l'internat (acullen joves de cada wilaya que continuen la seva formació en el campament. Si està preparat per continuar la seva formació serà enviat a Alger o a països estrangers on disposen de beques per a estudiants sahrauís. L'aprenentatge es realitza en àrab (dialecte hassanià), encara que, tots els alumnes aprenen com a segona llengua l'espanyol.

Cada any que passa hi ha més universitaris als campaments. Llicenciats i diplomats de ciències de la salut, de l'educació, de socials; tècnics agrònoms, informàtics, administratius... Cuba, Iugoslàvia, Algèria, són els països que més facilitats han ofert als sahrauís per anar a les seves universitats.

Un aspecte molt important és la formació de les dones. Hi ha escoles especialitzades que ensenyen a les mares de família diferents aspectes culturals, professionals i sanitaris molt necessaris als camps. La dona és, a la RASD, una peça vital per al seu desenvolupament. Els cursos d'alfabetització per a adults són un altre repte per a l'Estat sahrauí. En aquests 21 anys d'exili, els adults han passat ha estar alfabetitzats en un 90%.

Les persones més grans es dediquen a ensenyar l'Alcorà i a transmetre oralment tot el que saben. La cultura sahrauí és transmesa tradicionalment i majoritària de manera oral. Les escoles són construccions de fang i estan equipades amb material força vell i deteriorat. Sols una ferma voluntat d'aprendre i ensenyar fa que cada dia més nens i nenes sahrauís vegin com es fan grans i són capaços d'integrar-se en una societat que vol ser moderna i preparada per assolir el repte del retorn, el qual es preveu ja, sortosament, ben proper.

8.2. L´habitatge

En els camps de refugiats, l´habitatge més comú és la haima i unes altres construccions precàries fetes de fang sense finestres perquè no passi la sorra quan fa vent. Aquetes construccions són molt simples i tenen forma de cubs.

La tenda sahariana o haima, normalment és construïda per una sèrie de teixits, fets de pèl de camell o cabra, llargs i estrets de mida irregular, que formen, units entre si, un gran quadrilàter. Després d´esquilar l´animal, les dones agafen el pèl i el sotmeten a les següents operacions:

El netegen de terra i altra brutícia, el carden amb dues caedes de pues de ferro, el filen, el dobleguen els fils o en fan un fil de dos fusos, tensen aquest fil, el guarden en forma de troca i el teixeixen.

S´utilitza un teler rectangular. Les dones són les que teixeixen i composen la tenda. La mida de les hamies és variable pero poden arribar als 11 metres. Per organitzar l´interior de la tenda es fa servir la benia (tela amb funció de cortina). És senzilla de muntar.

9.- ORGANITZACIONS QUE LLUITEN A FAVOR DEL POBLE SAHRAUÍ

Existeixen associacions a favor del poble saharauí que tenen com objectius ajudar i sensibilitzar a la gent de la situació que s´està vivint al Sàhara Occidental on s´estan cometent activitats injustes.

A Catalunya trobem l´”Associació Catalana d´Amics del Poble Sahrauí” (ACAPS), que es regeix pels 36 articles dels estatus i la llegislació vigent. ACAPS té els segúents objectius: -Col.laborar activament en l´assoliment de la independència del poble sahrauí i en el posterior desenvolupament com a país, reconeixen la RASD (República Àraba Saharauí Democràatica) com a expressió d´un estat sobirà i al Front Polisario com a moviment d´alliberament nacional i legítim representant aquest poble.

-Afavorir i promocionar l´estudi dobre les qüestions relacionades amb el Sàhara Occidental i la seva població.

-Facilitar, entre el poble català, el coneixement de la vida, els costums, les tradicions i les característiques del poble sahrauí.

-Desenvolupar iniciatives que afavoreixin l´intercanvi cultural, polític econòmic i social entre el poble sahrauí i el poble català.

-Promoure i desenvolupar projectes d´assistència humnitària i programes de cooperació amb el poble sahrauí exiliat als Camps de Refugiats de Tindouf (Algèria).

-En la tasca per assolir aquests objectius, ACAPS procurarà una plena coordinació amb les autoritats de la República Àrab Sahrauí Democràtica, mitjançant la Delegació del Front Polisario a Catalunya i Balears, que participarà a aquest efecte a les reunions dels òrgans de direcció de l´Associació Catalana d´Amics del Poble Sahrauí.

Logotip de L´Associació Catalana d´Amics del Poble Sahrauí.

El telèfon d´aqueta associació que té el nucli a Barcelona, és el 932780204. I el seu president és Felip Solé Sabaris.

9.1. Activitats Que Realitzen Les Acaps

• Campanya informativa (publicacions, premsa, conferències, etc.). Tot l'any

• Campanya de recollida de material (sanitari i diversos, en funció de les necessitats). Tot l'any

• Campanya de colònies per a infants (juliol)

Campanyes de recollida de material

S´organitzen, cada any, campanyes de recollida de material per als refugiats sahrauis. L´estat espanyol, assigna a cada comunitat un tipus de material específic, és a dir, cada comunitat autònoma és l´encarregada de recollir material d´un determinat tipus. Catalunya, des de fa uns quants anys, s´encarrega del material higiènic. Es creen punts de recollida del material com poden ser instituts, escoles, centres cívics... La població que vol col.laborar en la campanya ha de portar material per als sahrauis i dipositar-lo en els llocs especificats. Després aquest material es recollit per vehicles que el centren tot en un punt on és seleccionat i agrupat. S´empaqueta i s´envia als camps de refugiats. Els Ajuntaments i altres organismes col.laboren en el finançament d´aquesta campanya.

Campanya de colònies per a infants

S´organitzen una vegada cada any, estances de nens saharauis refugiats a llars catalanes. Els nens viatgen a Catalunya i hi resten durant un periode de temps curt. Durant la seva estança poden realitzar varies activitats: esxcursions, visites, esports, jocs...

10.-ACTUALITAT DELS REFUGIATS

La vida en els camps de refugiats depén de l´ajuda humanitària, gràcies a la qual han pogut continuar amb vida moltes persones. Sense aquesta ajuda el poble sahrauí patiria una greu crisis de subsistència. Els sahrauis han de viure de les ajudes mentre altres exploten les riqueses del seu territori. Aquesta situació dura més de 25 anys.

11.- ELS DRETS HUMANS EN EL SÀHARA OCCIDENTAL

Des de l´arribada al poder del monarca marroquí Mohamed VI, la situació dels drets humans en les zones ocupades del Sàhara Occidental s´han agreujat considerablement. Centenars de persones varen ser detingudes arbitràriament i torturades per el simple fet de participar en manifestacions, per exemple. Molts altres van desaparèixer. Altres varen ser portats a judici sense defensa.

Algunes asssociacions de defensa dels drets humans intenten que s´acabin les injusticies.

12.-ELS ORGANISMES INTERNACIONALS

Degut a a falta de voluntat política del Marroc, la celebració del Referèndum només es podrà realizar si s´exerceixen presions internacionals sobre el règim marroquí, perquè s´acompleixin les ressolucions de l´ONU i els Acords firmats per ambdues parts en coflicte. Per això països com Espanya han de jugar un paper important i actiu en la busca de la pau i l´estabilitat en la regió. Els organismes internacionls més importants que han col.laborat en la independència de les colònies han estat la OUA (Organització Unitat Africana) i l´ONU (Organització de les Nacions Unides).

12.1. La OUA

La OUA, en el procès de descolonització, va organitzar comissions per arbitrar els conflictes entre els nous estats africans; va estimular la lluita per la lliberació nacional dels territoris encara sotmessos a domini colonial i va ajudar a fer desaparèixer l´opressió dels països colonitzadors.

12.2. L´ONU i la descolonització

Des de la seva constitució, l´Organització de les Nacions Unides, va desenvolupar un paper important a favor de la descolonització i la independència política dels països de tot el món. La Carta de l´ONU (1945), la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966) recolleixen el principi d´igualtat de tots els pobles i reclamen la cooperació i la pau entre nacions. Tot i que el Consell de Seguretat era controlar per les potències mundials (els EEUU, la URSS, Gran Bretanya, França i Xina), la incorporació a l´ONU dels nous estats independents va donar una nova dimensió i nous continguts a l´Assamblea General. El pes quantitatiu d´aquests ha anat augmentant.

L´ONU va crear la MINURSO (Misió de l´ONU per un Referèndum just en el Sàhara Occidental) com a proposta del Pla de Pau després de l´alto al foc de la guerra en els anys 90. Aquest Referèndum doncs, espera a l´enllestiment del cens de determinació dels votants i així poder ser realitzat.

1.-BIBLIOGRAFIA

General:

• ”HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI”. Batxillerat de modalitat d´Humanitats i Ciències Socials. Crèdits 1, 2 i 3. Ed. EDEBÉ. Barcelona, 1999. Primera reimpressió.

• GARCIA, Margarita, GATELL, Cristina. “TEMPS”. Història contemporània de COU. Ed. VICENS-VIVES. Barcelona, 1990. 1a edició.

• OLIVER, Roland – ATMORE, Anthoy. “AFRICA DESDE 1800”. Ed. Editorial Francisco de Aguirre, S.A. Argentina, Buenos Aires, 1977. 1a edició.

• MORAN, Fernando. “HISTORIA 16 – HISTORIA UNIVERSAL SIGLO XX”. Número 28. Ed. TEMI S.A. Madrid, 1985.

• “HISTORIA 16 – ESPAÑA EN ÀFRICA”. Extra nº 9. Ed. HEROES S.A. Madrid, 1979.

• PASTOR DE SANTILLAN, Ana. “LA DESCOLONIZACIÓN: EL TERCER MUNDO”. Ed. AKAL. Col.lecció “Historia del mundo contemporaneo”. Madrid, 1989. Primera edició.

• PERTIERRA DE ROJAS, José Fernando. “LA EXPANSIÓN IMPERIALISTA EN EL SIGLO XIX”. Ed. AKAl. Col.lecció “Historia del mundo contemporaneo”. Madrid, 1988. Primera edició.

• ”COLONIALISMO Y NEOCOLONIALISMO”. Ed. Salvat SA. Col.lecció “Biblioteca Salvat de grandes temas”. Navarra, 1975.

• GARCIA, Maria i altres. “HISTÒRIA DE LES CIVILITZACIONS I DE L´ART”. 1r de BUP. Ed. Barcanova. Barcelona, 1994.

Específics del tema del Sàhara:

• SEGURA PALOMERAS, Juan. “EL SAHARA, RAZÓN DE UNA SINRAZÓN”. Ed. ACERVO. Barcelona, 1976.

• SOLER, Narcís. ”SAHARA OCCIDENTAL: PASSAT I PRESENT D´UN POBLE”. Ed. Sevei de publicacions de la Universitat de Girona. Girona, 1999.

• MAIXÉ I CEBALLOS, Joan Maria. “SÀHARA OCCIDENTAL. ASPECTES I VIVENCIES”. Ed. Cosetània. Col.lecció “El Tinter”. Número 10. Valls, 1999. Primera edició.

• ”20 AÑOS BASTAN, SÁHARA 1975-1995: EL LIBRO BLANCO DEL REFERENDUM”. Ed. Associación de Amigos del Pueblo Saharaui. Madrid, 1995.

• ”SAGUIA EL HAMRA I RIO DE ORO”. Coordinació del Seminari Permanent d´Educació de la Lliga dels Drets dels Pobles amb la col.laboració del “Fons català de Cooperació al Desenvolupament”. Impressió: Copisteria a l´abast. Segona edició en catala, 1998.

• RUIZ, Javier. “CRÓNICAS SAHARAUIS”. Ed. Concejalía de Cultura y Patrimonio del Ayuntamiento de San Cristobal de la Laguna. Imprès. Tallers de litografia A. Romero SA. San Crostobal de la Laguna, 2000.

• Coronel DOMENECH. “ALGO SOBRE RIO DE ORO”. Publicaciones del Gobierno Político Militar del África Occidental. Madrid, 1946.

• BAUTISTA VILAR, Juan. “EL SAHARA ESPAÑOL, UNA AVENTURA COLONIAL”. SEDMAN Ediciones. Madrid, 1977.

• EL UALI, Sayed Mustafa. “3 TEXTOS: 2 CARTAS I UN DISCURSO”. Luis Manuel Rodriguez Editor. Col.lecció “la banda Moebius”. Madrid, 1978.

2.-FONTS MULTIMÈDIA

Pagines web:

• http://www.afrol.com

• http://www.derechos.org/human-rights/mena/moro/esp.html

• http://www.nodo50.org/fpolisario/proceso.htm

Pàgina de la Delegació espanyola del Front Polisario a Espanya. Noticies de l´octubre de 2001.

• http://www.patriagrande.net/otras.tierras.del.mundo.htm

Informació i noticies.

• http://www.memoria.com.mx/142/Sahara/

“El conflicto del Sahara Occidental: el Referendum de autodeterminación y la situación de los Derechos Humanos”. Explica la història de la colonització i el posterior intent de descolonització i com es violen els drets humans en el territori.

• http://www.revistafusion.com/2000/agosto/repor83.htm

“Libertad bajo los toldos”.

En aquesta pàgina podem trobar una breu introducció en la què es menciona que no obstant la repressió dels sahrauis en els camps de refugiats, aquests encara somien i tenen l´esperança de tornar al seu país. Expliquen oralment històries del seu país als nens. Hi ha documents referents a la violació dels Drets Humans.

• http://www.onu.org/Noticias/resumen/1999/99jul02.htm

El futuro del Sahara Occidental. Web de la ONU.

• http://www.embajadamarruecos.org.ar/SAHARA.html

Fonaments històrics del dret marroquí sobre el Sàhara. • www.arso.org

Aquesta és la pàgina web de l´Associació per un Referèndum lliure i regular al Sàhara Occidental (ARSO). Hi podem trobar: notícies d´actualitat, documents històrics, documents de l´ONU, links a altres pàgines relacionades amb el tema, informació sobre el Sàhara, i moltes més coses.

http://www.eurosur.org/guiadelmundo/paises/sahara/historia.htm

• http://www.sahara-acaps.org/

Pàgina Web de les Associacions d´Amics del Poble Sahraui a Catalunya.

3.-FONTS AUDIOVISUALS

• “LALIA”

Productora: BAUSAN FILMS - Directora: Silvia Munt - Duració: 14 minuts

País: Espanya - Idioma: castellà - Any de prodducció: 1999

Gènere: ficció documental - Direcció i guió: Silvia Munt

CÀSTING: Lalia: Kentawiya Bachir

Resum del contingut: Aquesta breu filmació ens mostra la vida d´una nena sahrauí que viu en els camps de refugiats, la Laila. La narració es feta a través dels ulls de la Laila, la que explica els seu desitg per tornar al seu país, somia en veure el mar... Aquesta nena té un germà ingressat en un “hospital” del camp al que no poden operar perquè no els arriben les anestesies. Apareix l´escola d´un camp i el paisatge monòton que s´observa al voltant on l´única visió, a part de les de l´imaginació, és la sorra.

4.-FONTS ORALS

• Sra. Remei Vallejo. Presidenta de l´Associació d´Amics del Poble Sahrauí de Reus.

• Sr. Jaume Ollé. Vexil.lòleg especialitzat i director del butlletí vexil.lològic “Flag Report”.

DOCUMENTS D´INFORMACIÓ PRIMÀRIA (NO INCLOSOS A AQUEST ARTICLE)

TEXTOS POLÍTICS

1. “Entrada de l´enciclopèdia ESPASA publicada l´any 1932 on apareix el Sàhara Occidental com una colònia espanyola”.

2. “Entrada de l´enciclopèdia DURVAN publicada l´any 1966”. (nº 2)

3. Declaració de l´ONU sobre la concessió de la independència dels paisos i pobles colonials (14 de desembre, 1960).

4. Resolució 1514 (XV) de l´Assamblea General de l´ONU (14/12/1965).

5. Resolució de l´Assamblea General de l´ONU (14/12/1965)

6. Resolució del tribunal de la Haya (octubre, 1975)

7. “Comunicado Conjunto del Frente Polisario y del PSOE” (08/09/1977)

8. “Sahrauis que podran acogerse a la nacionalidad española” BOE, 28/IX/1976.)

9. El UALI, “3 textos: 2 cartas y un discurso”

10. El UALI, fundador del Polisario (1948, 1976). “3 textos: 2 cartas y un discurso”

11. “Un sector del litoral sahariano bajo protección española” (1884)

12. “Las regiones del Sahara Atlantico acatan la soberania española (1886)”.

13. Signatura dels Acords tripartits (1987)

14. Resolució del Parlament europeu (1998)

15. IV Comissió de les Nacions Unides sobre la descolonització al Sàhara Occidental (setembre, 2000)

ALTRES TEXTOS

16. “Ifni i Sahara español” (text + mapa d´extensió)

17. cens 1974, professions/ocupacions (1974), evolució dels jornals (1954-60)

18. “Canción del alto alto”

19. Manifest de Militars en suport al poble sahrauí (1992)

20. Balanç de la repressió marroquina (DDHH)

21. Estatus de les ACAPS.

HEMEROTECA

Recull 1. Article de prensa “Sàhara Occidental, 25 anys després”.

Recull 2. Article de prensa “Me gusta abrir la nevera i notar el cambio del frío al calor”.

Recull 3. Notícies relacionades amb les ACAPS.

Recull 4. Notícies ades amb els drets humans.

Recull 5. Notícies d´actualitat.

TESTIMONIS

Testimoni 1. Entrevista amb Remei Vallejo.

CARTOGRAFIA

Generals del colonialisme

1. “Es imperis colonials el 1914”

2. “Imperialisme colonial i les linies d´expansió el 1914”

Generals d´Àfrica

3. “Inicis de l´ocupació africana”

4. “Mapa de les extensions territorials a l´Àfrica dels imperis colonials”.

Específics del Sàhara

5. Linies dels murs construïts pel Marroc per impedir que els sahrauis l´atravessin. I situació dels campaments de refugiats a Tindouf (Argelia).

6. Mapa que indica l´any de la colonització espanyola dels territoris de rio de oro (colònia desde 1885) i el hambra (spanish sahara al mapa) (1912).

7. Mapa de les principals rutes caravaneres (les tribus habitants del territori eren nòmades

IMATGES I DIBUIXOS

1. Tríptic de la vuitena caravana pel Sàhara occidental

2. Dibuix d´un camp de refugiat fet per un nen.

3. AXECAF per camell

4. “Parts d´una haima”

5. “Procès fabricació de la tela per la haima”

6. “Enclavar una haima al terra”

7. “Comparació superfície-població”

---