Dom (títol)

tractament protocolari espanyol

En català, dom és el tractament que hom dona als monjos benedictins[1], o d'altres comunitats que en segueixen la regla (o com també els cartoixans), abreviació de Domnus forma sincopada del llatí dominus ("senyor"). Cal no confondre'l amb el don castellà, d'ús més genèric.

El senyor o senyora és un vocable d'origen llatí (sĕniōre, per "vell" o "persona d'autoritat")[2] molt usat protocol·làriament que antecedeix el nom de la persona que té fills i que s'usa com una expressió de respecte, cortesia, distinció social, o quan la persona és molt intel·ligent.

A Espanya i els seus regnes de les Índies, s'usà per a diferenciar el plebeu del noble o el crioll de la majoria de les persones. Les persones que no tenien executòria de noblesa eren gravades en sobre béns i se les coneixia com a pecheros.

L’anteposició del don (abreujat D.) al nom dels homes i de doña (abreujat Dª.) al de les dones, no indica un títol sinó un tractament deferencial en castellà. L'ús tingué grans variacions al llarg del temps. Encara que el seu és estès, es considera don o doña aquella persona que hagi acabat alguna diplomatura o el batxillerat.

ReferènciesModifica

  1. «dom». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 22 setembre 2021]
  2. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «senyor». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.