Dotze sonates op. 2 (Vivaldi)

(S'ha redirigit des de: Dotze trio sonates op. 2 (Vivaldi))

Antonio Vivaldi va escriure un conjunt de Dotze sonates per a violí i baix continu, op. 2, l'any 1709. Van sortir publicades per Antonio Bortoli a Venècia el 1709 (en tipus movible). La col·lecció fou reeditada més tard per Estienne Roger (qui esdevindria l'editor principal de Vivaldi) a Amsterdam cap el 1712/13.[1][2] Estan dedicades a Frederic IV de Dinamarca.

Infotaula de composicióDotze sonates op. 2

Retrat de Frederic IV cap el 1700
Títol originalSonate a violino e basso per il cembalo
Forma musicalConcert per a solista
CompositorAntonio Vivaldi
Llengua del terme, de l'obra o del nomcontingut no lingüístic Modifica el valor a Wikidata
Creació1709 Modifica el valor a Wikidata
Gèneremúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
Parts12 obres musicals Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 2
Opus2 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentacióviolí i continuo group (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: d4856f62-276f-4164-a8e7-9b69b827b7f1 IMSLP: 12_Violin_Sonatas,_Op.2_(Vivaldi,_Antonio) Modifica el valor a Wikidata

Si la carrera de Vivaldi com a compositor de concerts de violí es va consolidar el 1711 amb la publicació de L'estro harmònic, op 3, el conjunt de les dotze Sonate a violino e basso per il cembalo, op. 2 representa un fita similar pel que fa a la sonata per a violí. L'èxit de les Sonates op. 2 va ser indiscutiblement major que el de les Trio sonata, op. 1 publicades el 1705. L'editor d'Amsterdam, Estienne Roger, va realitzar una bonica edició el 1712, possiblement amb la col·laboració del compositor. I posteriorment, entre 1721-1730, van sortir edicions pirates de John Walsh i John Hare a Londres.[3][4]

Dotze sonates op. 2

Context històricModifica

Actualment a Vivaldi (1678-1741) és més conegut sobretot per la seva música instrumental. Com la majoria dels compositors del seu temps, Vivaldi va compondre sonates o trio sonates com a mitjà formal en les seves primeres publicacions (cap al 1703). Però la seva reputació, especialment, vindria impulsada pels seus concerts, els primers dels quals apareixerien publicats el 1711 amb el conjunt anomenat L'estro armonico.[4]

La trio sonata, un tipus d'obra sobre la qual Vivaldi havia compostes la seva primera publicació, l'op. 1, havia estat el gènere instrumental prevalent en la darrera dècada del segle xvii, però en la dècada del 1700 l'interès es va orientar cap a la sonata amb un instrument "solista". En les Dotze sonates op. 2 Vivaldi va perseguir una vena més expressiva com a element de seducció musical. L'opus estava dedicat al jove monarca, Frederic IV de Dinamarca que va fer una llarga estada la ciutat (del 29 de desembre de 1708 al 6 de març de 1709); com a príncep de Schleswig-Holstein, va atreure molt l'atenció dels artistes venecians i, almenys, li van dedicar tres òperes.[4]

La pàgina del títol identifica el compositor com a «Maestro di violino, e Maestro de’ concerti del Pio Ospedale della Pietà di Venezia» ("Mestre de violí, i Mestre de 'concerts del Pio Ospedale della Pietà de Venècia". Descriu les seves tasques com a professor de violí i director de música instrumental en aquesta famosa institució, funció que havia ocupat des del setembre de 1703. No està clar, però, si la música estava escrita originalment per a l'Ospedale. Hi ha indicis de fonts manuscrites conservades per separat d'algunes de les sonates que almenys una o dues existien ja abans de 1708.[3]

Anàlisi musicalModifica

Les Sonates de violí op. 2, altament atractives, foren molt populars en el seu moment i aparegueren publicades i amb arranjaments per a altres combinacions d'instruments. La seva escriptura és ideal per a fer arranjaments per a instruments de vent. El quart moviment de la quarta sonata va ser utilitzat com l'últim moviment d'una sonata per a flauta dolça anònima conservada a Parma, i algú a Alemanya va adaptar la primera sonata, amb algunes alteracions importants, per fer un arranjament per a una Sonata per a flauta (RV51). També hi ha una Sonata per a flauta dolça d'un col·lega de Vivaldi a la Pietà, Ignazio Siber (mestre de flauta des de 1713 a 1716), en el que el primer moviment copia perfectament el primer moviment de la Sonata op. 2 núm. 3; potser va ser un plagi, o un homenatge.[3]

Aquestes sonates serien sonates de cambra segons el model de les sis últimes Sonates op. 5 de Corelli, publicades a Roma el 1700. La majoria dels moviments són seleccionats entre cinc tipus de ball: Allemanda, Corrente (la versió italiana del Courante francesa), Sarabanda, Gavotta i Giga. Cada ball té característiques diferents i es diferencien bàsicament pel tempo (més ràpid o més lent), el ritme ('regular' o puntejat), la melodia (graus conjunts o no), la textura (imitativa o no imitativa) i molts altres característiques. Vivaldi és més lliure que Corelli en l'ordre en què presenta les danses: una Giga pot estar tant al davant com al final (el seu lloc més habitual).[3]

Si analitzem la «Sonata núm. 1 en sol menor», en el primer, segon i quart moviments Vivaldi utilitza la tècnica del contrapunt imitatiu d'una manera molt acadèmica. Però en el tercer moviment (Sarabanda) tria un camí força diferent; el violoncel destaca donant-li una línia d'acompanyament molt activa. Aquest mètode alternatiu –ressaltar el violoncel mitjançant la integració temàtica amb el violí o amb la independència temàtica–, juntament amb el virtuosisme tècnic, es desplega al llarg de tot conjunt de sonates.[3] Vivaldi ja mostra una tendència en la direcció de peces amb menys moviments però amb major elaboració musical en cada una d'elles.[4]

Llista de sonatesModifica

Llista de les Dotze sonates, op. 2 amb els moviments corresponents. Set d'aquestes sonates estan en tonalitat menor.[4][5]

  1. Preludio (Andante)
  2. Giga (Allegro)
  3. Sarabanda (Largo)
  4. Corrente (Allegro)
  • «Sonata núm. 2 en la major, RV 31» (6'03")
  1. Preludio A Capriccio (Presto/Adagio)
  2. (Presto)
  3. Corrente (Allegro)
  4. (Adagio)
  5. Giga (Allegro)
  • «Sonata núm. 3 en re menor, RV 14» (7'20")
  1. Preludio (Andante)
  2. Corrente (Allegro)
  3. (Adagio)
  4. Giga (Allegro)
  • «Sonata núm. 4 en fa major, RV 20» (8'56")
  1. (Andante)
  2. Allemanda (Allegro)
  3. Sarabanda (Andante)
  4. Corrente (Presto)
  • «Sonata núm. 5 en si menor, RV 36» (4'57)
  1. Preludio (Andante)
  2. Corrente (Allegro)
  3. Giga (Presto)
  • «Sonata núm. 6 en do major, RV 1» (5'56")
  1. Preludio (Andante)
  2. Allemanda (Presto)
  3. Giga (Allegro)
  • «Sonata núm. 7 en do menor, RV 8» (6'14")
  1. Preludio (Andante)
  2. Allemanda (Allegro)
  3. Corrente (Allegro)
  • «Sonata núm. 8 en sol major, RV 23» (5:32)
  1. Preludio (Largo)
  2. Giga (Presto)
  3. Corrente (Allegro)
  • «Sonata núm. 9 en mi menor, RV 16» (7:25)
  1. Preludio (Andante)
  2. Capriccio (Allegro)
  3. Giga (Allegro)
  4. Gavotta (Presto)
  • «Sonata núm. 10 en fa menor, RV 21» (5:48)
  1. Preludio (Largo)
  2. Allemanda (Allegro)
  3. Giga (Allegro)
  • «Sonata núm. 11 en re major, RV 9» (4:54)
  1. Preludio (Andante)
  2. Fantasia (Presto)
  3. Gavotta (Allegro)
  • «Sonata núm. 12 en la menor, RV 32» (8:43)
  1. Preludio (Largo)
  2. Capriccio (Presto)
  3. (Grave)
  4. Allemanda (Allegro)

ReferènciesModifica

  1. Talbot, Michael: Antonio Vivaldi: A Guide to Research, p. 127
  2. Pincherle, Marc. Stock Image Vivaldi : Genius of the Baroque. Norton & Company, 1972. ISBN 9780393001686. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Talbot, Michael. «Antonio Vivaldi Six Violin Sonatas Op 2». Hyperion-records. Hyperion. [Consulta: 2 setembre 2018].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Esfield. «MuseData: Antonio Vivaldi». Wiki of the Center for Computer Assisted Research in the Humanities at Stanford University. CCARH Wiki. [Consulta: 2 setembre 2018].
  5. Dotze sonates per a violí, op. 2: Partitura lliure a l'IMSLP.
  6. La durada de referència és la versió del conjunt instrumental Sonnerie: Antonio Vivaldi, Piero Toso, Edoardo Farina, Gianni Chiampan – Douze Sonates Op. 2 de Discogs® (2018) Erato – STU 70787/788

Enllaços externsModifica