Francesc Gallart i Monés
Francesc Gallart i Monés (El Prat de Llobregat, 30 de setembre de 1880 - Barcelona, 16 de març del 1960)[1] fou un digestòleg català.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 30 setembre 1880  el Prat de Llobregat (Baix Llobregat) |
| Mort | 16 març 1960 (79 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | gastroenteròleg, metge |
| Ocupador | Universitat de Barcelona |
| Membre de | |
| Família | |
| Cònjuge | Júlia Esquerdo i Rodoreda |
| Fills | Antoni Gallart i Esquerdo, Matilde Gallart i Esquerdo, Maria Josepa Gallart i Esquerdo |
Premis | |
Biografia modifica
Visqué a Reus amb la família mentre hi cursà els estudis de batxillerat i posteriorment estudià medicina a Barcelona, on es llicencià l'any 1901.[2] Poc després d'acabar la carrera, i gràcies a la reputació obtinguda per haver guanyat en tres ocasions el premi atorat pel Cos Municipal de Metges de Barcelona, obrí una consulta privada on inicialment es dedicà a la medicina general, l'obstetrícia i les anàlisis de clínics.[3] El 1905 entrà com a metge supernumerari a l'Acadèmia del Cos Mèdic Municipal, on passà a ser-ne numerari el 1909, mentre que des de 1906 exercí a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona al costat de Pere Esquerdo i Esquerdo, qui poc després esdevindria el seu sogre.[2] El 1911 l'Ajuntament de Barcelona nomena Gallart vicedirector tercer de l'Institut d'Higiene Urbana, on el seu superior Lluís Claramunt li encarrega la desinfecció del carrer de Llull al Poblenou.[2] L'any 1912 obtingué el doctorat a Madrid amb la tesi Estudio clínico de las adenopatías traqueo-bronquiales en general[1] i engegà un viatge per Europa per ampliar els seus coneixements mèdics. Quan tornà, el doctor Esquerdo el nomenà responsable del laboratori d'Anàlisi Química del seu Servei de Medicina General.[2] Fou llavors, el 1913, que es focalitzà plenament en la gastroenterologia[3] i fundà l'Escola de Patologia Digestiva (posteriorment traslladada a l'Hospital de la Santa Creu),[1][3] que anys després passà a mans del seu fill Antoni Gallart Esquerdo[2] i que ja en temps de Gallart i Monés fou la més activa del país i gaudí de prestigi internacional.[1]
El 1919 es concedí a Gallart la plaça numerària a l'Hospital de la Santa Creu com a director del Servei de Medicina General i hi trasllada la seva Escola de Patologia Digestiva. Aquesta ja des de l'inici serveix per experimentar amb els nous mètodes de la medicina. Gallart s'esforçà en dotar-la dels equipaments més recents i dels millors professionals.[2] Entre els anys 1922 i 1925, crea el seu propi dispensari i l'any 1925 aconsegueix equipar-lo amb aparells de raigs X, laboratori d'anàlisis químiques i bacteriològiques, seccions de metabolisme basal i terapèutica física, a més d'un museu d'anatomia patològica.[2] Tot plegat permeté a l'escola assolir una posició notable entre els millors centres mèdics d'Europa.[3] L'escola es consolidà amb el trasllat de l'Hospital de la Santa Creu a Sant Pau.[2] Paral·lelament, el 1921 ingressà com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia amb un discurs sobre la millora de la salut pública a la ciutat de Barcelona.[2]
El 1925 Joan Codina, Joan Puig-Sureda, Cinto Reventós, Emili Roviralta i el propi Francesc Gallart funden l'Institut Policlínic de Sant Gervasi, on exerceix la pràctica privada. A més, els alumnes de la nova Clínica Plató poden assistir als cursos de gastroenterologia de l'Escola de Patologia Digestiva de Gallart.[2]
Entre 1926 i 1928 Gallart presidí l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona.[4] El 1933 presidí el II Congrés Nacional de Patologia Digestiva, que se celebrà a Barcelona i on es decidí impulsar la Societat Espanyola de Patologia Digestiva i de la Nutrició,[3] que el propi Gallart fundaria el 1935.[4]
Des de 1913 fins a la seva jubilació el 1951, cada any amb l'excepció del parèntesi de la Guerra Civil, Gallart organitza els cursos d'ampliació d'estudis de gastroenterologia. Allà procura marcar els límits d'aquesta disciplina com a matèria nítidament diferenciada i en destaca la necessitat de d'intensificar-ne el coneixement amb l'objectiu de fer realitat l'ensenyament superior d'aquesta branca de la medicina.[2] La seva escola va consolidar l'ensenyament clínic alhora que va atraure experts i professors d'arreu del món i reforçar les relacions internacionals. Al mateix temps, des del seu Servei, Francesc Gallart organitzà i fomentà la participació en els congressos mèdics i l'intercanvi amb les societats científiques especialitzades. Un cop assolida l'autonomia a nivell universitari, la gastroenterologia entra al currículum docent com a Patologia Digestiva i Gallart és nomenat professor lliure de la Universitat de Barcelona.[2]
Gallart i Monés fou també el fundador dels Manuales de Medicina Práctica, en fou el director fins al 1952.[4]
Des de 1944 i durant catorze anys fou president de la Societat Internacional de Gastroenterologia i el 1958, ja jubilat, fou elegit president d'honor de l'organització mundial d'aquesta disciplina en el marc del Congrés Mundial de Gastroenterologia celebrat a Washington.[3]
Francesc Gallart i Monés tingué un ferm compromís amb la professió mèdica catalana. Participà de manera activa als Congressos de Metges de Llengua catalana des del congrés de 1913 fins al 1936.[2]
Obra i llegat modifica
El doctor Gallart publicà més de 150 títols publicats a les principals revistes mèdiques catalanes, espanyoles i franceses de l'època.[2] La seva escola va ser un destacat nucli per la consolidació de la gastroenterologia com a especialitat mèdica a Espanya. La labor científica que s'hi desenvolupà es conserva per via de les Lecciones Clínicas, que foren publicades periòdicament durant anys.[3]
Reconeixement modifica
Gallart i Monés ha rebut reconeixements arreu del món. A part de la ja mencionada presidència d'honor de la Societat Internacional de Gastroenterologia, rebé la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi, la Gran Creu de Sanitat de la Legió d'Honor i fou nomenat cavaller de la Legió d'Honor de França.[2] Fou també nomenat soci honorífic de la Societat de Gastroenterologia d'Alemanya i doctor honoris causa per la Universitat de Burdeus. El 1957, l'Ajuntament del Prat de Llobregat el nomenà fill predilecte de la vila i posà el seu nom a l'Avinguda Gallart i Monés,[2] que malgrat aquest fet és coneguda popularment al Prat amb el sobrenom espanyol Zonilla.[5] El 1962, rep la Medalla de la Ciutat a títol pòstum.[2]
La nissaga Gallart modifica
Francesc Gallart es casà amb Júlia Esquerdo Rodoreda, filla del també metge Pere Esquerdo i Esquerdo, fet que significà la unió de dues famílies mèdiques catalanes que tenen continuïtat fins a l'actualitat per via dels tres fills del matrimoni (Antoni, Matilde i Maria Josepa). D'una banda el seu fill, el també digestòleg Antoni Gallart Esquerdo (1913-1988), i el seu net Francesc Gallart Valls. D'altra banda, el matrimoni de la seva filla Matilde Gallart Esquerdo amb el seu deixeble Joan Badosa Gallart dona quatre especialistes de l'aparell digestiu: Joan (Barcelona, 1935-1994), Francesc, Carles i Josep Maria Badosa Gallart. Finalment, per part de la seva filla Maria Josepa (casada amb un altre deixeble, el valencià Manuel López Fernández) arribaren dos especialistes més: Manuel, Josep M (1937-2003) i Francesc (1941-1985) López Gallart. El fill del primer, Manuel López Bañeres, és també metge.[2]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Gallart i Monés, Francesc». Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. [Consulta: 26 gener 2018].
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 «Francesc Gallart i Monés». Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. [Consulta: 26 gener 2018].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Carles Genovés, Concepción. «Gallart Monés, Francesc (1880-1960)» (en castellà). MCN Biografías. [Consulta: 26 gener 2018].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Francesc Gallart i Monés». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Jac. «Tal dia com avui...». elprataldia.com. Arxivat de l'original el 27 de gener 2018. [Consulta: 26 gener 2018].
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Jesús Maria Bellido i Golferichs |
President de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears 1926-1928 |
Succeït per: Joaquim Trias i Pujol |