El Dret Públic és el conjunt de branques del Dret caracteritzades pel fet que hi intervé l'Estat com a ens dotat d'imperium.[1][2] Són exemples de disciplines jurídiques incloses dins el concepte genèric de Dret Públic el Dret Penal, el Dret Constitucional, el Dret Financer i Tributari o el Dret Administratiu.

Regula les relacions entre l'Estat i els ciutadans.[3][4]

La característica del dret públic és que els seus mandats no estan subjectes a l'autonomia de la voluntat que poguessin exercir les parts, és a dir, «no» poden ser modificats per les parts en ús legítim de la seva autonomia de la voluntat. Són mandats «irrenunciables i obligatoris», en virtut de ser manats en una relació de subordinació per l'Estat (en exercici legítim del principi d'imperi). La justificació és que han de ser acatats per tota la població.

També s'ha definit el dret públic com la part de l'ordenament jurídic que regula les relacions de supra ordenació i de subordinació entre el Estat i els particulars i les relacions de suprasubordinació, de subordinació i de coordinació dels òrgans i divisions funcionals de l'Estat entre si. El dret públic és dut a terme a través de les normes que el conformen.

Concepte

modifica

Tot i predicar-se la unitat del Dret, es pot parlar d'una diversitat en les seves diverses manifestacions, objecte de classificacions que permeten reconèixer les diferents disciplines jurídiques. El Dret positiu, o norma escrita, és conseqüència de l'exercici de la funció legislativa dels poders públics, en procés de diversificació,configurant una realitat que va canviant i evolucionant. Atenent un criteri material, el dret públic vetlla per la defensa i compliment dels interessos generals, en tant que el dret privat es refereix als interessos individuals o estrictament especials. Aquesta tesi, la distinció entre el ius publicum et privatum ja existia en la ciència jurídica romana, i la definia el jurista romà, d'origen fenici Domici Ulpià: «publicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat» ((Dret públic és el qual afecta el govern de la república) [5], diferenciant del dret privat que es refereix al profit de cada individu particular. Quan es parla del profit o interès, en termes jurídics, es refereix a la utilitat de la norma que pot estar al servei de les coses públiques, perseguint l'interès general, o bé situar-se en benefici de l'interès particular, de l'individu titular dels drets.[5] Amb un criteri subjectiu, el que es fonamenta en la qualitat dels subjectes, el dret públic es refereix als subjectes dotats d'Imperi o facultats de decidir, amb un poder de domini, tot i que aquest poder de supremacia no sempre es troba en l'esfera del dret públic, entre òrgans estatals del mateix grau i també subsisteix en el sector privat, com seria en el cas de l'empresari sobre els empleats.[6] Des del punt de vista formal, referent a la forma externa de les relacions jurídiques, en el dret públic es caracteritzen per ser procediments coactius, que es tradueixen normalment en actes de decisió unilateral.

De totes maneres, és difícil precisar els límits entre Dret públic i el privat i les esferes de contingut de cadascun.[7] La distinció clàssica del Dret romà ha qüestionada per alguns autors com Ruggiero, que considera inadequat adoptar la utilitas com a criteri, considerant públic el Dret que es refereix a la utilitat pública i privat el que fa referència a la privada, ja que es dona excessiva importància a un element no exclusiu i es pressuposa, d'altra banda, una separació entre l'interès públic i l'interès privat, que ja no existia en l'ordenament jurídic romà i que no és admissible en el contemporani.[8] Per l'autor, la distinció no es pot fonamentar exclusivament en la utilitat de la norma, el criteri de l'interès i la utilitat és un instrument per distingir les normes, en el Dret públic es dona predomini a la utilitat pública de l'Estat, en les de Dret privat preval la utilitat dels particulars. Tenint en compte els subjectes al que es refereixen les normes i les finalitats que persegueixen, hi ha normes que tenen per subjecte l'Estat, o diferents agregats públics i d'altres on el subjecte és el particular, així com hi ha normes que regulen les relacions polítiques, organització dels poders de l'estat, activitat dels seus òrgans i d'altres la regulació de les relacions jurídiques particulars. Aquesta diversitat del subjecte i la finalitat en les normes permet entreveure el que representa Dret públic i Dret privat, respectivament.[8]

A partir d'aquests conceptes es pot dir que Dret públic és el conjunt de normes que regulen l'organització i l'activitat de l'Estat i la resta d'ens polítics o disciplinen les relacions entre els ciutadans i aquestes organitzacions polítiques. Altrament, Dret privat és el conjunt de normes que regulen les relacions entre particulars o les relacions entre aquests i l'Estat i les seves agregacions, sempre que, en la relació mantinguda, aquestes no exerceixin funcions de poder polític.[8]

L'organització i funcionament de l'Estat i altres ens públics, creats per administrar o regir la comunitat requereixen normes de Dret públic, igualment les relacions entre l'Estat i la resta d'ens públics, també les relacions entre l'Estat i ens públics i els particulars, en el cas que els primers exerceixin funcions de poder sobirà els caldran normes de Dret públic.[7]

Referències

modifica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dret públic
  1. «Derecho público» (en castellà), 05-10-2020. [Consulta: 7 abril 2021].
  2. «Definición de derecho público — Definicion.de» (en castellà). [Consulta: 7 abril 2021].
  3. «SIGNIFICAT DE DRET PÚBLIC (QUÈ ÉS, CONCEPTE I DEFINICIÓ) - EXPRESSIONS - 2021». [Consulta: 7 abril 2021].
  4. Catalunya, Institut Obert de. «Empresa i administració». Arxivat de l'original el 2020-01-16. [Consulta: 7 abril 2021].
  5. 5,0 5,1 Fernández de Buján, Federico. El Derecho, creación de Roma. Meditaciones universitarias de un Académico (en castellà). Dykinson, 2020-06-29. ISBN 978-84-1324-759-5. 
  6. Ruffia, Paolo Biscaretti di. Derecho constitucional (en castellà). Ediciones Olejnik, 2023-11-22. ISBN 978-956-407-199-2. 
  7. 7,0 7,1 Sanz, Salvador López. Curso elemental de derecho civil: con una introducción al derecho y a las diferentes disciplinas jurídicas (en castellà). Bello, 1990. ISBN 978-84-212-0095-7. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Ruggiero, Roberto De. Instituciones de derecho civil: Parte general (en castellà). Ediciones Olejnik, 2023-12-05. ISBN 978-956-407-248-7. 

Bibliografia

modifica