Ducat d'Atenes

Δουκάτον Αθηνών
Ducat d'Atenes
	Escut
	Ducat d'Atenes
Informació
Capital	Atenes
Idioma oficial	(1204-1318) francès ; (1318-1388) català
Altres idiomes	grec
Religió	catòlica romana (oficial); ortodoxa grega (popular)
Període històric; edat mitjana
Establiment del ducat	1205
Domini de la Companyia Catalana d'Orient	1318
Domini d'Acciaioli	1388
Tributari de Morea	1444
Conquesta otomana	1458
Política
Forma de govern	ducat hereditari
duc
• 1205-1225:	Odó I de la Roche
• 1311-1312:	Roger Desllor
• 1455-1458:	Francesc II Acciaiuoli
	Estat vassall del Regne de Tessalònica, el Principat d'Acaia, la Corona d'Aragó, la República de Venècia i el Despotat de Morea;

El Ducat d'Atenes fou un dels estats fundats pels croats a Grècia després de la conquesta de l'Imperi Romà d'Orient durant la quarta croada.

HistòriaModifica

Després del declivi de l'època clàssica, i ja en l'edat mitjana, la ciutat d'Atenes va sofrir un greu procés de deteriorament, agreujat a partir del segle xi per la seva posició geogràfica que l'allunyava de la influència llatina però no acabava de ser territori d'interès per a l'Imperi Romà d'Orient. Aquesta situació va provocar onades de saquejos, els més greus efectuats a mitjan segle xii pels normands.

En aquesta situació Bonifaci I de Montferrat va ocupar la ciutat sense grans esforços el 1204 i la hi va cedir a Odó I de la Roche.^[1]^[2] Per a uns historiadors aquesta és la constitució del ducat, per a uns altres el feu es constituïx formalment el 1260 qual el rei Lluís IX de França el va nomenar així.^[3] Atenes fou originalment un estat vassall del Regne de Tessalònica però aquesta fou capturada el 1224 per Teodor, el dèspota de l'Epir, llavors Atenes passà a dependre del Principat d'Acaia.^[4] El ducat va ocupar la península de l'Àtica i es va estendre parcialment a Macedònia, compartint una frontera indefinida amb Tessalònica i l'Epir. No va tenir sota el seu domini les illes del Mar Egeu, que eren territoris venecians. Els edificis de l'Acròpolis a la ciutat d'Atenes van servir de palau ducal.

Sigui com fos, el 1308 el duc Gautier V de Brienne, titular del ducat, recorregué a tropes almogàvers, que hi enviaren la Companyia Catalana d'Orient per a defensar la ciutat enfront de Joan II Ducas, al qual van derrotar. En no pagar a les tropes catalanes les quantitats estipulades, aquestes es revolten i destituïren De Brienne el 1311 en la Batalla del riu Cefís i proclamaren nou senyor d'Atenes al rei Frederic II de Sicília.^[5] Entre el 1318 i 1319 la mateixa companyia d'almogàvers conquereix el sud de la Tessàlia i creà el Ducat de Neopàtria

Pere el Cerimoniós conquerí la ciutat el 1380 i la incorporà a la Corona d'Aragó.^[6]

El període de dominació catalana per a uns historiadors s'estableix en 8 anys i altres en 10. Dóna suport la primera tesi el fet que la família florentina Acciaiuoli o Acciajuoli el 1388 conquereix la ciutat i la perdés a mans dels turcs otomans dirigits per Mehmet II el 1456, fet que va donar per finalitzat el període del Ducat d'Atenes.

Breument els venecians van establir un control sobre la ciutat el 1687 que tot just va durar uns mesos i va retornar una altra vegada a mans turques.

Ducs d'AtenesModifica

Escut del ducat sota la família de la Roche
Escut del ducat sota la família Brienne
Escut del ducat sota la família Acciaiuoli

Ducs francsModifica

Ducs catalans i aragonesosModifica

Tomba de Guillem II d'Atenes

1311 - 1312: Roger Desllor, cavaller rossellonès de l'entorn de Gautier de Brienne
1312 - 1317: Manfred de Sicília, fill del rei Frederic II de Sicília
1312 - 1317: Berenguer Estanyol, vicari de Manfred
1317 - 1338: Guillem II, fill del rei Frederic II de Sicília; i Alfons Frederic d'Aragó, senyor de Negrepont, germà bastard de Guillem.
1338 - 1348: Joan de Sicília, marquès de Randazzo, fill del rei Frederic II.
1348 - 1355: Frederic I d'Atenes, marquès de Randazzo, fill de l'anterior.
1355 - 1377: Frederic III, rei de Sicília, cosí de l'anterior.
- 1375 - 1380: Lluís Frederic d'Aragó, comte de Salona i vicari de l'anterior.
1377 - 1381: Maria de Sicília, reina de Sicília, filla de Frederic III.
1381 - 1388: Pere el Cerimoniós, rei d'Aragó.

Llista de ducs de NeopàtriaModifica

1319 - 1338: Alfons Frederic d'Aragó, senyor de Negrepont, fill natural de Frederic II de Sicília.
1338 - 1348: Joan de Sicília, marquès de Randazzo, fill del rei Frederic II.
1348 - 1355: Frederic I d'Atenes, marquès de Randazzo, fill de l'anterior.
1355 - 1377: Frederic III, rei de Sicília, cosí de l'anterior.
1377 - 1381: Maria de Sicília, reina de Sicília, filla de Frederic III.
1381 - 1390: Pere el Cerimoniós, rei d'Aragó.

El ducat d'Atenes i Neopàtria tingué diferents vicaris

Mateu de Montcada i Sclafani^[7]
(1367-1370) Roger de Llúria, fill de Joan de Lloria i d'Amichi i nebot de l'almirall Roger de Llúria^[7]^[8]
Mateu de Peralta
(1375-1380): Lluís Frederic d'Aragó, comte de Salona i vicari de Frederic III de Sicília; el 1379 oferí el ducat al rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós, el qual el confirmà com a vicari seu.
Dalmau de Rocabertí
Bernat de Cordella

Ducs florentinsModifica

1388 - 1394: Neri I
1394 - 1395: Antoni I sota regència de Francesca Acciaiuoli
1395 - 1402: control venecià.
1402 - 1435: Antoni I
1435 - 1439: Neri II
1439 - 1441: Antoni II
1441 - 1451: Neri II.
1451 - 1454: Bartomeu Contarini, espòs de la vídua de Neri II, Chiara Zorzi
1451 - 1454: Francesc I
1455 - 1458: Francesc II, fill d'Antoni II.

1458 conquesta otomana

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ducat d'Atenes

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

↑ Longnon, 1969, p. 238.
↑ Setton, 1946, p. 235, nota 1.
↑ Miller, 1908, p. 106–108.
↑ Varzós, 1984, p. 571.
↑ Mestre, 1998, p. 31.
↑ Salach i Termes, 1992, p. 422.
↑ ^7,0 ^7,1 Rubió i Lluch, Antoni: Els Governs de Matheu de Moncada y Roger de Llúria en la Grècia catalana
↑ «Lloria». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

BibliografiaModifica

Longnon, Jean. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: A History of the Crusades (en anglès). University of Wisconsin Press, 1969. ISBN 0-299-06670-3.
Mestre, Jesús. Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: ed. 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6.
Miller, William. The Latins in the Levant, a History of Frankish Greece (1204–1566) (en anglès). Nova York: E.P. Dutton and Company, 1908.
Salrach, Josep M; Termes, Josep. Diccionari d'Història de Catalunya. ed.62, 1992.
Setton, Kenneth M.; Wolff, Robert Lee; Hazard, Harry. A History of the Crusades: The Later Crusades, 1189-1311 (en anglès). Univ of Wisconsin Press, 1969.
Varzós, K. «Η Γενεαλογία των Κομνηνών (B)» (PDF) (en grec). Centre d'Estudis Bizantins de la Universitat de Tessalònica, 1984.

[FOOTNOTELongnon1969238-1] Longnon, 1969, p. 238.

[FOOTNOTESetton1946235,_nota_1-2] Setton, 1946, p. 235, nota 1.

[FOOTNOTEMiller1908106–108-3] Miller, 1908, p. 106–108.

[FOOTNOTEVarzós1984571-4] Varzós, 1984, p. 571.

[FOOTNOTEMestre199831-5] Mestre, 1998, p. 31.

[FOOTNOTESalachTermes1992422-6] Salach i Termes, 1992, p. 422.

[Rubió-7] 7,0 ^7,1 Rubió i Lluch, Antoni: Els Governs de Matheu de Moncada y Roger de Llúria en la Grècia catalana

[8] «Lloria». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]