Obre el menú principal

Editorial Torre és una editorial fundada el 1943 per Xavier Casp i Miquel Adlert. Va ser un dels màxims representants del valencianisme de la postguerra[1] fins al seu tancament en 1966.[2] L'editorial suposà la consolidació de la normativa fabriana al País Valencià, per la cura en el model lingüístic que els editors posaven i l'èxit de crítica entre els lectors de la resta del domini lingüístic, fent de les normes de Torre una referència per als autors joves que escrivien en valencià a la dècada de 1950.[3]

Infotaula d'organitzacióEditorial Torre
Dades
Tipus editorial
Història
Creació 1943
Fundador Francesc Xavier Casp i Verger i Miquel Adlert i Noguerol
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata

En esta editorial publicaren obres Jaume Bru i Vidal, Joan Fuster,[4][5] Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor,[5] Manuel Sanchis Guarner,[6][5] Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés,[7][5] i d'altres.[8][5]

Grup TorreModifica

Per Grup Torre es coneix el grup d'intel·lectuals i lletraferits valencians articulats al voltant de la tertúlia de Xavier Casp i Miquel Adlert. Deu el seu nom a l'editorial Torre. La revista Esclat va ser el seu intent efímer de dotar-se d'un òrgan de més àmplia difusió.

Enfrontats al grup literari de Lo Rat Penat, a qui acusaven de col·laboracionistes per participar en una entitat controlada pel franquisme,[5] el grup Torre aconseguiria en els contactes literaris amb Catalunya i Illes Balears uns lligams com mai abans s'havien tingut.[3] La seua aposta per la qualitat literària i un tarannà més modern que l'imperant a la València dels anys 40, li van permetre gaudir d'una posició central en el cercle literari en llengua catalana-valenciana fins a l'etapa 1962-1966, quan tanca l'editorial.[2] El model del grup Torre, que Fuster reproduiria, consistia a formar grups d'elits intel·lectuals de joves universitaris.[9]

A causa del fort catolicisme dels seus promotors,[5] Joan Fuster comença a distanciar-se del grup vers 1951, si bé seria un procés gradual[2] que no s'explicitaria fins a les polèmiques de principis de la dècada de 1960. En 1959 es funda l'Aula Ausiàs March i joves com Eliseu Climent, Alfons Cucó o Joan Francesc Mira deixen la tertúlia de Casp a principis dels 60.[9]

El trencament Fuster-Casp s'explicaria per una voluntat d'ambdós d'hegemonitzar el món del valencianisme.[9] A més, hi ha el fet que el discurs fusterià fóra més atractiu per als joves pel seu component esquerrà,[9] provocant també que Casp i Adlert es replegaren en unes posicions més conservadores que les que anteriorment tenien.[10]

A partir de 1966, Xavier Casp i Miquel Adlert pateixen una marginació progressiva en l'ambient literari valencià i català, fet que explicaria el seu pas al secessionisme lingüístic.[2]

ReferènciesModifica

  1. Faust Ripoll Domènech, Valencianistes en la post-guerra: Estratègies de supervivència i de reproducció cultural, Catarroja, Afers, 2010, 316 p. (ISBN 978-84-92542-31-4)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2012, Archilés, p. 110.
  3. 3,0 3,1 La represa valencianista ressenya del llibre Valencianistes en la postguerra, d'editorial Afers. Data: 13 de gener de 2011
  4. Bibliografia de Joan Fuster. Biblioteca Joan Fuster de textos electrònics.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Flor i Moreno, 2009, p. 159.
  6. Bibliografia de Sanchis Guarner openlibrary.org
  7. Vicent Andrés Estellés a edu635.cat
  8. pàgina 251 de la Història de lo Rat Penat de Federico Martínez Roda.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 2012, Archilés, p. 111.
  10. 2012, Archilés, p. 111-112.

BibliografiaModifica

Enllaç externModifica