Obre el menú principal

Un eixample (calc de l'espanyol 'ensanche' que hauria de ser 'eixamplada' o 'eixamplament' en català, conformement a les regles de derivació de la nostra llengua com ho sosté Gabriel Bibiloni)[1] és l'expandiment de la zona edificada o construïda d'una població, és a dir la concentració d'un conjunt de cases i carrers nous que eixamplen una població.

Els eixamples solen ser fruit de la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats. En la història, durant la revolució industrial fou necessari l'expandiment fora dels recintes emmurallats.

En els territoris de parla catalana són d'importància rellevant: l'eixample de Palma (principis del segle XX), el de València (1865, 1887, 1912) i sobretot el de Barcelona (1859), ideat per Ildefons Cerdà i Sunyer, primer teoritzador del concepte.[2] Tot i que el primer eixample que existí a la ciutat de Barcelona fou el barri de Poble-sec (1858).

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. "eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt",a l'article de Gabriel Bibiloni
  2. L'Enciclopèdia, eixample.