El bandoler

El Bandoler és una cançó composta per Lluís Llach durant el seu exili a París el 1967. La cançó parla d'un bandoler anomenat Joan Serra (conegut com La Pera).

Infotaula de cançóEl bandoler
Tipuscançó Modifica el valor a Wikidata
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
Església del Carme a Valls, on resava el bandoler

El mateix Llach explica com va néixer aquesta cançó en la primera publicació de la cançó:

« Un amic de Valls em deixà un llibre que tractava dels mossos d'esquadra i dels bandolers del segle passat, i hi vaig trobar la història del bandoler Joan Serra; el seu caràcter em va impressionar, se m'acudí una lletra i al damunt vaig posar-hi una música, procurant que tingués tants contrastos com el personatge i els canvis de veu fossin molt marcats. Així va néixer El Bandoler.[1] »

El Bandoler va ser publicar per primer cop l'any 1968 pel segell discogràfic concèntric en un single amb el títol Lluís Llach, amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull. Posteriorment va aparèixer en diversos LPs com ara Lluís Llach a l'Olympia (1973) i Ara, 25 anys en directe (1992)[2]

Lletra[3]Modifica

Era el segle xix,

el seu nom Joan Serra

bandoler per vocació,

el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang

ben fresca i ben nova

per ferides brollant

i embrutint la roba.

Se sentien cridar

a les víctimes boges

per la por i el dolor

“pietat, pietat!”

- No em mateu!

Jo tinc dos fills i una esposa.

Us daré tot mon diner,

però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!

Us demano per ma mare.

- Reseu l'últim “crec en Déu”.

- Pietat, pietat!

I a poc a poc

va clavant-li punyalades,

el seu mot era “en Lapera”,

bandoler per vocació.

L'endemà

davant la Verge del Carme

hi ha un home que està pregant

de dos ciris encén la flama.

I així,

per camins i muntanyes

se senten els forts crits

de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!

Jo tinc dos fills i una esposa.

Us daré tot mon diner,

però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!

Us demano per ma mare.

- Reseu l'últim “crec en Déu”.

- Pietat, pietat!

I altra cop

la Verge té una plegaria

i per l'ànima d'un mort

dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra

avui ja no ha tingut sort

dos soldats l'han agafat

i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí

veu la forca preparada,

en Lapera dóna un crit

es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort

i penjat de l'alta forca

i defalleixi mon cor

i m’aneu a posar a la fossa

que algú resi una plegaria

davant la Verge del Carme

i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

ReferènciesModifica