Il barbiere di Siviglia

Òpera de Gioachino Rossini
(S'ha redirigit des de: El barber de Sevilla)
Aquest article tracta sobre l'òpera de Rossini. Si cerqueu la de Paisiello, vegeu «Il barbiere di Siviglia (Paisiello)».

Il barbiere di Siviglia (en italià; en català representada habitualment com a El barber de Sevilla) és una opera buffa en dos actes de Gioachino Rossini amb un llibret de Cesare Sterbini, basat en la comèdia de 1775 de Pierre Beaumarchais Le Barbier de Séville i el llibret de Il barbiere di Siviglia de Giuseppe Petrosellini.[1] L'estrena amb el títol Almaviva, o sia l'inutile precauzione va tenir lloc el 20 de febrer de 1816, al Teatro Argentina de Roma, enmig d'una tempesta de protestes que van canviar de signe a la segona representació (l'endemà), i que va significar per al compositor l'èxit més grandiós de tota la seva carrera.

Infotaula de composicióEl barber de Sevilla
Figaro.jpg
Representació d'Il barbiere di Siviglia
Títol originalIl barbiere di Siviglia
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorGioachino Rossini
LlibretistaCesare Sterbini
Llengua del terme, de l'obra o del nomItalià
Basat enL'inutile précaution, ou, Le barbier de Séville de Beaumarchais (1775) i el llibret de Il barbiere di Siviglia de Giuseppe Petrosellini (Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais Modifica el valor a Wikidata)
Data de publicació1815 Modifica el valor a Wikidata
GènereOpera buffa
PartsDos
Format perUna voce poco fa, Largo al factotum, Ecco, ridente in cielo (en) Tradueix i Calumny is a little breeze (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióSevilla Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientaciósegle XVIII Modifica el valor a Wikidata
Personatges
  • Rosina, pupil·la del doctor Bartolo, enamorada de Lindoro (mezzosoprano) - Geltrude Righetti
  • Doctor Bartolo, metge i tutor de Rosina, amb la que vol casar-se (baix) - Bartolomeo Botticelli
  • Comte d'Almaviva, un noble de la ciutat. Utilitza el malnom de Lindoro. Enamorat de Rosina (tenor) - Manuel Garcia
  • Figaro, el barber de Sevilla (baríton) - Luigi Zamboni
  • Basilio, mestre de música, eclesiàstic a sou còmplice de Bartolo (baix) - Zenobio Vitarelli
  • Berta, criada del Doctor Bartolo, secretament enamorada d'aquest (soprano) - Elisabetta Loyselet
  • Fiorello, criat del comte d'Almaviva (baix) - Paolo Biagelli
  • Ambrogio, paper mínim, moltes vegades mut (baix)
  • Oficials, soldats, policia, notari
Instrumentació
Estrena
Estrena20 de febrer de 1816
EscenariTeatro Argentina de Roma,
Director musicalGioachino Rossini
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya16 de juliol de 1818, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu18 de desembre de 1847
IBDB: 10430
Musicbrainz: adeb0cf7-4f03-4781-87e5-a9228fdb02a3 IMSLP: Il_barbiere_di_Siviglia_(Rossini,_Gioacchino) Modifica el valor a Wikidata

Tot i que els partidaris de Paisiello la van xiular durant l'estrena, Il barbiere di Siviglia és considerada avui dia com l'òpera més popular de Rossini i l'opera buffa més famosa de la història. La va compondre en menys de dues setmanes aprofitant l'obertura de dues òperes anteriors. L'obra explica la història del vell rondinaire Bartolo que vol allunyar Rosina de tot pretendent excepte d'un: ell mateix. L'arquetipus del món antic que lluita amb el modern està encarnat pel comte d'Almaviva, amb l'ajuda del barber Figaro. Malgrat tot i tothom finalment triomfarà l'amor, com a tota opera buffa.[2]

ComposicióModifica

Rossini va signar un contracte amb el duc Francesco Sforza-Cesarini, empresari propietari del Teatro Argentina de Roma, el 15 de desembre de 1815, en el qual es comprometia a proporcionar una òpera còmica per al proper carnaval de 1816. L'Argentina era el teatre més sumptuós de Roma.[3]

 
Giovanni Paisiello, autor de l'òpera homònima anterior a la de Rossini

Després de sospesar la possibilitat d'un llibret de Jacopo Ferretti, finalment el duc es va decidir per Cesare Sterbini, el llibretista de Torvaldo e Dorliska, al qual li va demanar que basés el seu treball en la comèdia ben coneguda de Beaumarchais, Le Barbier de Séville (1775). Aquesta comèdia ja havia sigut objecte d'una sèrie de tractaments musicals, entre ells una òpera d'èxit de Petrosellini per a Paisiello que havia estrenat a Sant Petersburg (1782) i que més tard havia posat en escena als teatres d'òpera italiana. Havia aconseguit un èxit rere un altre,[4] que després es desplaçà a tot Europa, arribant per exemple a Catalunya el 1787 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.[5] Una altra amb el mateix nom i argument va ser composta el 1796 per Nicolas Isouard.[6] El compositor parmesà Constantino Dall'Argine va escriure una òpera amb el mateix títol que fou un autèntic fracàs.

 
Portada del llibret de l'estrena

L'òpera de Paisiello va subsistir molts anys, va regnar a Europa durant tres dècades com una de les òperes més populars,[7] i es mantenia en l'època de Rossini.[5]

 
El Teatro Argentina tal com era quan es va estrenar Il barbiere

Quan Rossini va començar la composició de Il barbiere encara no havia complert els vint-i-quatre anys i ja era el compositor més famós d'Itàlia del seu temps, i no faltava gaire perquè també ho fos de tot Europa. I era degut en gran part, almenys fins al moment, per les seves òperes bufes. Aquest gènere comptava amb un segle de tradició a Itàlia, i sobretot a Nàpols. Dos compositors, Paisiello i Cimarosa havien enriquit els elementals espectacles napolitans amb una especial elegància en la instrumentació i amb la generalització dels números de cant de conjunt. També havien introduït un nivell vocal elevat, només apte per veus molt ben dotades.[5]

La famosa obertura va ser presa en realitat de dues òperes anteriors de Rossini, Aureliano in Palmira i Elisabetta, regina d'Inghilterra. El motiu fou que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de la seva estrena.

L'acció se situa a Sevilla, a finals del segle xvii. Quan les prerrogatives de la noblesa i l'obscurantisme de l'Antic Règim comencen a donar pas a la Il·lustració, apuntant ja el germen de la revolució burgesa. Rosina, una noia bella i orfe es troba privada de la seva llibertat. El seu tutor la té tancada a casa i només la deixa anar a missa, amb l'esperança de casar-s'hi algun dia. Ella, però, està enamorada d'un jove comte que farà tot el que estigui a les seves mans per acostar-se a Rosina i casar-s'hi. Tot gràcies a l'ajuda del barber Figaro, el mateix que va inspirar Les noces de Fígaro, cèlebre òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. L'òpera de Rossini segueix la primera de les obres de la trilogia de Figaro de Beaumarchais, mentre que l'òpera de Mozart, composta trenta anys abans, el 1786, es basa en la segona part de la trilogia del dramaturg francès. La versió original va ser estrenada per Beaumarchais el 1775 a París, a la Comédie Française del Palau de les Teuleries.[6]

RepresentacionsModifica

 
El Teatro Argentina de Roma, on es va estrenar l'òpera

Els seguidors de Paisiello, que havia compost una òpera amb el mateix nom, va mostrar una actitud força agressiva la nit de l'estrena de l'òpera de Rossini.[4]

La companyia de cant no tenia un nivell homogeni. En qualsevol cas es comptava amb la presència del gran tenor Manuel García i un bon bufo, Luigi Zamboni, encara que estava al final de la seva carrera. La part de Rosina fou confiada a Geltrude Righetti-Giorgi, amiga de Rossini, que va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (les guitarres estaven desafinades, el cantant va caure i sagnava pel nas, va irrompre un gat sobre l'escenari…) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulits i crits. El dia de l'estrena hi va haver una tempesta de bramuls i crits, rialles i desqualificacions que no jutjaven l'obra, sinó l'actitud "irreverent" de Rossini d'haver gosat tocar un tema tan entranyable pel públic del moment.[8]

Els incidents de l'estrena a l'escenari ens han arribat amb detall.[4]

 
Geltrude Righetti, que va crear el paper de Rosina

Existeixen altres versions dels motius del fracàs del dia de l'estrena. El 1823, Righetti-Giorgio, la Rosina de l'estrena, va donar una famosa resposta a un article de Stendhal, titulat Cenni di una donna già cantante, sopra il Maestro Rossini.... En aquest treball destrossa diverses anècdotes relacionades amb Rossini i dona informació interessant sobre ell i les seves obres.[9] També inclou la seva explicació de per què l'estrena d'El barber de Sevilla fou un fracàs. Explica que els problemes van començar quan el tenor Garcia va començar amb una serenata composta pel mateix cantant i autoritzada per Rossini. Inexplicablement mentre Garcia afinava l'instrument el públic va començar a riure. El tenor, molest, va cantar amb poc entusiasme, provocant encara més reacció en el públic. Tampoc va agradar que la soprano responia breument al tenor en comptes de l'acostumada cavatina. L'apoteosi negativa va arribar quan tots els cantants canten una frase còmicament lenta. Des d'una llotja es va sentir: els funerals del duc Cesarini!, cosa que va provocar una irrefrenable hilaritat general.[10]

ArgumentModifica

Acte IModifica

Escena 1Modifica

 
El baix rus Fiódor Xaliapin en el paper de Don Basilio el 1916

Una plaça a Sevilla, a l'alba. El comte Almaviva ha preparat una serenata per a la bella Rosina, pupil·la del doctor Bartolo. Els músics ocupen els seus llocs en silenci i el Comte canta al peu de la finestra. Com que Rosina no apareix, paga als músics i es queda esperant, però s'amaga en sentir que algú s'acosta. És Figaro, el barber de Sevilla, que fa gala de la seva professió, que li obre totes les portes de la ciutat i li permet participar en totes les intrigues amoroses. Quan arriba reconeix al Comte, però aquest li demana que no reveli el seu nom, ja que ha seguit en secret a Rosina fins allà. Figaro ho sap tot d'ella: és la pupil·la del doctor Bartolo, i el vell vol casar-se amb ella. El Comte, que no vol que Rosina l'accepti a ell per marit per la seva riquesa i els seus títols, pretén fer-se passar per un pobre estudiant, Lindoro. Quan ella es disposa a respondre, la finestra es tanca de cop. Com que el Comte li ha promès una recompensa, Figaro inventa un pla. El Comte haurà d'entrar a casa de Bartolo vestit de soldat, demanant allotjament. Si a més fingeix estar ebri, el tutor no tindrà cap sospita. Els dos decideixen posar en marxa el seu pla.

Escena 2Modifica

 
El baríton rus Mikhaïl Karakaix com a Figaro cap al 1910

A l'interior de la casa de Bartolo. Rosina, sola, acaba d'escriure una carta a Lindoro. Apareix Figaro, però abans que els dos puguin parlar, entra Bartolo. Don Basilio, mestre de música i amic de Bartolo, porta la notícia de l'arribada a Sevilla del Comte Almaviva, enamorat en secret de Rosina, i proposa difamar al Comte per mitjà de rumors infundats. Bartolo prefereix casar-se aquest mateix dia amb Rosina i els dos surten per redactar el contracte matrimonial. Figaro, que ha escoltat la conversa, adverteix a Rosina. Al mateix temps que ella assegura al barber que serà capaç de fer front a aquesta situació, Rosina manifesta alguns dubtes sobre les intencions del jove que ha vist en companyia de Figaro. Aquest li respon que es tracta d'un parent pobre que no té cap altre defecte que el d'estar bojament enamorat de Rosina. Quan Figaro suggereix a la jove que escrigui a Lindoro, ella el sorprèn amb la seva carta ja redactada.

Figaro es disposa a portar la carta al seu destinatari. El desconfiat Bartolo acusa Rosina d'haver escrit al seu estimat: els seus dits estan tacats de la tinta, manca una quartilla i ha utilitzat la ploma. L'amenaça de tancar-la a casa. El Comte, disfressat de soldat ebri, truca a la porta. Diu a Bartolo que busca allotjament. Quan apareix Rosina, el Comte li revela que ell és Lindoro. Bartolo porta una ordre que l'eximeix de donar allotjament als militars, però el Comte fa volar el paper. En la confusió lliura una nota a Rosina, que ella fa passar per una llista de la bugaderia, per exasperació de Bartolo. Entren la criada Berta i Don Basilio. Figaro torna informant-los de què el soroll se sent a tota la ciutat. En aquest moment, els soldats truquen a la porta. Tots els personatges tracten d'explicar la situació, creant un caos encara més gran. L'oficial deté al Comte, però quan aquest extreu un document és immediatament alliberat. Bartolo es queda mut d'estupor, després explota de còlera, mentre tots expressen la seva completa confusió davant els esdeveniments del dia.

Acte IIModifica

 
La soprano italiana Fanny Persiani com a Rosina el 1840

Bartolo tem que el soldat pogués ser un emissari del Comte d'Almaviva. De nou truquen a la porta. És el Comte, aquest cop disfressat de "Don Alonso", mestre de música, un alumne de Don Basilio enviat pel seu mestre, que està malalt. Per guanyar-se la confiança de Bartolo, declara que ha robat al Comte una nota escrita per Rosina. Amb ella tractarà de convèncer Rosina que el Comte està jugant amb els seus sentiments. Enganyat, Bartolo surt a la recerca de la seva pupil·la per la lliçó de cant. Rosina executa el rondó de la precaució inútil. Mentre Bartolo es desperta, ja que aquesta "música moderna" l'avorreix i canta un exemple de la "música del seu temps". Figaro ve a afaitar-lo. Bartolo no vol deixar a "Don Alonso" i a Figaro tot sol amb Rosina, i envia al barber a la recerca dels estris per a l'afaitat. Figaro aprofita l'ocasió per a aconseguir la clau del balcó, després deixa caure els plats i els gots per cridar l'atenció de Bartolo. Rosina i Lindoro es declaren novament el seu amor. Quan Figaro comença a afaitar a Bartolo arriba Don Basílio per la lliçó de cant de Rosina. Però els joves li ofereixen una bossa de diners i fan veure que té l'escarlatina perquè es retiri. Figaro segueix afaitant a Bartolo, mentre Lindoro i Rosina continuen amb el seu pla.

Aquesta mateixa nit, Lindoro i Figaro entren pel balcó i rapten a Rosina. Bartolo sorprèn el Comte quan parla amb la seva disfressa i esclata novament de còlera. Berta, tot sol, comenta l'estupidesa dels vells que volen casar-se amb jovenetes. Basilio, a qui Bartolo va enviar un criat per buscar-lo, confessa que ell no coneixia a cap "Don Alonso", i que podria tractar-se del Comte en persona. El tutor, que no vol córrer riscos, encarrega a Basilio que faci venir immediatament al notari, perquè les noces es puguin celebrar aquella mateixa nit. Per enganyar a Rosina, Bartolo li mostra la seva carta per Lindoro i li diu que el seu estimat es burla d'ella.

Rosina es desespera. Esclata una tempesta. Quan Figaro i el Comte entren pel balcó, Rosina acusa Lindoro de voler vendre-la al Comte Almaviva. El Comte es llança als seus peus i revela la seva veritable identitat. Els enamorats expressen la seva alegria, mentre Figaro els diu que s'afanyin a escapar-se. Quan es disposen a partir, l'escala ha desaparegut. Basilio entra amb el notari. Figaro aprofita l'ocasió per a les noces de Rosina i el Comte. Arriba Bartolo amb els soldats, però ja és massa tard. El Comte Almaviva revela la seva identitat i anuncia que Rosina és la seva esposa. A Bartolo no li queda altra opció i beneeix el matrimoni. Tots desitgen a la feliç parella amor i fidelitat eternes.[11]

EstructuraModifica

 
Representació del 15 de novembre de 1913 al Teatre Bolxoi de Moscou

Acte IModifica

  • 1 Primera part
    • Cor Piano, pianissimo (Fiorello, Conte, Cor)
    • Cavatina Ecco, ridente in cielo (Conte)
    • després de la introducció (Recitatiu) Ehi, Fiorello?... (Conte, Fiorello, Cor)
  • 2 Cavatina Largo al factotum (Figaro)
  • 3 Cançó Se il mio nome saper voi bramate (Conte)
  • 4 Duet All'idea di quel metallo (Figaro, Conte)
  • 5 Cavatina Una voce poco fa (Rosina)
  • 6 Ària La calunnia è un venticello (Basilio)
  • 7 Duet Dunque io son... tu non m'inganni? (Rosina, Figaro)
  • 8 Ària A un dottor della mia sorte (Bartolo)
  • 9 Final I Ehi di casa... buona gente... (Rosina, Berta, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio, Ufficiale, Cor)

Acte IIModifica

  • 10 Duet Pace e gioia sia con voi (Conte, Bartolo)
  • 11 Ària Contro un cor che accende amore (Rosina)
  • 12 Arietta Quando mi sei vicina (Bartolo)
  • 13 Quintet Don Basilio!... (Rosina, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio)
  • 14 Ària Il vecchiotto cerca moglie (Berta)
  • 15 Temporal
  • 16 Trio Ah! qual colpo inaspettato (Rosina, Conte, Figaro)
  • 17 Recitatiu instrumental Il Conte!... ah, che mai sento!... (Conte, Bartolo)
  • 18 Ària Cessa di più resistere (Conte, Cor)
  • 19 Final II Di sì felice innesto (Rosina, Berta, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio, Cor)[12]

EnregistramentsModifica

ÀudioModifica

Any Intèrprets
(Rosina,
Almaviva,
Figaro)
Director
Companyia d'òpera i orquestra
Discogràfica
1950 Giulietta Simionato,
Luigi Infantino,
Giuseppe Taddei
Fernando Previtali,
Cor i orquestra de la RAI de Milà
Warner Fonit
Cat: 5046 71224-2
1954 Antonietta Pastori,
Nicola Monti,
Rolando Panerai
Carlo Maria Giulini,
Orquestra simfònica i cors de la RAI
Great Opera Performances Classics
Cat: G.O.P. 66.104
1957 Giulietta Simionato,
Alvinio Misciano,
Ettore Bastianini
Alberto Erede,
Orquestra i cor del Maggio Musicale Fiorentino
Decca Eloquence
Cat 467 4112
1957 Maria Callas,
Luigi Alva,
Tito Gobbi
Alceo Galliera,
Philharmonia Orchestra and Chorus
EMI Classics
1958 Roberta Peters,
Cesare Valletti,
Robert Merrill
Erich Leinsdorf,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
RCA
1962 Victòria dels Àngels,
Luigi Alva,
Sesto Bruscantini
Vittorio Gui,
Royal Philharmonic Orchestra Glyndebourne Festival Chorus
EMI Classics
Cat: 7243 567765 2 4
1971 Teresa Berganza,
Luigi Alva,
Hermann Prey
Claudio Abbado,
Orquestra Simfònica de Londres i cors
Deutsche Grammophon
Cat: 457 7332
1975 Beverly Sills,
Nicolai Gedda,
Sherrill Milnes
James Levine,
Orquestra Simfònica de Londres,
John Alldis Choir
EMI Classics
1982 Marilyn Horne,
Paolo Barbacini,
Leo Nucci
Riccardo Chailly,
Cor i orquestra del Teatro alla Scala, Milà
Sony Classics
1983 Agnes Baltsa,
Francisco Araiza,
Thomas Allen
Neville Marriner,
Ambrosian Opera Chorus
Decca, 2002
1987 Luciana Serra,
Rockwell Blake,
Bruno Pola
Bruno Campanella,
Cor i orquestra del Teatro Regio di Torino
Nuova Era
1993 Kathleen Battle,
Frank Lopardo,
Plácido Domingo
Claudio Abbado,
Chamber Orchestra of Europe and Chorus
Deutsche Grammophon
1997 Edita Gruberová,
Juan Diego Flórez,
Vladimir Chernov
Ralf Weikert,
Münchner Rundfunkorchester and Chorus
(en viu)
Nightingale Classics
Cat: NC 004022

VídeoModifica

  • 1946: Gobbi (Figaro); Corradi (Rosina); Tagliavini (Comte); De Taranto (Bartolo); Tajo (Basilio); Orquestra i cor de l'Òpera de Roma;Morelli (Director); una pel·lícula de Mario Costa. Pickwick VHS
  • 1972: Prey (Figaro); Berganza (Rosina); Alva (Comte); Dara (Bartolo); Montarsolo (Basilio); Orquestra i cor deLa Scala; Abbado (Director); Ponnelle (Director). DG VHS/DVD
  • 1982: Rawnsley (Figaro); Ewing (Rosina); Cossotti (Comte); Desderi (Bartolo); Furlanetto (Basilio);Orquestra i cor del Felstival de Glyndebourne; Cambrelling (Director); Cox (Director);Heather (Director del vídeo). Castle VHS/Warner DVD
  • Nucci (Figaro); Battle (Rosina); Blake (Comte); Dara (Bartolo); Furlanetto (Basilio); Metropolitan Opera Chorus and Orchestra; Weikert (Director); Cox (Director); Large (Director del vídeo) DG VHS/DVD
  • 1988: Quilico (Figaro); Bartoli (Rosina); Kuebler (Comte); Feller (Bartolo); Lloyd (Basilio); Cologne Opera Chorus/Stuttgart Radio Symphony Orchestra; Ferro (Director); Hampe (Director; Viller (Director del vídeo). RCA VHS/Art Haus Musik DVD
  • 1992: Malis (Figaro); Larmore (Rosina); Croft (Comte); Netherlands Opera; Zedda (Director); Hulscher (Director). DVD
  • Prey (Figaro); Koth (Rosina); Wunderlich (Comte); Proebstl (Bartolo); Hotter (Basilio); Orquestra i cor de l'Estat de Baviera; Keilberth (Director). Cantat en alemany. Legato Classics. VHS
  • 2008:Francesco Meli (Comte); Bruno De Simone (Bartolo);Rinat Shaham (Rosina); Roberto Frontali (Figaro); Giovanni Furlanetto (Basilio); Giovanna Donadini; Antonino Fogliani (Director); Bepi Morassi (Director); Orquestra i cor del Teatro La Fenice de Venècia. Dynamic Cat.33597
  • 2010: Spagnoli (Figaro); Di Donato (Rosina); Florez (Almaviva); Orchestra of the Royal Opera House; Royal Opera Chorus; Antonio Pappano (Director). Virgin Classics. DVD.

Altres versions musicalsModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Programa d'Il barbiere di Siviglia. Viena: Wiener Staatsoper, temporada 2012-2013. 
  2. «Guia de l'obra a l'Òpera d'Oviedo» (en castellà). Arxivat de l'original el 22 de desembre 2015. [Consulta: 18 desembre 2015].
  3. Osborne, 2007, p. 38.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Guia de l'obra al Metropolitan Opera» (en anglès). [Consulta: 18 desembre 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 Alier, 1983.
  6. 6,0 6,1 «Història de l'òpera a la web de l'Arena de Verona» (en anglès). [Consulta: 18 desembre 2015].[Enllaç no actiu]
  7. Moravcsik, Andrew. «Giovanni Paisiello: Il Barbiere di Siviglia» (en anglès). operatoday.com. [Consulta: 18 desembre 2015].
  8. Alier, 1992, p. 95.
  9. «Biografia de Righetti-Giorgi» (en italià). treccani.it. [Consulta: 18 desembre 2015].
  10. García Pérez, 1989.
  11. «Argument» (en italià). arena.it. Arxivat de l'original el 8 de novembre 2015. [Consulta: 18 desembre 2015].
  12. «Estructura» (en anglès). Naxos. [Consulta: 21 desembre 2015].

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Il barbiere di Siviglia

Enllaços externsModifica

  • «Llibret» (en castellà). kareol.es.