El botón de nácar

pel·lícula de 2015 dirigida per Patricio Guzmán

El botón de nácar és un documental dirigit, escrit i narrat per Patricio Guzmán i produït per Renate Sachse, estrenat el 15 d'octubre de 2015. El documental va guanyar el premi del Jurat Ecumènic i l'Os de Plata al millor guió al 65è Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2015.[1][2] A la III edició dels Premis Platino de 2016 va obtenir el Millor pel·lícula documental.[3]

Infotaula de pel·lículaEl botón de nácar
Fitxa
DireccióPatricio Guzmán Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióRenate Sachse
Bruno Bettati
Fernando Lataste
Jaume Roures
GuióPatricio Guzmán Modifica el valor a Wikidata
MúsicaJosé Miguel Tobar
Miguel Miranda
Dissenyador de soÁlvaro Silva
Jean Jaques Quinet
FotografiaKatell Djian
MuntatgeEmmanuelle Joly
DistribuïdorVudu Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEspanya, França i Xile Modifica el valor a Wikidata
Estrena8 febrer 2015 Modifica el valor a Wikidata
Durada82 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredocumental Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt4377864 Filmaffinity: 193896 Allocine: 229167 Rottentomatoes: m/the_pearl_button_2015 Letterboxd: the-pearl-button Allmovie: v640761 Metacritic: movie/the-pearl-button TMDB.org: 319994 Modifica el valor a Wikidata

Sèrie: Trilogia de Xile Modifica el valor a Wikidata

L'oceà conté la història de la humanitat. La mar guarda totes les veus de la terra i les que venen des de l'espai. L'aigua rep l'impuls de les estrelles i les transmet a les criatures vivents. L'aigua, el límit més llarg de Xile, també guarda el secret de dos misteriosos botons que es troben en el fons de l'oceà. Xile, amb les seves 2670 milles de costa i l'arxipèlag més llarg del món, presenta un paisatge sobrenatural. En ella estan els volcans, muntanyes i glaceres. En ella estan les veus dels indígenes patagons, els primers mariners anglesos i també els presoners polítics. Es diu que l'aigua té memòria. Aquest film mostra que també té una veu.

El títol va ser inspirat en Jemmy Button, un originari yamana que va acceptar viatjar a Anglaterra a canvi d'un botó de nacre. Això es va considerar com a fet simbòlic del començament d'un procés de pèrdua d'identitat dels pobles originaris, ja que després de passar un any al país anglosaxó, en tornar mai va ser el mateix. El segon fet simbòlic és per un botó de camisa descobert durant una recerca en 2004 pel jutge xilè Juan Guzmán. El botó estava incrustat a riells recuperats de la mar, que es va utilitzar per a mantenir sota l'aigua els cossos dels detinguts i assassinats llançats a la mar durant la dictadura de Pinochet.

Recepció

modifica

En la seva majoria, El botón de nácar ha tingut qualificacions positives per part de la premsa i crítics especialitzats.

Ressenyes de crítics
País Mitjà / Autor(a) Crítica Tendència
 
El Mundo
Luis Martínez
«Perfecta en la seva transparència; encegadora en el seu dolor. I sempre clarivident.»[4]
 
 
Fotogramas
Sergi Sánchez
«El registre poètic que utilitza Guzmán, més les hipnòtiques imatges és Malick pur. Però Guzmán té un objectiu polític (...) No tot funciona (...) S'agraeix, no obstant això, la seva visió singular del món»[5]
 
 
ABC
Federico Marín Bellón
«Profunditat i bellesa. (...) l'espectador que vulgui quedar-se amb la sorprenent geografia xilena trobarà motius per veure recompensat el preu de l'entrada. Qui vulgui seguir el rastre a les seves metàfores gaudirà encara més amb la seva sàvia visió del món.»[6]
 
 
El País
Jordi Costa
«Treball lúcid i magistral»[7]
 
 
El Mundo
Francisco Marinero
«La pel·lícula resulta molt interessant en mostrar paisatges i fets històrics poc coneguts o simplement ignorats o ocultats per una voluntat política que explica l'enigmàtic títol.»[8]
 
 
El Periódico
Nando Salvá
«És una pena que tiri mà d'una metàfora aquàtica francament agafada pels pèls, i de les divagacions sobre el cosmos i els quàsars que subministra la soporífera narració de Guzmán.»[9]
 
 
Cine Premiere
Carlos Bonfil
«Una nova exploració del passat polític del seu país en l'única forma que sembla avui acceptable per al govern xilè i bona part del seu poble: a través de l'al·legoria i l'al·lusió metafòrica.»[10]
 

Referències

modifica
  1. «Patricio Guzmán y su obra "El Botón de Nácar"». CNN Chile, 06-10-2015. [Consulta: 19 febrer 2016].
  2. «Continúa itinerancia del premiado documental 'El Botón de Nácar'». El Divisadero, 16-02-2016. [Consulta: 19 febrer 2016].
  3. «"El botón de nácar", Premio Platino a la mejor película documental» (en castellà). [Consulta: 24 gener 2018].
  4. Martínez, Luis. «El vacío contemplado por dentro» (en castellà). Diario El Mundo, 09-02-2015.
  5. Sánchez, Sergi. «LA MEMORIA DEL AGUA, SEGÚN PATRICIO GUZMÁN». Fotogramas.
  6. Marín Bellón, Federico. «Crítica de «El botón de nácar» (***): Profundidad y belleza». ABC, 11-02-2016. Arxivat de l'original el 2017-07-02. [Consulta: 15 juny 2022].
  7. Costa, Jordi. «Memoria acuática de la culpa». El País, 12-02-2016.
  8. Marinero, Francisco. «Exterminios chilenos» (en castellà). Diario El Mundo, 11-02-2016. Arxivat de l'original el 25 de febrer de 2016. [Consulta: 19 febrer 2016].
  9. Salvá, Nando. «'El botón de nácar': Pinochet y el cosmos» (en castellà). Diario El Periódico, 11-02-2016.
  10. Bonfil, Carlos. «El botón de nácar» (en castellà). Cine Premiere, 05-07-2015.

Enllaços externs

modifica