Obre el menú principal

El crimen de Cuenca

pel·lícula de 1980 dirigida per Pilar Miró

El crimen de Cuenca és una pel·lícula espanyola dirigida per Pilar Miró el 1979, basada en fets reals succeïts a principis del segle XX en els municipis de Tresjuncos i Osa de la Vega, a la província de Conca. El Crimen de Cuenca és també el títol del llibre escrit per la guionista de la pel·lícula, (Lola) Salvador Maldonado el 1979 i en el qual narra els fets reals en els quals està basada la pel·lícula.

Infotaula de pel·lículaEl crimen de Cuenca
El crimen de Cuenca.jpg
Fitxa
Direcció Pilar Miró
Protagonistes
Producció Alfredo Matas
Guió Pilar Miró
Lola Salvador Maldonado
Música Antón García Abril
Fotografia Hans Burmann
Muntatge José Luis Matesanz
Distribuïdor Incine / Jet Films
Qualitat
País d'origen Espanya
Estrena 1981
Durada 92 min.
Idioma original Espanyol
Descripció
Gènere drama, història
Lloc de la narració Espanya

IMDB: tt0079007 Filmaffinity: 826874 Rottentomatoes: m/the_cuenca_crime Allmovie: v161205
Modifica les dades a Wikidata

RepartimentModifica

Fets històrics i argumentModifica

El 21 d'agost de 1910, en el poble d'Osa de la Vega, província de Conca, desapareix el pastor José María Grimaldos, conegut com «El Cepa» qui va ser vist per última vegada en la carretera que uneix Osa de la Vega amb Tresjuncos. La família d'«El Cepa» denuncia la desaparició i en les perquisicions judicials la mare, Juana, denúncia als seus dos companys Gregorio Valero i León Sánchez de matar-lo per a robar-li l'import de la venda d'unes ovelles. A la fi de setembre el jutge municipal d'Osa de la Vega remet les diligències al jutjat de Belmonte (Conca) que obre el sumari 94/1910. Després de perquisicions i diligències aquest jutjat sobreseu la causa al setembre de 1911.

El 1913 arriba un nou jutge a Belmonte, Emilio Isasa Echenique, qui al cap de poc, influenciat pel cacic local i diputat de dretes Contreras, decideix reobrir el sumari. Per ordre del nou Jutge, els acusats són detinguts i torturats per la Guàrdia Civil, declarant-se ells mateixos autors del crim, encara que mai apareix el cos de la víctima. Es perllonguen les diligències judicials durant anys i el cas és remès a l'Audiència de Conca on el fiscal demana la pena de mort per a ambdós acusats. Finalment, el 25 de maig de 1918 el jurat popular declara als acusats culpables de l'assassinat i la sala els condemna a 18 anys de presó. Per aplicació d'indults ambdós van sortir de la presó en llibertat condicional el 20 de febrer de 1924 havent sofert en total onze anys de presó, cinc en Belmonte i sis en penals després de la sentència judicial.

A primers de 1926, dos anys després d'haver recuperat la llibertat els processats, el rector de Tresjuncos va rebre una carta del capellà d'un poble proper en la qual li demanava la partida de baptisme de José María Grimaldos «El Cepo», qui vivia allí i desitjava contreure matrimoni. En aquest moment es posa en evidència la innocència dels que van ser condemnats.

PolèmicaModifica

Sobre aquests fets autèntics, l'escriptor Ramón J. Sender, escriu la novel·la El lugar de un hombre (1939) i la realitzadora Pilar Miró realitza una pel·lícula amb guió de Salvador Maldonado qui també narra els fets en un llibre publicat amb el mateix títol per l'editorial Argos Vergara. La pel·lícula és un fort al·legat contra la tortura i se sobreentén que el crim al que es refereix el títol, és el comès per la Guàrdia Civil al torturar als sospitosos i pel jutge Emilio Isasa Echenique. La minuciosidad amb la qual estan narrades les tortures per part de la Guàrdia Civil, fa que el govern de la Unió de Centre Democràtic s'espanti, i posi la pel·lícula a disposició militar, sigui segrestada durant més d'any i mig i la seva realitzadora objecte d'un procés militar. Finalment és estrenada a mitjan agost de 1981, sent l'única pel·lícula espanyola prohibida durant la democràcia, després de la desaparició de la censura el 1977.[1] La pel·lícula es va convertir en un èxit, malgrat ser estrenada sota l'anagrama S. Se situa entre les pel·lícules més efectistes de Pilar Miró.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. José María Caparrós Lera (1992). El cine español de la democracia: de la muerte de Franco al "cambio" socialista (1975-1989), Editorial Anthropos, pág. 203