El noi de la mare és una nadala o cançó tradicional catalana de Nadal i també una cançó de bressol.[1] d'autor anònim i origen incert, de la qual s'han fet i es conserven diverses versions.[2][3] Així, es conserva una versió de 1866 recollida per Francesc Pelagi Briz i Càndid Candi i Casanovas a Cançons de la terra (1866-1884),[4] una inclosa a Chantics de Jacint Verdaguer,[5] i una altra de publicada per la Biblioteca Popular de L'Avenç de 1909.[6]

Infotaula de cançóEl noi de la mare
Partitura de la nadala El noi de la mare en un quadern de llibertats d'orgue de ca. 1820 conservat a l'arxiu de la Seu de Lleida. La cançó hi apareix (a la part inferior de la pàgina) amb el títol Mañaguet de la mare Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra de composició musical Modifica el valor a Wikidata
Gèneremúsica tradicional Modifica el valor a Wikidata
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: ff452f2c-facf-4ef5-93a5-c51c8723de89 Modifica el valor a Wikidata

Segons Josep Romeu i Figueras[2] existeixen dues versions, una de més breu[7] i una altra de més llarga i banalitzada.[8]

La cançó és redactada en decasíl·labs anapèstics ben marcats a la primera, la quarta, la setena i la desena síl·laba, remarcant el ritme amb intensitat, i els versos són de caràcter paral·lelístic cada dos versos.[2]

Es desconeix amb exactitud la data de creació de la cançó.[9] No hi ha suficients referències. Però és probable que tingui el seu origen al segle xviii[3] o XIX.[2] Es creu que aquesta cançó originalment era una cançó de bressol o infantil i, sense ser nadalenca ni religiosa, ha esdevingut nadala en acabar formant part del repertori de Nadal.[9] Alguns autors han trobat punts de contacte entre aquesta cançó catalana i alguna muiñeira gallega.[2] Fins i tot hi ha qui pensa que es tracta de la mateixa cançó.[10] D'altres pensen que es tracta de la mateixa melodia, amb lletres molt semblants, encara que amb diferents idiomes i que es canta no solament a Galícia, sinó també a altres regions d'Espanya.[11]

Durant la història recent s'han fet moltes adaptacions i arranjaments de la popular cançó. Raquel Meller, per exemple, havent viscut bona part de la seva vida a Barcelona, va gravar diverses cançons en català entre les quals la més emotiva és l'adaptació de la cançó popular El noi de la mare[12] que van escriure Càndida Pérez i Martínez i Sants Albiesa, i Raquel va gravar a París el 1926.[13] Famosos són els arranjaments d'aquesta cançó per a guitarra de Miquel Llobet.[14] Aquest, a banda d'influir en artistes de casa nostra com Emili Pujol, va traslladar a Europa i els Estats Units el coneixement de la cançó popular catalana.[15] A l'Argentina tot i no ser costum cantar cançons de Nadal, aquesta cançó de bressol i de Nadal és una cançó de bressol molt popular, traducció de l'original català amb lletra castellana.[16]

Referències

modifica
  1. «Nadales». Cultura popular de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona Web. [Consulta: 27 agost 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Romeu i Figueras, Josep «Recerques d'etnologia i folklore». Publicacions de l'Abadia de Montserrat [Barcelona], 2000, pàg. 80-83. ISSN: 978-84-8415-241-5.
  3. 3,0 3,1 Miscel·lània Pere Bohigas. [Amsterdam] : Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes; [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 1981-1983, p. 272-274. 
  4. «Lo noy de la mare». A: Cansons de la terra. Barcelona: E. Ferrando Roca, 1866. 
  5. Verdaguer, Jacint. «Lo Noy de la Mare». A: Cántichs. Barcelona: Llibrería y Tipografía Católica, [1889]. 
  6. 40 cançons populars catalanes : primera sèrie. Barcelona: Biblioteca Popular de L'Avenç, 1909. 
  7. Llongueres, J. Cançoner popular de Nadal. Barcelona: Foment de Pietat, 1931, p. 82-83 ("El Noi de la Mare"). 
  8. Amades, Joan. «Vol. II. Cançoner (Cançons - Refranys - Endevinalles)». A: Folklore de Catalunya. Barcelona: Editorial Selecta, [1950-1951], p. 9-10 ("El Noi de la Mare", 30 versos). 
  9. 9,0 9,1 Ballús i Casòliva, Glòria «El Noi de la Mare: una cançó de bressol que ha esdevingut una nadala coneguda arreu». Naixement. Publicació de la Federació Catalana de Pessebristes, nº 5, 2014, pàg. 12-21. Arxivat de l'original el 3 de març 2016 [Consulta: 28 agost 2015]. Arxivat 3 de març 2016 a Wayback Machine.
  10. Martí i Pérez, Josep «El folklorismo: análisis de una tradición "prêt-à-porter"». Anuario musical: Revista de musicología del CSIC, nº 45, 1990, pàg. 329. ISSN: 0211-3538.
  11. Malivern i Sardà, Enriqueta «Dineret de la Santa Creu, qui no paga va al cel. Cançons i captiris». Miscel·lània penedesenca, Vol. 5, 1982, pàg. 93. ISSN: 2385-3409 [Consulta: 28 agost 2015].
  12. Pérez Martínez, Cándida; Albiesa, Santos; Meller, Raquel (1888-1962), (int.). «El noi de la mare». A: La bien amada: version originale espagnole de Valencia (Gravació sonora). París: Odeón, [1926]. 
  13. «El noi de la mare». El mito trágico de Raquel Meller (1888-1962). Exposición. BNE. Biblioteca Nacional de España. Arxivat de l'original el 23 de setembre 2015. [Consulta: 28 agost 2015].
  14. Llobet, Miquel «El Noi de la Mare». UME, 1975.
  15. Hernández Ramírez, Fabián Edmundo. La Obra Compositiva de Emilio Pujol (*1886; 1980): Estudio Comparativo, Catálogo y Edición Crítica. [Barcelona]: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Art, 2011, p. 110-115 [Consulta: 28 agost 2015]. 
  16. Cuyàs, Manuel «Noi de la mare La cançó d'El Noi de la mare es canta a l'Argentina en castellà, seguint una traducció de l'original català». El Punt Avui, 25-02-2014 [Consulta: 28 agost 2015].

Enllaços externs

modifica