El vicari d'Olot
El vicari d'Olot és una pel·lícula còmica catalana de 1981, dirigida per Ventura Pons i amb guió d'Emili Teixidor.[1] La pel·lícula fou rodada en català i estrenada a Barcelona el 9 de març de 1981.[2] El 19 de març de 1988 es va emetre per primera vegada pel canal de televisió pública catalana de TV3.[3]
.jpg) Cartell de la versió original | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Ventura Pons i Sala  |
| Protagonistes | Enric Majó i Miró Enric Cusí i Boldú Rosa Maria Sardà i Tàmaro Joan Monleon Maria Aurèlia Capmany i Farnés Joan Borràs i Basora Marina Rossell Núria Feliu i Mestres Marta May Jordi Brau Riera Fernando Guillén Mary Santpere Anna Lizaran i Merlos Montserrat Carulla i Ventura Carles Lloret i Soler Rosa Novell i Clausells Amparo Moreno Rosa Morata Joaquim Cardona i Solsona Pere Tàpias Maribel Altés
|
| Guió | Emili Teixidor i Viladecàs |
| Música | Josep Maria Mainat i Castells |
| Muntatge | Margarita Bernet |
| Productora | Cop-Nou Germinal Films, S. Coop. Ltda. Profilmar P.C |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Catalunya |
| Estrena | 9 març 1981 |
| Durada | 101 min |
| Idioma original | català |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia |
  | |
ArgumentModifica
A la capital de la Garrotxa, Olot, aprofiten la visita d'una autoritat eclesiàstica, en període de vacances, per a organitzar unes jornades sobre el tema de la religió i el sexe en l'actualitat. Això provoca que el poble es divideixi en dos bàndols, els que estan a favor i els que estan en contra del "Congrés",[4] fins que finalment després d'una sèrie de negociacions entre ambdós bàndols, s'arriba al consens. Una sèrie de personatges típics del poble portaran al feliç final la història, a través de diverses situacions de caràcter còmic i satíric.[5]
ProduccióModifica
Llocs de rodatgeModifica
El film fou rodat a Terrassa, Sant Boi de Llobregat, Cornellà de Llobregat i Barcelona, com a la seu de Germinal Films S. Coop. Ltda. al carrer Comtal, 20 (Palau del Baró de Vilagaià).[6]
RepartimentModifica
- Enric Majó: Mossèn Juli
- Enric Cusí: Bernat
- Fernando Guillén: Senyor Ramon
- Joan Monleón: Monsenyor
- Rosa Maria Sardà: Ramoneta
- Maria Aurèlia Capmany: Filomena
- Cristine Berna: Cristine
- Marina Rossell: Clotilde
- Núria Feliu: Matilde
- Carla Cristi: Nena
- Marta May: Senyora Maria
- Carme Pérez: Eulàlia
- Jordi Brau: Aleix
- Rosa Morata: Maria
- Montserrat Carulla: Mare de Maria
- Carles Lloret: Pare de Maria
- Antonio Rovira: Rector
- Mary Santpere: Mare Bigotis
- Anna Lizaran: Sor Mel·líflua
- Cristina Álvarez: Berta
- Joan Borràs: Alcalde
- Maribel Altés: Prostituta
- Rosa Novell: Prostituta
- Amparo Moreno: Prostituta
RebudaModifica
«El guió d'El vicari d'Olot -que en la seva versió castellana s'anomenarà Donde hay pelo hay alegría- és obra d'Emili Teixidor [...]. La cinta és plena de gags, en un aire costumista de crítica i nostàlgia envers els típics embolics que es donaven -i es continuen donant- a les poblacions rurals. «És una mica [...] fer picades d'ullet sobre temes de sexualitat. Bàsicament, es tracta d'una pel·lícula de sexe i religió, sense arribar a ser de classificació S, i dirigida al gran públic».[2]
ReferènciesModifica
- ↑ «El vicari d'Olot». Base de dades cinema en català. Gencat.cat. [Consulta: 7 agost 2022].
- ↑ 2,0 2,1 Canals, Enric «Estreno en Barcelona de la película satírica "El vicari d'Olot"» (en castellà). El País [Madrid], 10-03-1981. ISSN: 1134-6582.
- ↑ «El vicari d'Olot». Ésadir.cat. [Consulta: 7 agost 2022].
- ↑ «El vicari d'Olot». Ara [Consulta: 23 maig 2020].
- ↑ «El vicari d'Olot, veure ara a FilminCAT». Arxivat de l'original el 2020-07-31. [Consulta: 23 maig 2020].
- ↑ «El vicari d'Olot (1981) - IMDb». [Consulta: 23 maig 2020].