Obre el menú principal

Eleonora Duse (Vigevano, Piemont, 3 d'octubre de 1858-Pittsburgh, Estats Units, 2 d'abril de 1924) fou una de les més cèlebres actrius de teatre italiana de finals del segle xix i principis del XX.

Infotaula de personaEleonora Duse
Dupont, Aimé (1842-1900) - Eleonora Duse ì -- New York, 1896.jpg
Retrat i signatura d'Eleonora Duse
Biografia
Naixement Eleonora Giulia Amalia Duse
3 d'octubre de 1858
Vigevano
Mort 21 d'abril, 1924
Pittsburgh
Causa de mort Causes naturals (Pneumònia)
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Activitat
Ocupació Actriu, guionista, actriu de teatre i actriu de cinema
Família
Parella Gabriele d'Annunzio

IMDB: nm0244598 IBDB: 38814
Discogs: 2770398
Modifica les dades a Wikidata

Assolí gran fama per interpretar papers de l'escriptor Henrik Ibsen a més dels clàssics. Fou contemporània de les dives britàniques Patrick Campbell i Ellen Terry. També fou coetània de la diva francesa Sarah Bernhardt, amb qui va mantenir una llarga rivalitat professional i personal.

BiografiaModifica

Filla de modests actors, trepitjà l'escena des de la infantesa en poblacions d'escassa importància on actuaven els seus pares. A Verona i en la companyia de son pare, fou on revelà el talent de qui amb el pas del temps hauria de ser la primera actriu italiana; emmalaltí l'actriu encarregada del paper de protagonista del drama Romeu i Julieta i tingué de desenvolupar-lo sense cap mena d'assaig, ho feu amb tanta naturalitat i talent, que fou aclamada pel públic; després treballà en companyies de segon ordre, fins que el notable actor Luigi Bellotti Bon la contractà per actuar a Nàpols i li confià el drama d'Émile Zola Thérèse Raquin, en què aconseguí un verdader triomf.

Comencen els èxitsModifica

Llavors començà la seva carrera d'èxits; la seva reputació passà els límits de la seva pàtria i després de Roma, Milà, Torí, Florència i altres ciutats d'Italia, l'aclamaren els públics estrangers anomenant-la la Sarah Bernhart italiana. A Àustria, Alemanya, Espanya, Egipte, Rússia, Suècia, Estats Units, Amèrica del Sud, Dinamarca, etc. es consolidà la fama de l'eminent actriu, i el públic de París el juny i juliol de 1897 li proporcionaren altres grans triomfs en el Teatre del Renaixement, fascinat davant el seu art exquisit en la interpretació de l'obra La dama de les camèlies, Magda, La Locandiera, La muller de Claudi, etc. Eleonora Duse es casà amb l'actor italià Teobaldo Chechi, que més tard fou un dels funcionaris superiors del Ministeri de Negocis Estrangers de la República Argentina (unió de la qual nasqué la seva filla Enrichetta), i de qui se separà.

D'AnnunzioModifica

El 1894 es produí el seu primer encontre amb D'Annunzio, que per aquella època estava en el cim de la seva fama. El triomf assolit a París amb Sogno d'un mattino di primavera (1897), obra d'aquest autor, la va convèncer que havia trobat el creador de la tragèdia moderna. Des de llavors el seu repertori restà format quasi exclusivament per obres d'aquest autor. Aquesta relació acabà el 1910, quan el polèmic escriptor s'involucrà en afers polítics. D'Annunzio fou precursor del fascisme italià i es despreocupà totalment d'Eleonora.

La ruptura d'aquests amors i una crisi espiritual la portaren, després dels seus èxits amb La Locandiera de Goldoni, el 1909, a abandonar inesperadament el teatre; aquest retir durà dotze anys.

RepertoriModifica

El seu repertori fou molt extens; a banda de Pamela, La Locandiera de Goldoni, i La Moglie ideale de Praga, fins que no va conèixer D'Annunzio les seves obres favorites eren les d'Alexandre Dumas (fill) i Sardon: La dama de les camèlies, Denise, Francillon, Odette, La muller de Claudi, Magda, Il Principe de Bagdad, Fernanda, Fedora, Antonio i Cleopatra, etc.

L'art de la Duse era personalíssim, d'una perfecta naturalitat, sense recórrer a crits ni inflexions de veu; deia amb senzillesa, amb veritat incomparable, i expressava els seus sentiments sense formes artificioses i rebuscades; el seu talent era gran; en la veu, en els sentiments, en la seva fisonomia i en tot el seu ésser hi havia tal inspiració, que dominava i subjugava l'esperit per la seva seductora naturalitat.

Durant la Guerra de 1914-18 l'actriu prodigà la seva assistència i donà recitals en els fronts de guerra.

El 1916 filmà Cenere (Cendres) de Febo Mari, el seu únic testimoni cinematogràfic quan tenia quasi 60 anys d'edat.

Reaparegué davant el públic a Torí el 1921 amb La dama del mar, negant-se a ser maquillada i preocupant-se tan sols d'oferir al públic no una ficció, sinó el fruit d'una ansiosa recerca de la veritat interior. Després d'afegir al seu repertori altres obres, reprengué una nova etapa de la seva vida artística, iniciant una altra gira per Amèrica, on la sorprengué la mort a Pittsburg.

Està enterrada en la localitat piemontesa d'Asolo, on feia quatre anys que havia instal·lat la seva llar.

GaleriaModifica

BibliografiaModifica