Obre el menú principal

Els Banys d’Arles

Els Banys d'Arles és un poble, antiga comuna independent, de la comuna vallespirenca dels Banys d'Arles i Palaldà, a la Catalunya del Nord.

Infotaula de geografia políticaEls Banys d’Arles
Amélie-les-Bains-Palalda - vue générale d'Amélie-les-Bains et du pic du Canigou.jpg

Localització
 42° 28′ 34″ N, 2° 40′ 21″ E / 42.4761°N,2.6725°E / 42.4761; 2.6725
EstatFrança
RegióOccitània
DepartamentPirineus Orientals
Geografia
Altitud 222,3 m
Identificador descriptiu
Fus horari
Modifica les dades a Wikidata
Mapa de l'antiga comuna dels Banys d'Arles, respecte del seu terme actual

És[1] a 222,3 m. d'altitud, a la zona central-nord del terme comunal, a la dreta del Tec.

Tot i ser un poble relativament modern, ha adquirit molta importància a partir del moment que va esdevenir centre termal internacionalment reconegut. En l'actualitat és cap del cantó número 2, del Canigó, i ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la comarca del Vallespir.

Les aigües termalsModifica

El poble té 22 fonts d'aigües termenals, que brollen entre els 36º i els 61º graus de temperatura, tenen molt de renom per al guariment de malalties reumàtiques i de les vies respiratòries. Aquest fet va generar, ja des del segle XVIII, una gran activitat a l'entorn de la recuperació de la salut. Hi contribuí l'establiment al poble d'un centre hospitalari militar, i, de forma decisiva, les visites de la reina Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies, muller del rei Lluís Felip I de França, cosa que va propagar arreu el nom del poble, i que tingué la conseqüència de la dedicació del poble a la il·lustre visitant, en un acte de servilisme monàrquic molt característic d'aquells anys, el darrer terç del segle XIX.

A principis del segle XX, a ran de la Primera Guerra Mundial, els Banys d'Arles fou estada habitual de convalescents de l'exèrcit francès, profitant les instal·lacions existents des del segle XVIII, i a partir d'aquelles dates, el poble ha esdevingut un reconegut centre sanitari i vacacional. Actualment hi ha molts establiments dedicats a aquestes activitats, de manera que el poble ha perdut del tot el caràcter rural que havia tingut temps ha. Es conserva, a la zona termal del poble, l'antic Hospital Militar, amb la capella de Santa Maria.

Les termes romanesModifica

S'han conservat diverses restes de les antigues termes romanes del segle II de la nostra era. Tot i la reconstrucció, no sempre adequada, que s'hi ha fet, es conserva una sala amb volta de mig canó d'11,40 m d'alçada, 22,4 de llargària i 12 d'amplada, amb un absis a casa extrem i nínxos en forma de fornícula o quadrats als costats. Al mig de la sala s'obre una gran piscina amb sòl fet d'opus spicatum de 16 per 8,40 metres, amb una profunditat de 2. Uns graons tot al llarg dels laterals de la piscina hi permeten la baixada.

Al costat hi ha la sala que possiblement fou el sudatorium, amb una petita piscina al mig, amb tot de petites cambres a l'entorn, que conserven volta original. Es diu[2] que són les restes monumentals més antigues de la Catalunya del Nord, i un dels conjunts termals més destacats conservats en bona part. L'arqueologia permeté enriquir el volum de les troballes de les termes: un petit tresor d'unes 40 monedes romanes de Nimes i d'Empúries, així com de 8 laminetes de plom amb inscripcions que, malauradament, van desaparèixer. Abans, però, el seu descobridor, Antoni Puiggarí, tingué temps de fer-ne dues còpies.

Les tauletes de plomModifica

L'any 1845, en el decurs de les obres prèvies a la construcció de l'Hospital Militar destinat als ferits de la Guerra d'Algèria, el tinent coronel Antoni Puiggarí va trobar[3] a la font anomenada lo Gros Escaldor un conjunt de monedes del segle I de la nostra era i diverses tauletes de plom, doblegades i plegades, la més gran de les quals feia 14 x 6 cm. Es va trobar que pertanyien, un cop estudiades, a les taules anomenades de defixio, i corresponien al domini de la màgia antiga. Foren estudiades fons per Jean Abélanet i Pere Ponsich.

El monestir de Santa Maria del VallespirModifica

En aquest lloc es creà el monestir benedictí de Santa Maria de Vallespir, ara denominat Santa Maria d'Arles, documentat des del 817, que després fou traslladat a Arles. Tenia la capella, probablement preromànica, de Sant Quintí d'Arles, que fou destruïda el 1932 en engrandir els establiments termals. La seva advocació passà a la nova església parroquial del poble, Sant Quintí dels Banys d'Arles.

El Cadastre napoleònicModifica

El Cadastre napoleònic del 1812 va ser dut a terme en el moment que l'actual terme dels Banys d'Arles i Palaldà estava dividit en tres termes diferents: els Banys d'Arles, Montalbà dels Banys i Palaldà.

Les partides que hi apareixen de l'antiga comuna dels Banys d'Arles, molt petita i que s'arraïmava a la dreta del Tec sota i a l'est i nord-est del Fort dels Banys, són, fora de la vila i del fort, les partides del Mas d'en Llinars, amb el mas d'aquest nom i la Teuleria, el Serrat de la Merla i els Cingles del Salt, les Canemans, lo Castell i les Forques.

DemografiaModifica

Demografia antigaModifica

La població està expressada en nombre de focs (f) o d'habitants (h)

Evolució demogràfica dels Banys d'Arles entre 1355 i 1790
1358 1365 1378 1424 1470 1515 1709 1720 1730 1767 1774 1789 1790
41 f 40 f 28 f 20 f 3 f 2 f 51 f 25 f 54 f 297 h 40 h 55 f 310 f

Font: Pélissier, 1986.

Demografia contemporàniaModifica

Evolució de la població
1794 1795 1796 1800 1804 1806 1820 1826 1831
403 199 236 221 216 226 249 727 225
1836 1841 1846 1851 1856 1861 1866 1872 1876
331 371 407 574 836 1.009 1.390 1.412 1.429
1881 1886 1891 1896 1901 1906 1911 1921 1926
1.668 1.500 1.738 1.381 1.340 1.328 1.383 1.334 1.571
1931 1936
1.699 1.847

Fonts: Ldh/EHESS/Cassini[4] fins al 1999, després INSEE a partir deL 2004[5]

Alcaldes dels Banys fins al 1945Modifica

Data inicial Fi del mandat Nom
1800 1812 Bonaventure Noguerer
1812 1815 Emmanuel Gatumeau
1815 Sourribes
1815 1816 Joseph Piron
1816 1819 Jacques Cruzet
1819 1826 Abdon Sourribes
1826 1828 Jacques Pellissier
1828 1831 François Piron
1831 1833 Pierre Tubert
1833 1838 Pierre Hermabessière.[6]
1838 1840 Jean Malé
1840 1848 Pierre Hermabessière[6]
1848 Cabassot
1848 1852 Antoine Dubois
1852 Joseph Sourribes
1852 1863 Pierre Hermabessière[6]
1863 1870 Joseph Vinyes
1870 14.2.1874 Jean Forné
14.2.1874 16.2.1876 Gaétan Viaris de Lesegno[7]
16.2.1876 12.8.1876 Théodore Delmas
12.8.1876 14.5.1886 Jean Forné
14.5.1886 20.5.1888 Sylvestre Marty
20.5.1888 14.8.1913 Paul Pujade
14.8.1913 10.12.1919 Jacques Berdaguer
10.12.1919 24.8.1941 Joseph Bouix[8]
10.10.1941 1.10.1942 François Mefler[9]

BibliografiaModifica

  • Becat, Joan. «11 - Els Banys d'Arles i Palaldà». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatébia-Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032. 
  • Louis, Marcel; Fourquin, Paul-Alain. «Les blocs gravés d'Amélie-les-Bains (Pyrénées-Orientales)». A: Étvdes rovssillonnaises. Revue d'histoire et d'archéologie méditerranéennes. Tome II. Perpignan: Imprimerie du Midi, 1952, p. 215-225 + plan. 
  • Martin, Michael. «Réflexions sur les tablettes d'Amélie-les-Bains et la pratique de la defixio en Gaule antique». A: Roches ornées, roches dressées: Aux sources des arts et des mythes. Les hommes et leur terre en Prénées de l'est. Actes du colloque en hommage à Jean Abélanet. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan et Association Archéologique des Pyrénées-Orientales, 2005 (Collection Éstudes). ISBN 978-2-914518-61-1. 
  • Ponsich, Pierre. «Des blocs gravés aux plombs inscrits des Bains d'Arles ?». A: Étvdes rovssillonnaises. Revue d'histoire et d'archéologie méditerranéennes. Tome II. Perpignan: Imprimerie du Midi, 1952, p. 227-232. 
  • Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Els Banys d'Arles». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8. 

ReferènciesModifica

  1. Els Banys d'Arles en els ortofotomapes de l'IGN
  2. Ponsich, Lloret i Gual, 1985.
  3. Martin, 2005.
  4. Dels pobles de Cassini a les comunes d'avui http%3A%2F%2Fcassini.ehess.fr%2Fcassini%2Ffr%2Fhtml%2Ffiche.php%3Fselect_resultat%3D35075, a la pàgina web de l'École des hautes études en sciences sociales.
  5. Fitxes de l'INSEE - Poblacions legals de la comuna per als anys 2006 http%3A%2F%2Fwww.insee.fr%2Ffr%2Fppp%2Fbases-de-donnees%2Frecensement%2Fpopulations-legales%2Fcommune.asp%3Fdepcom%3D66189%26annee%3D2006 Fitxer, 2011 Fitxer i 2012 Fitxer.
  6. 6,0 6,1 6,2 El doctor Pierre Hermabessière ( - 1863 [1]) fou fill del baró Hermabessière, primer impulsor modern del balneari (1813 [2]). Va ser metge de professió, i possiblement se li degui el llibre Etablissement Thermal et Minéral, sis à la Commune des Bains, dits d'Arles, Departement des Pyrénées-Orientales. Perpignan: s.n., 1817.  Va ser alcalde dels Banys en tres mandats diferents (1833-1838, 1840-1848 i 1852-1863) i conseller general [3]. Tingué per gendre el també alcalde Jean Forné
  7. Gaëtan Henri Léon Viarizio di Lesegno, Viaris, (Cherbourg, 1847 - París, 1901) va ser un militar i polític. És recordat per les seves contribucions a la criptografia («fitxa, al web de l'Escola Naval» (en francès). [Consulta: 1 novembre del 2013].
  8. Joseph Bouix (Palaldà, 3 de desembre del 1882 - Benesov (República Txeca), 15 de maig del 1945) es diplomà en medicina a la Universitat de Montpeller al 1909 (tesi: Amelie-les-bains station thermale d'hiver: eaux-climat-balneotherapie). Deportat a Alemanya per raons polítiques, morí a l'exili [4]
  9. Algunes fonts apunten que podria tractar-se de François Emmanuel Hefler (Santoña, 11.5.1884 - Bergen Belsen, 5.2.1945), resistent i deportat a Alemanya el 18.6.1944 [5][6][7]