Els canons de Navarone
Els canons de Navarone (original: The Guns of Navarone) és una pel·lícula anglo-estatunidenca dirigida per J. Lee Thompson, estrenada el 1961. Ha estat doblada al català.[1]
| The Guns of Navarone | |
|---|---|
 | |
| Fitxa | |
| Direcció | J. Lee Thompson |
| Protagonistes | |
| Director artístic | Geoffrey Darke |
| Producció | Carl Foreman, Cecil F. Ford i Leon Becker |
| Guió | Carl Foreman, adaptació de la novel·la d'Alistair MacLean |
| Música | Dimitri Tiomkin, interpretat per la Sinfonia of London |
| Dissenyador de so | John Cox i George Stephenson |
| Fotografia | Oswald Morris |
| Muntatge | Alan Osbiston |
| Vestuari | Monty Berman i Olga Lehman |
| Maquillatge | George Frost i Wally Schneiderman |
| Productora | Columbia Pictures Corporation, Open Road Films Limited i Highroad |
| Distribuïdor | Columbia Pictures Corporation |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Regne Unit Estats Units |
| Estrena | 1961 |
| Durada | 150 min |
| Idioma original | anglès |
| Rodatge | Còrsega del Sud, Shepperton Studios, Rodes i Lindos  |
| Color | en color |
| Format | 2.35:1 |
| Pressupost | 6.000.000 dòlars |
| Descripció | |
| Basat en | The Guns of Navarone |
| Gènere | acció, Pel·lícules bèl·liques |
| Tema | Segona Guerra Mundial |
| Lloc de la narració | Grècia |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
| Premis | |
        | |
ArgumentModifica
Està inspirada en una novel·la de l'escriptor escocès Alistair MacLean. L'any 1943, les forces de l'Eix Roma-Berlín ocupen la mar Egea, fent impossible l'evacuació de dos mil soldats britànics de l'illa de Keros. L'estret de Navarone, la seva única sortida, és sota el foc de dos canons gegantins instal·lats a l'illa de Navarone. La seva ciutat principal, Mandrakos, està situada en el centre mentre que al nord de l'illa es troba la fortalesa protegint els canons. La solució dels Aliats és un comando compost de soldats anglesos i grecs encarregats de fer-los saltar pels aires. Amb el suport dels resistents grecs, aconsegueixen la seva missió, destruint els dos canons, cosa que permet el comboi de la Royal Navy de socórrer els 2.000 soldats bloquejats pels alemanys.[2]
RepartimentModifica
- Gregory Peck: Capità Keith Mallory
- David Niven: Caporal Miller
- Anthony Quinn: Coronel Andrea Stavros
- Stanley Baker: "Butcher" Brown
- Anthony Quayle: Major Roy Franklin
- James Darren: Spyros Pappadimos
- Irene Papas: Maria Pappadimos
- Gia Scala: Anna
- James Robertson Justice: General Jensen
- Richard Harris: Comandant australià Barnsby
- Bryan Forbes: Cohn
- Allan Cuthbertson: Baker
- Michael Trubshawe: Weaver
- Percy Herbert: Grogan
- George Mikell: Sessler
- Walter Gotell: Muesel
- Tutte Lemkow: Nicolai
- Albert Lieven: un comandant
- Norman Wooland: un capità
- Cleo Scouloudi: Bride
- Nicholas Papakonstantinou: un capità
- Christopher Rhodes: un oficial alemany
Premis i nominacionsModifica
PremisModifica
- 1962. Oscar als millors efectes visuals per Bill Warrington i Chris Greenham
- 1962. Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica
- 1962. Globus d'Or a la millor banda sonora original per Dimitri Tiomkin
NominacionsModifica
- 1962. Oscar a la millor pel·lícula
- 1962. Oscar al millor director per J. Lee Thompson
- 1962. Oscar al millor guió adaptat per Carl Foreman
- 1962. Oscar al millor muntatge per Alan Osbiston
- 1962. Oscar a la millor banda sonora per Dimitri Tiomkin
- 1962. Oscar al millor so per John Cox
- 1962. Globus d'Or al millor director per J. Lee Thompson
- 1962. BAFTA al millor guió per Carl Foreman
- 1962. Grammy al millor àlbum de banda sonora per pel·lícula o televisió per Dimitri Tiomkin
AnècdotesModifica
- L'estret de Navarone no existeix en realitat. La pel·lícula sembla no obstant això inspirar-se en la batalla de Leros que sacsejà l'illa de Leros l'any 1943, quan els Alemanys va intentar tornar a prendre als italians (que acabaven de canviar de camp), als britànics i als grecs. Aquesta fou molt durament bombardejada durant més d'un mes i mig, del 26 de setembre al 16 de novembre, data en què caigué finalment a les mans de l'enemic. Per això l'illa d'aquesta ficció s'anomena «Keros».
- El vídeojoc Call of Duty ofereix un nivell inspirant-se directament en Els canons de Navarone.
- Un nivell del vídeojoc Commandos 2: Men of Courage batejat Els Canons de Savo també està inspirat en la pel·lícula.
- La música de la pel·lícula, recuperada l'any 1964 en versió ska pels Skatalites ha esdevingut un estàndard del gènere.
- A One Piece, la fortalesa G8 de la Marina està directament inspirada en la pel·lícula i es diu Navarone.
ContinuacióModifica
La continuació Força Deu de Navarone ha estat dirigida per Guy Hamilton l'any 1978.
ReferènciesModifica
- ↑ esadir.cat. Els canons de Navarone. esadir.cat.
- ↑ «The Guns of Navarone». The New York Times.