Obre el menú principal

Manazkert fou un emirat musulmà d'Armènia sorgit vers el 772. La capital fou la ciutat de Malazgird, l'antiga Arzatxku que fou la primera capital d'Urartu, al nord del llac Van a uns 30 km de la costa, i que en armeni s'anomenava també Manavazakert.

HistòriaModifica

Amb l'enfonsament dels Mamikonian, una filla era la darrera de la branca principal de la nissaga, i es va casar amb un capitost àrab de nom Djahap al-Qaisi que havia obtingut el domini del districte d'Arsharuniq i altres antigues possessions de la família i volia a la dona per legitimar el seu poder (772). Els Gnuni van perdre part dels seus dominis de l'Aliovit davant el mateix capitost àrab Djahap al-Qaisi i més tard el seu fill Abd al-Malik i es van refugiar amb els Bagratuni a Tao. Djahap va fundar la dinastia qaisita que de moment va restar supeditada al Califat.[1]

Hi ha molt poques dades dels emirs i la seva història s'ha de reconstruir a partir de les històries d'Armènia. El seu nom deriva probablement de la tribu àrab dels Qays Aylan tot i que la relació del fundador, Jahap, amb aquesta tribu no ha estat provada. La tribu dels qays eren membres de la gran tribu dels Banu Sulaym, que s'havia instal·lat a l'Jazira després de la conquesta musulmana. Abans del regnat del califa Harun ar-Raixid, els Banu Sulaym havien probablement avançat cap a la regió al voltant de llac Van.

El 806, el califa, per contraposar un poder al poder dels Ardzruni de Vaspurakan, va nomenar a Ashot I Msaker com a príncep d'Armènia, encara que supeditat a l'ostikan de Dwin. La tasca principal del príncep fou la lluita contra l'emir qaisita Djahap al-Qaisi. Ashot li va prendre la part del Arsharuniq (que posseïa com marit de la darrera princesa Mamikonian des del 772). Després li va ocupar el districte d'Ashotz, el Tao oriental (on va construir la fortalesa de Kalmakh a la riba del riu Tshorokh, i Taron on va fundar la fortalesa d'Audz.[1]

El 813 l'emir de Manazkert es va declarar contrari al califa Al-Mamun, i va marxar a Dwin (dominada per lleials a l'anterior califa) que va ocupar. Va morir poc després i el va succeir el seu fill Abd al-Malik ben Djahap, que vers el 813 o 814 ja va provar d'ocupar Bardaa, feu dels partidaris d'Al-Mamun. Després del 820 va morir a Dwin on la població es va revoltar, i que va tornar a la fidelitat al Califa.[1]

Li succeí suposadament el seu nebot Sevada al-Djahapi[2] que apareix lluitant a Bardaa el 821 o 822 i el 824 és esmentat expressament com a emir de Manazkert rebutjant un atac armeni. El 823 o 826 es va sotmetre a l'ostikan però vers el 830 es va tornar a rebel·lar. Vers el 830 es va produir la batalla de Kawakert contra l'ostikan nou que acabava d'arribar. Les forces de Sevada incloien al sparapet Smbat i al príncep Vahak de Siunia. L'ostikan preferia negociar i va fer servir al Patriarca David com intermediari però no hi va haver arranjament i l'ostikan va enviar dos mil homes al nord en direcció de Dwin que van trobar a les forces rebels a la finca dota Kawakert. La batalla va acabar amb la victòria de l'ostikan. Sahak va morir i Smbat i Sevada van haver de fugir a Siunia on Sevada es va dedicar al pillatge sobre la gent de Siunia (amb centre a Salat a la província de Cluk). Finalment el príncep de Siunia el va poder expulsar amb l'ajut de Babek de l'Azerbaidjan. Llavors hauria tornat a les comarques del nord-oest del llac Van.

Va morir vers el 832 [1] però altres fonts el fan viure al menys fins al 852.

Vers el 844 apareix com a emir Abu-l Harith (Abu l-Hart?) conegut a les fonts com Ablhert de la casa de Djahap [3] en una expedició a la Siunia amb quatre mil homes però fou derrotat per Babgen Siuni i es va haver de retirar, i vers el 850 Ala al-Djahapi en una expedició al Vaspurakan. El 852 el califa va enviar a Armènia a Bogha al-Kabir per castigar la rebel·lió dels prínceps armenis contra el ostikan (governador del califa a Armènia). Bogha va saquejar l'Apahuniq, al nord del Llac Van que pertanyia als qaisites. després de la sortida de Bogha del país Ablhert va quedar senyor indiscutit de l'Apahuniq que incloïa Manazkert, però es declarava subjecte de l'ostikan d'Armènia. En gran part de l'existència de l'estat qaisita, els emirs reconeixien els seus veïns més forts com a sobirans però generalment aquestes declaracions eren només nominals i de fet els qaisites eren plenament independents. Amb els ostikans les relacions foren amistoses.

Djahap II ben Sevada apareix vers el 864 quan dominava Dwin que va perdre després d'una greu derrota davant el príncep d'Armènia Ashot I el Gran (Mzed).[1]

L'emir següent, Abelbar o Abelber (Abu l-Ward I). Fou un governant molt actiu i sota el seu govern els qaisites van esdevenir força influents a Armènia on el seu poder només era superat pels bagràtides, els artsrunis o ardzrunis prínceps de Vaspurakan i els prínceps de Siunia.[4] Va conquerir Akhlat al príncep armeni de Taron.[5]

El 877 el lloctinent de l'ostikan Isa, de nom Muhammad al-Yemení, es va revoltar a Bardaa. Durant un any Isa va tractar d'expulsar-lo de Bardaa sense èxit. El príncep d'Armènia Ashot I va donar suport a Isa. Com que va passar el temps i Isa no aconseguia imposar-se, els feudals armenis van anar a la cort califal a demanar un altre governador i en concret van demanar per aquest càrrec a Muhammad ben Khalid que havia estat governador del 858 al 862. El Califa ho va concedir (878) i Muhammad va arribar a Datuan o Datovan (probablement prop de Khelat o Akhlat) on fou rebut pels prínceps armenis i l'emir qaisita Abelbar de Manazkert, que l'havien d'escortar fins a Dwin. L'emir de Manazkert va tenir paper destacat en l'enderrocament d'Ashot de Taron pel príncep artsruni que el va fer presoner i el va enviar a Vaspurakan.[6] Muhammad ben Khalid va confirmar l'enderrocament d'Ashot Bagratuni, curopalata de Taron (que fou substituït per son germà David Arqaik cunyat del príncep Grigor Derenik del Vaspurakan), cosa que no va agradar a Ashot I el Gran, que tot i així va anar a presentar els respectes al ostikan a la ciutat de Dwin. El ostikan va planejar llavors eliminar a Ashot I amb l'ajut dels emirs i caps àrabs però el príncep va interceptar els missatges, i es va avançar i va enviar a sa germà el sparapet (generalíssim) Abas, que va fer presoner per sorpresa l'emir de Manazkert, li va ensenyar les proves i després li va perdonar la vida i el va deixar marxar cap a Manazkert. Aquesta generositat no va evitar en endavant la guerra i Ashot I va assetjar a Abelbar a la seva capital el 884, setge que Ashot va haver d'aixecar per atendre afers al Vaspurakan (on va anar per salvar a Ashot de Taron). Aquest fracàs de les intencions de l'ostikan Muhammad ja presagiaven el final dels ostikans. L'hegemonia d'Ashot a tota Armènia va provocar que els nakharars i ishkhans del país proposessin a Ashot fer-lo rei (884), però per això calia demanar el permís al califa. Fou l'ostikan Ahmed ben Isa ben Shaikh, amic particular d'Ashot, que havia accedit al càrrec el 882, qui va transmetre la petició al califa al-Mútamid (abbàssida). Aquest va enviar al príncep una corona reial que l'ostikan li va entregar personalment. El patriarca Jordi II, assistit pel bisbe de Siunia Hovhannes, el va consagrar públicament a Bagaran. Aquest coronament es pot datar entre l'abril del 885 i febrer del 886 segons l'historiador Samuel d'Ani. Cal esmentar que l'emperador bizantí Basili el Macedoni (que va morir l'1 de març del 886) va enviar també (per mitjà del patriarca bizantí Photios) una corona reial a Ashot amb un tros de la verdadera creu de Crist, i es va concloure un tractat d'amistat entre Armènia i Bizanci. Aquest acte va suposar el fi de l'ostikan com a governador califal, ja que des de llavors els ostikans de Dwin (com els emirs de Manazkert) foren un mes dels prínceps d'Armènia feudataris d'Ashot, només que de religió musulmana en comptes de cristians. Des que el 886 Ashot I fou rei d'Armènia, corresponia per tant a l'emir ser el seu vassall, cosa que gairebé no va respectar.[7] Abu l-Ward I hauria mort vers el 890 i el va succeir el seu fill Abd al-Hamid, que va governar poc temps, sent succeït pels seus tres fills que es van repartir els dominis: el gran, Abu Sawada, va rebre Manazkert així com Koroy Djor i Hark; el segon, Abu l-Aswad va obtenir Ardjish, Akhlat i Arcke; i el tercer, Abu Salim, va rebre els territoris al nord-oest.[8] Tot i la divisió, aquesta fou gairebé administrativa i els tres germans van continuar actuant conjuntament i sempre van anar a raca.[9][1]

Quasi des del començament van estar revoltats contra Sembat I (fill i successor d'Ashot I). Consta que el 902 governaven a Manazkert, Ardjesh, Akhlat i a més Berkri, un petit emirat vassall que s'havien disputat fins poc abans amb els othmànides d'Amiuk (a l'est del llac Van), però no pagaven l'impost ni aportaven contingents militars i per això en aquest any el rei va decidir castigar-los. Els contingents del rei, els de Vaspurakan i els de Mokq es van reunir. L'exèrcit es va concentrar a Oshagan (al Aragadzotn) i va avançar cap al Apahuniq on molts turcs i àrabs s'estaven unint a l'exèrcit de l'emir resident a Manazkert. Els armenis van arribar a aquesta ciutat i la van assetjar. L'emir va demanar la pau que li fou acordada mitjançant el pagament de l'impost endarrerit, entrega d'ostatges i la fortalesa d'Erikan (a la vall de Halatsovit, antic feu dels Gnuni).[10] Naxçıvan havia passat als qaisites de Manazkert en una època incerta però possiblement en els darrers anys, i tradicionalment la zona havia estat possessió de Vaspurakan, però el 902 va quedar en poder del rei d'Armènia que el 903 el va cedir a Siunia Oriental (que potser ja l'havia posseït en alguns moments en lluita amb els musulmans).[1]

Sembat I el Martir, presoner de Yusuf al-Sadj emir de l'Azerbaidjan, el 913, fou torturat i finalment crucificat. Fou succeït pel seu fill Ashot II que inicialment fou poc més que un cap de la resistència a l'ocupació sadjida. Les accions de la resistència van anar creixent i vers el 915 va quedar alliberat el Bagrevand i tot seguit l'Arsharuniq, Shirak i Gugarq. Les guarnicions sadjides es van fortificar al nord, a l'Alstev (regió de Lori) on Ashot els va atacar i els vi anar prenent els fortins. Llavors es va aliar al príncep abkhaz Giorgi II d'Abkhàzia (921-955), fill de Constantí d'Abkhàzia (906-916). També va rebre suport d'Adarnases II de Kartli (915) que va coronar al rei armeni. Els tres germans emirs qaisites de Manazkert, Ardjish-Khelat i del nord-oest van aprofitar aquestes lluites per fer-se independents[11] i algun temps després es van declarar vassalls de l'Imperi Bizantí on van enviar tribut.[9] A part del tribut l'autoritat bizantina fou limitada encara que s'esmenten algunes incursions romanes d'Orient al territori qaisita.[12]

En data desconeguda va morir Abu Sawada de Manazkert i el va succeir el seu fill Abd al-Rahim. A la mort d'aquest al cap de poc temps, el seu germà Abu l-Muizz era massa jove per governar i les terres de Manazkert van passar a Abu l-Aswad, senyor d'Akhlat. Quan aquest al seu torn va morir els seus territoris es van repartir; Manazkert va passar al seu germà Abu Salim (del nord-oest), mentre les seves terres original d'Ardjish i Akhlat van passar al seu fill adoptiu Ahmad.[13]

En l'expedició a Anatòlia oriental del 940, l'hamdànida Sayf al-Dawla va arribar a Akhlat (Khelat), on l'emir qaisita li va fer homenatge.[14] Segurament la mateixa situació es va produir a l'altre territori governats pels qaisites, Manazkert. A l'Enciclopècia de l'Islam (VI, pàg. 226) se li dóna a l'emir de Manazkert el nom d'Abd al-Hamid.

A la mort d'Abu Salim, el seu fill Abu l-Ward II el va heretar. Abu l-Ward va matar a Ahmad i es va apoderar de les seves possessions unificant les terres qaisites. La data en què això va passar no se sap del cert, però fou abans del 952, any en què Constantí Porfirogènit va acabar la seva obra De Administrando Imperio on explica aquests esdeveniments.[13]

Abu l-Ward va restar com únic emir fins a la seva mort. El 964 fou probablement assassinat per un ghulam de Sayf al-Daula de nom Nadja, que s'havia revoltat. Nadja, amb el suport de dos germans seus, va governar l'emirat qaisita fins que fou assassinat per orde de Sayf al-Daula (965). L'emir hamdànida va enviar llavors un exèrcit a Armènia, va fer presoners als dos germans de Nadja i va assegurar el domini del territori. Va sortir d'Armènia al començar el 966.[15] El 968 (o 969) la ciutat fou temporalment conquerida pels bizantins.

Aspectes dels emirats qaisitesModifica

Els àrabs d'Armènia sud-occidental mai no constituïren una majoria de la població regional. La majoria dels musulmans, que eren probablement (com el qaisites) àrabs Banu Sulaym[16] residien a les ciutats. Conseqüentment el govern qaisita era més fort a les ciutats que eren sota el seu control que al territori rural circumdant on el seu poder era molt més dèbil, i que generalment romanien sota el control de petits líders locals cristians.[17]

Atès que els musulmans formaven una minoria dins de l'emirat qaisita, als cristians armenis se'ls donava un grau d'autonomia quan es tractava dels seus propis afers privats. Encara que la xara prevalia en el govern de musulmans, per decidir assumptes entre ells mateixos la majoria dels armenis que vivien sota el qaisites seguien els canons de l'Església armènia.[18]

En els primers anys de l'emirat qaisita la secta religiosa anomenada els tondraquians era activa a les províncies d'Apahuniq i Harq. Els tondraquians s'oposaven tant a l'Església armènia com als emirs musulmans d'Armènia. Abu'l-Ward II, que els considerava una amenaça pel seu govern, va matar un gran nombre d'aquests sectaris i va fer executar al seu líder Smbat Zarehawanci. Malgrat això, el moviment dels tondraquians encara sobrevivia al segle onzè i provocava problemes tant a les autoritats eclesiàstiques armènies com a les romanes d'Orient.[19]

Unes quantes ciutats qaisites eren al sud de dues rutes comercials que creuaven Armènia d'est a oest.[20] Els comerciants que passaven a través d'Armènia beneficiaven a les terres qaisites. Malgrat això, les ciutats del qaisites mai es convertiren en centres urbans importants. Ni tan sols Manzikert o Manazkert, la capital, mai es va considerar una ciutat molt pròspera.[21]

Militarment, el qaisites es beneficiaven d'una afluència regular de guerrers religiosos o ghazi en el seu camí per combatre a la guerra santa contra l'Imperi Bizantí. Aquests guerrers viatjaven a través d'Apahuniq, que era controlat pel qaisites, quan feien el seu camí cap a Karin, la principal posició de frontera musulmana contra els bizantins. El qaisites sovint utilitzaven aquests ghazis voluntaris per reforçar el seu propi exèrcit contra els seus enemics. Per exemple, durant la rebel·lió d'Abu Sawada, Abu'l-Aswad i Abu Salim contra Sembat I, a l'exèrcit qaisite li donaven suport expedicionaris perses que estaven fent atacs contra els grecs bizantins.[22]

Seqüeles del govern qaisitaModifica

El govern hamdànida sobre els antics territoris qaisites fou efímer. Després de la mort de Sayf al-Dawla el 967 el destí de les terres qaisites és desconegut per un temps, encara que es pensa que van quedar probablement en mans de governants locals.[23] El 969 un exèrcit bizantí atacava Apahunik, assetjava Manzikert i arrasava les seves muralles, però el bizantins no van fer cap intent de mantenir la seva presència a la ciutat i la van abandonar al cap d'uns mesos. Els reis bagràtides finalment guanyaren el control de la porció del nord del regne qaisita. El rei artsruni de Vaspurakan va intentar dominar la resta de territoris incloent-hi Berkri, Manzikert i Akhlat, tanmateix sense molt èxit.[24]

Al voltant d'aquest temps Akhlat i Manzikert foren conquerides per una família kurda, anomenada després dels marwànides. El seu líder, Badh ibn Dustak, va aprofitar una guerra civil dins de l'Imperi Bizantí i la debilitat dels hamdànides i va crear un principat fort que s'estenia des de Manzikert fins a Mossul. Els èxits de Badh foren però tanmateix temporals, i quan va ser assassinat el 990 mentre intentava reconquerir Mossul, l'ermirat marwànida es va enfonsar ràpidament. Gran part de les anteriors terres qaisites van caure en mans del príncep bagràtida (branca georgiana) David, curopalata de Tao.[25] Només Akhlat va romandre a les mans del marwànides.[26]

David va dominar Apahuniq fins a la seva mort l'any 1000. Segons l'acord amb el bizantins, el seu domini s'incorporava a l'Imperi. Manzikert d'ara endavant romania a mans romanes d'Orient fins a l'arribada del Seljúcides a la segona meitat del segle XI.

Llista d'emirsModifica

Emirs a Ardjish i AkhlatModifica

Emirs del nord-oestModifica

  • Abu Salim vers 895-935
  • Emir a Manazkert des de 935

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 René Grousset, Histoire d'Armènie
  2. Laurent, Joseph. L'Arménie entre Byzance et l'Islam depuis la conquête arabe jusqu'en 836. Fontemoing et Cie, 1919, p.324. 
  3. Thierry, Jean Michel. Monuments arméniens du Vaspurakan (en francès). Libr. orientaliste Paul Geuthner, 1989, p.57. 
  4. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 53.
  5. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 55.
  6. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 59.
  7. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 54.
  8. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 80.
  9. 9,0 9,1 Ter-Ghevondyan, 1976, p. 81.
  10. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 65-66.
  11. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 74.
  12. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 82.
  13. 13,0 13,1 Ter-Ghevondyan, 1976, p. 89.
  14. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 85-86.
  15. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 88-89.
  16. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 133.
  17. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 81-82.
  18. Com que el regne bagràtida no tenia cap codi civil, els armenis que vivien en territori cristià eren governats per les regles de l'Església. Ter-Ghewondyan, pàg. 145
  19. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 135-137.
  20. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 139.
  21. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 132.
  22. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 66.
  23. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 105.
  24. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 106.
  25. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 112.
  26. Ter-Ghevondyan, 1976, p. 115.

BibliografiaModifica

  • Ter-Ghevondyan, Aram. The Arab Emirates in Bagratid Armenia (en anglès). Livraria Bertrand, 1976. 
  • R. Grousset, Histoire d'Armenie