Viquipèdia

Emmanuelle Riva

actriu francesa

Emmanuelle Riva Emmanuelle Riva (francès: Paulette Riva) (Cheniménil, 24 de febrer de 1927 - 16è districte de París, 27 de gener de 2017) nom artístic de Paulette Riva va ser una actriu de cinema i de teatre i poeta francesa.[1]

Infotaula de personaEmmanuelle Riva

Emmanuelle Riva el 1962 Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Paulette Riva Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Paulette Germaine Riva Modifica el valor a Wikidata
24 febrer 1927 Modifica el valor a Wikidata
Cheniménil (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 gener 2017 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
16è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Charonne, 4
Grave of Riva (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Alçada1,66 m Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPoesia, teatre i pel·lícula Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactriu, actriu de teatre, actriu de cinema, poetessa, fotògrafa, escriptora Modifica el valor a Wikidata
Activitat1952 Modifica el valor a Wikidata –  2017 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Nom de plomaEmmanuelle Riva Modifica el valor a Wikidata
Família
Cònjugecap valor Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
funeral (Saint-Germain de Charonne (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0728938 Allocine: 2303 Rottentomatoes: celebrity/emmanuelle_riva Allmovie: p60411 TCM: 1352050 TMDB.org: 267962
Musicbrainz: 7965e4fd-1937-4b3c-b73e-392ce3212883 Discogs: 1388799 Find a Grave: 175779301 Modifica el valor a Wikidata

El 2013, després de la seva interpretació a Amor, Emmanuelle Riva obté el César a la millor actriu, i una nominació als premis Oscar.[cal citació]

Biografia modifica

Nascuda en una modesta família obrera d'origen italià (el seu avi Alfred Riva havia nascut a Monvalle a Itàlia) a la vall de la Vologne al departament dels Vosges,[2] la jove no està satisfeta amb l'ofici de modista al qual sembla destinada.

Gran lectora d'obres teatrals, s'apunta a una petita tropa aficionada de Remiremont.

Convençuda de les seves aptituds i malgrat l'oposició de la seva família, passa el concurs de l'escola del carrer Blanche. Va a París el 1953, i obté una borsa d'estudis. És llavors l'alumna de Jean Meyer.

Massa gran per pretendre a la formació prestigiosa del Conservatoire d'art dramàtic, obté el seu primer paper a l'Heroi i el Soldat, de George Bernard Shaw, en una posada en escena de René Dupuy.

Descobrint-la en el cartell de l'Épouvantail – una peça de Dominique Rolin, posada en escena per André Barsacq – Alain Resnais la imagina pel seu primer llargmetratge, Hiroshima mon amour, que la fa mundialment coneguda.[cal citació] El setembre de 1958, abans del rodatge, tretze anys després de l'explosió de la bomba del 6 d'agost de 1945, Emmanuelle Riva recorre els carrers de la ciutat màrtir amb el seu aparell de fotos Ricohflex i n'agafa la vida retrobada. Aquestes fotos il·lustraran l'obra col·lectiva No has vist res a Hiroshima.

Té un paper destacat a Kapò de Gillo Pontecorvo i encarna una agnòstica enamorada d'un home d'església, interpretat per Jean-Paul Belmondo, a Léon Morin, prêtre de Jean-Pierre Melville.[3]

El 1962, Emmanuelle Riva és coronada a la Mostra de Venècia per la seva interpretació a Thérèse Desqueyroux de Georges Franju, adaptació de la novel·la homònima de François Mauriac. Franju la dirigeix de nou a Thomas l'imposteur sobre un guió pòstum de Jean Cocteau.

A continuació desapareix progressivament de les pantalles, rebutjant nombrosos projectes però exercint el seu ofici d'actriu al teatre, amb tota discreció, a prop de directors de renom: Jacques Lassalle, Roger Planchon o Claude Régy.[4]

Als anys 1980, apareix a les realitzacions d'autors reputats difícils com Llibertat, la nit de Philippe Garrel i Les Yeux, la bouche de Marco Bellocchio.[4] Té igualment un segon paper destacat a Tres colors: Blau de Krzysztof Kieślowski el 1993[4] on interpreta la mare de Juliette Binoche.

A més del cinema i el teatre, Emmanuelle Riva també va publicar tres reculls de poemes: Juste derrière le sifflet des trains (1969, reeditat l'any 1976), Le Feu des miroirs (1975) i L'Otage du désir (1982).

Amb 85 anys, té l'ocasió de tornar al primer pla del cinema mundial.[4] En efecte, al costat de Jean-Louis Trintignant el 2012, és la intèrpret principal d'Amour de Michael Haneke, drama intimista i universal sobre la malaltia, la vellesa i la mort, premiat amb la Palma d'Or al 65è Festival de Canes, el César a la millor pel·lícula i el Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. La seva interpretació, com la de Trintignant, aconsegueix la unanimitat de la crítica, del públic i de la professió.[5] Per aquest film en el qual encarna una professora de piano octogenària víctima de dos accidents vasculars cerebrals, assoleix, entre d'altres, el premi a la millor actriu europea l'any 2012, a continuació el BAFTA a la millor actriu i el César a la millor actriu l'any 2013. Rep igualment una nominació a l'Oscar a la millor actriu.[6] A prop dels vuitanta-sis anys, esdevé l'actriu més gran mai nominada per aquest premi i es troba en competició amb l'actriu més jove de tota la història dels Oscars citada per aquest premi (Quvenzhané Wallis, nou anys, nominada per Bèsties del sud salvatge, film premiat també, el 2012, a Canes per la Càmera d'or).

S'apaga el 27 de gener de 2017 a l'edat de vuitanta-nou anys a conseqüència d'un càncer.

Filmografia modifica

Les seves pel·lícules més destacades són:[7]

Cinema modifica

Teatre modifica

Premis i nominacions modifica

Premis modifica

  • 1962: Copa Volpi per la millor interpretació femenina a la Mostra de Venècia per Thérèse Desqueyroux
  • 1964: Premi dels Periodistes mexicans del cinema: Deessa d'argent (Silver Goddess) a la millor actriu estrangera per Thérèse Desqueyroux
  • 2012: Premi Marguerite Duras pel conjunt de la seva carrera
  • 2012: Joseph Escenari Honorary Award del Festival internacional del film de Flandes-Gand
  • 2012: 25a cerimònia dels premis del cinema europeu per la millor actriu europea per Amour
  • 2012: 38a cerimònia dels premis Los Angeles Film Critics Association per la millor actriu per Amour
  • 2012: 33a cerimònia dels premis Boston Society of Film Critics per la millor actriu per Amour
  • 2012: 12a cerimònia dels premis New York Film Critics Online per la millor actriu per Amour
  • 2012: 48a cerimònia dels premis Nacional Society of Film Critics per la millor actriu per Amour[8]
  • 2013: 18a cerimònia dels premis Lumière per la millor actriu per Amour
  • 2013: 33a cerimònia dels premis London Film Critics Circle per l'actriu de l'any per Amour
  • 2013: 66a cerimònia dels premis British Academy of Film and Television Arts amb BAFTA a la millor actriu per Amour
  • 2013: 38a cerimònia dels César amb César a la millor actriu per Amour

Nominacions modifica

Discografia modifica

  • Florilège de la Poesia Enamorada Francesa: Mitja Edat – Renaissance, poemes llegits per Emmanuelle Riva i Pierre Vaneck, Deutsche Grammophon Gesellschaft, col·lecció Arxiva literària no 43905.
  • Fallarà que em recordi...Ravensbrück, poemes i textos de Micheline Maurel, dites per Silvia Monfort, Emmanuelle Riva, Catherine Sellers i Jany Sylvaire (30è aniversari de l'Alliberament dels camps), Alvares/La Caixa a Música.
  • La Gran Nit (Ravensbrück), poemes inèdits dits per Silvia Monfort i Emmanuelle Riva, música de Joseph Kosma, Barclay.
  • Tchaïkovski contat als nens, text de Michel Hofman, per Emmanuelle Riva, El Petit Ménestrel.
  • Car Diego, Quiela t'abraça, text d'Elena Poniatowska, llegit per Emmanuelle Riva, Edicions Claudine Ducaté.

Referències modifica

  1. ↑ Jacques Mandelbaum, « L'actrice Emmanuelle Riva est morte » a Le Monde, 28 gener 2017
  2. ↑ Font = état civil de Granges-les-Plombières (Vosges), acte de naissance de René Alfred Riva, père d'Emmanuelle. Curieusement, Emmanuelle a bien des ancêtres Rivat, vosgiens, dans son ascendance à la cinquième génération.
  3. ↑ Riou, Alain «Emmanuelle Riva: « Ce rôle, je ne l'attendais plus; il aurait fallu que je sois folle pour passer à côté. »». Le Nouvel Observateur, febrer 2013. Arxivat de l'original el 2013-02-28 [Consulta: 3 febrer 2017]. Arxivat 2013-02-28 a Wayback Machine.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «Emmanuelle Riva, favorite, forcément». Télérama, février 2013.
  5. ↑ «Emmanuelle Riva, un César en attendant l'Oscar...». Le Figaro, février 2013.
  6. ↑ Emmanuelle Riva, Palmarès.
  7. ↑ «filmografia». hollywood.com.
  8. ↑ Amor taxat pels crítics americans[Enllaç no actiu], Le Figaro, 5 de gener 2013.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Emmanuelle Riva
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Emmanuelle_Riva&oldid=33389385»