Enérguia

El coet Energia (en rus Эне́ргия) va ser dissenyat per la companyia NPO Energia a l'antiga Unió Soviètica (URSS). La seva missió era la de servir tant com a llançador pesant no reutilitzable que com a accelerador pel transbordador espacial soviètic Buran. Tenia la capacitat de pujar fins a una òrbita terrestre baixa prop de 100 tones mètriques de càrrega.

Enérgia (Энергия)
ENERGIJA.png
Funció Vehicle de llançament pesant
Fabricant NPO Energia
Mides
Alçada 58,765 m [1]
Diàmetre 17,65 m amb els acceleradors, gram central 7,75 m[1]
Massa 2400.000 kg
Etapes 2
Història de llançaments
Estat Retirat
Llocs de llançament Cosmòdrom de Baikonur
Llançaments totals 2
Reeixits 2
Fracassos 0
Vol inaugural 15 maig 1987
Últim vol 15 novembre 1988

HistòriaModifica

 
Satèl·lit Pólius sobre el coet Enérguia (imatge retallada).

DesenvolupamentModifica

Les feines de disseny amb els sistemes Energia/Buran van començar cap a l'any 1976 després que es prengués la decisió de cancel·lar el programa del coet tripulat lunar N-1. Totes les instal·lacions i infraestructures del N-1 va ser reaprofitades pel programa Energia, especialment el monumental edifici de muntatge horitzontal. La NASA va fer el mateix amb les instal·lacions del Saturn V que després va aprofitar per construir el Transbordador Espacial.

Enérguia va substituir el concepte de Vulkan (en el que es basava el coet Proton), ja que feia ús extensiu dels mateixos propel·lents hipergòlics altament tòxics, però era més gran i molt més potent.

Primer llançamentModifica

El primer llançament de proves d'aquest coet es va produir el 15 de maig del 1987 a les 21:30 transportant una nau Pólius (prototip d'una arma orbital anti-satèl·lit). Si bé l'Energia va funcionar correctament, el Pólius no va aconseguir entrar en òrbita per culpa d'un problema en el seu control de posició un cop es va haver separat del coet principal.

Segon llançamentModifica

Aquest va ser el segon i últim llançament orbital de l'Energia. En ell, el 15 de novembre del 1988, va transportar a òrbita una versió no tripulada de la llançadora soviètica Buran. La plataforma reutilitzable Energia-Buran (MKS) pretenia igualar les capacitats que els americans pretenien aconseguir amb el seu programa Space Shuttle.

FinalModifica

La producció dels coets Energia es va acabar amb el final de la Unió Soviètica i la cancel·lació del projecte de llançadora espacial Buran.[2] Des d'aquell moment sempre han persistit el rumors del retorn a la producció d'aquest coet, però a hores d'ara sembla força improbable. Tot i que aquest coet no es troba en producció, els seus acceleradors laterals Zenit se segueixen fabricant i fent servir. Aquests quatre acceleradors de propulsió líquida (cremant querosè i oxigen líquid) són la base dels coets Zenit que fan servir els mateixos motors, els RD-170, potents, moderns i amb un disseny eficient. La plataforma Zenit es fa servir en llançaments, tant des de terra (Baikonur) com des de la plataforma flotant Sea Launch. Un derivat d'aquests motor amb la meitat de mida (l'RD-180) es fa servir als coets Atlas V. Un altre derivat de la quarta part de mida (l'RD-190) és el que es farà servir en el nou coet rus Angarà.

VariantsModifica

 
El coet Energia II ("Uragan") estava pensat per ser completament reutilitzable i per permetre l'aterratge en una pista convencional.

Hi havia tres variants principals preparades per seguir a la configuració original, cadascuna d'elles amb capacitats de càrrega extremadament diferents.

Energia MModifica

La versió Energia M havia de ser la més petita disponible. Només portava 2 acceleradors Zenit, en lloc de 4, i el cos central disposava d'un motor RD-0120 en lloc dels quatre de la versió pesant. Es va dissenyar amb l'esperança de substituir els coets Proton però va ser descartat el 1993 en favor del nou disseny Angarà.

Energia II ("Uragan")Modifica

El projectat coet Energia II (anomenat Uragan (Урага́н), "huracà" en rus) havia de ser el primer completament reutilitzable que tenia l'habilitat de poder aterrar en una pista convencional. Contràriament al que passava amb l'Energia, que era només parcialment reutilitzable, el disseny de l'Uragan havia de permetre la recuperació completa de tots els elements del Buran/Energia. El nucli central delEnergia II havia de ser capaç de reentrar i planejar fins a la pista d'aterratge, presumiblement emprant la tecnologia desenvolupada per la llançadora Buran.

Vulkan-GuerkulésModifica

Aquesta configuració havia de ser la més gran de les projectades. Amb 8 acceleradors Zenit i fent servir el tram central d'un Energia M com a etapa final, el Vulkan (que curiosament tenia el mateix nom que un altre llançador pesant soviètic cancel·lat anys abans) o Guerkulés ("Hercules" en rus; nom inicialment destinat als també cancel·lats coets N-1) havia de ser capaç de portar a òrbita fins a 175 tones.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Energia Characteristics
  2. Klein, Christopher «The Lone Soviet Space Shuttle Launch, 25 Years Ago». History, 13-11-2015 [Consulta: 13 juny 2020].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enérguia