Enginyeria militar

L'enginyeria militar és la branca de l'enginyeria que dona suport a les activitats de combat i logística de les forces armades mitjançant un sistema MCP (Mobilitat, Contramobilitat i Protecció) amb tres tasques principals: l'enginyeria de combat o suport d'enginyer tàctic al camp de batalla, el suport estratègic mitjançant l'execució d'obres i serveis necessaris a les zones de comunicacions, i el suport auxiliar.

Porta belga (Desembarcament de Normandia).

Obstacles antitancs (Línia Sigfrid)

Fortificació (Línia Maginot)

Els enginyers s'encarreguen de la construcció d'aeròdroms i dipòsits, la millora dels ports i les comunicacions per carretera i ferrocarril, inclosa la construcció de ponts i passarel·les i l'emmagatzematge i distribució de combustibles, el subministrament i distribució de mapes i l'eliminació de bombes i sense explotar. Augmenten el poder defensiu per mitjà de construccions o millorament d'estructures de defensa i l'estesa de camps minats. A més de les seves missions clàssiques de suport en situacions de combat a la guerra, en èpoques de pau col·labora en la solució de problemes d'infraestructura ordinària. En l'àmbit d'una unitat/cos, és aquella que té com a missions facilitar el moviment de les forces pròpies i impedir o dificultar el de l'enemic. Les tasques d'un soldat d'enginyers inclouen la construcció de camins i ponts, estesa de camps de mines o la detecció i neteja d'obstacles. En alguns exèrcits també és responsabilitat dels enginyers les comunicacions tàctiques de les seves unitats.

Etimologia

La paraula enginyer es va utilitzar inicialment en el context de la guerra, que es remunta a l'any 1325 quan es va emprar en anglès engine'er (literalment, un que opera un enginy) es referia a un constructor d'enginys militars, en referència a la maquinària de setge.

Història

L'enginyeria va tenir el seu origen l'any 8000 aC. amb la revolució agrícola, ja que per sobreviure van utilitzar alguns dels principis bàsics de l'enginyeria.

L'enginyer modern té el seus orígens en l'enginyer militar, que els exèrcits romans i perses van integrar en les seves estructures professionals, per operar i mantenir l'artilleria, aixecar fortificacions, construir ponts i campaments i destruir les fortificacions enemigues, i durant uns 600 anys després de la caiguda de l'imperi romà, la pràctica de l'enginyeria militar amb prou feines va evolucionar a occident, i gran part de les tècniques i pràctiques clàssiques de l'enginyeria militar romana es van perdre, i el soldat d'infanteria, fonamental per a bona part de la capacitat d'enginyeria militar romana va ser substituït en gran part per la cavalleria.

A finals de l'Edat Mitjana l'enginyeria militar va veure un ressorgiment centrat en la guerra de setge, i amb el desenvolupament de la pólvora al segle XIV, van aparèixer noves màquines de setge en forma de canons. Inicialment, els enginyers militars eren els encarregats de mantenir i operar aquestes noves armes, com havia estat el cas de les màquines de setge anteriors.

A finals del segle XVII que a França es separaren les figures d'enginyer civil, que s'enfocaria cap a l'arquitectura i l'art amb un fort coneixement de les arts gràfiques i el traçat, i l'enginyer militar, enfocat a l'enginyer tècnic amb un fort component científic i pràctic. Els enginyers militars feien tasques en funció del seu rang militar, els escalafons més baixos feien delineació i els més alts, el traçat i supervisió de les obres. Al segle xviii, els regiments d'infanteria dels exèrcits britànic, francès, prussià i altres incloïen destacaments de pioners, encarregats de la logística i especialistes en construint i reparar edificis, vagons de transport, i que es desplaçaven al capdavant de les columnes de marxa amb destrals, pales i piquets, netejant obstacles o construint ponts per habilitar el cos principal de la regiment per moure's per terrenys difícils

L'aparició del motor de combustió interna va marcar l'inici d'un canvi significatiu en l'enginyeria militar. Amb l'arribada de l'automòbil a finals del segle xix i l'aviació a principis del segle xx, els enginyers militars van assumir un nou paper important per donar suport al moviment i desplegament d'aquests sistemes en la guerra, i van adquirir amplis coneixements i experiència en explosius, sent els encarregats de col·locar bombes, mines terrestres i dinamita.

Al final de la Primera Guerra Mundial, el enfrontament al front occidental va fer que l'exèrcit imperial alemany reunís soldats experimentats i especialment hàbils per formar "equips d'assalt" que trencarien les trinxeres aliades. Amb un entrenament millorat i armes especials (com ara llançaflames), aquests equips van aconseguir cert èxit, però massa tard per canviar el resultat de la guerra.

A principis de la Segona Guerra Mundial, però, els batallons "Pioniere" de la Wehrmacht van demostrar la seva eficiència tant en atac com en defensa, inspirant una mica altres exèrcits a desenvolupar els seus propis batallons d'enginyers de combat. En particular, la Batalla del Fort d'Eben-Emael a Bèlgica va ser dut a terme per enginyers de combat desplegats amb planadors de la Luftwaffe. La necessitat de derrotar les posicions defensives alemanyes del "mur atlàntic" com a part dels desembarcaments amfibis a Normandia el 1944 va portar al desenvolupament de vehicles especialitzats d'enginyers de combat. Aquests, coneguts col·lectivament com Hobart's Funnies, incloïen un vehicle específic per portar enginyers de combat, el Churchill AVRE. Aquests i altres vehicles d'assalt dedicats es van organitzar a la 79a divisió blindada especialitzada i es van desplegar durant l'operació Overlord. Altres projectes d'enginyeria militar significatius de la Segona Guerra Mundial inclouen els Port Mulberry i l'Operació Plutó.

L'enginyeria militar moderna encara conserva el paper romà de construir fortificacions de camp, pavimentar carreteres i trencar obstacles del terreny. Una tasca notable d'enginyeria militar va ser, per exemple, la ruptura del canal de Suez durant la guerra de Yom Kippur.