Obre el menú principal

Ennio Porrino (Càller, Sardenya, 20 de gener de 1910 - Roma, Laci, 25 de setembre de 1959) fou un compositor italià.

Infotaula de personaEnnio Porrino
Biografia
Naixement 20 gener 1910
Càller
Mort 25 setembre 1959 (49 anys)
Roma
Formació Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere artístic Òpera

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm0691842 Musicbrainz: 668d8703-7a06-4bab-8adf-c5944c395741
Modifica les dades a Wikidata

Encoratjat per Gaetano Luporini, director de l'Institut Musical "Luigi Boccherini" de Lucca, estudià en privat el violó (de 1917 a 1927) i més tard harmonia, composició i contrapunt, abans de rebre els seus diplomes en les escoles J. Mulé i C. Dobici, a l'acadèmia de Santa Cecília de Roma, ja havia vençut en el concurs (1929) que el Governatorio havia overt per a premiar cants escolars. El 1931 aconseguí una recompensa del Giornale della Domenica, per algunes cançons. Amb el seu poema simfònic Tartarin de Tarascón fou llorejat en un concurs de l'Acadèmia de Santa Cecília, i el seu poema simfònic Sardenya fou acollit i executat en el Festival de Música moderna d'Hamburg. El 1934 va rebre un altre premi amb la seva obra Cants de l'Esclavitud i aconseguí les recompenses anuals del Curs de Perfeccionament en l'Escola Ottorino Respighi i de la reial Acadèmia d'Itàlia. Abans el 1933 ja havia recollit un èxit com a compositor amb l'obertura ″Tartarí de Tarascó″, escrita l'any anterior i amb la que guanyà el concurs establert per l'acadèmia de Santa Cecília per al XXVV aniversari dels concerts de l'Augusteo.

Sense deixar la composició, trobà temps per a l'ensenyança, portada amb competència i amb passió, en la mateixa Acadèmia de Santa Cecília, de 1936 a 1945 (harmonia i contrapunt), en les assignatures de direcció d'orquestra i la critica musical. El 1956 fou nomenat director del Conservatori de Càller; en els anys anteriors havia ocupat la plaça de bibliotecari del de Nàpols i de professor de composició a Roma. La seva figura d'autor en diversos camps del teatre, de l'orquestra i de la música de cambra destaca per l'autenticitat de la vena lírica, educada en el respecte de la gran tradició europea, però molt sensible al canvi de llenguatge del segle XX, inclosa incidentalment la tècnica dodecafònica. Assajà el teatre líric amb l'òpera Gli Orazi, llibret de Claudio Guastalla, representada per primera vegada a La Scala de Milà l'any 1941.

Un compositor mediterràniaModifica

En una carta de 1940 al crític Mario Rinaldi precisava:

« <<La meva òpera pretén esser una afirmació de la tendència instintiva de l'art i del poble italià vers el sol, la llum, la alegria, etc...Res de simbolismes obscurs, res de boires nòrdiques, res de planys sense esperança. La vida segueix després i per sobre de tot...>> »

El llenguatge clar, mediterrani i dramàtic de Porrino continua en el camp del teatre amb L'organo di bambú (Venècia, 1955), Hutalabi (RAI, 1956) i I Shardana (Nàpols, 1959). En aquesta última el músic es deixa anar a la nostàlgia de la seva terra, afectes detectables també fora de l'escenari, en obres orquestrals, com els dos poemes simfònics Sardegna (1933) i Nuraghi (1952). aques últim fou designat pel seu autor com <<tres danses primitives sardes>>. El que satisfà en la lectura actual d'aquestes pàgines és l'esperit que les anima: Porrino evita l'accent folklòric gratuït, perquè coneix la poesia, la voluntat, la ment de la seva gent i no té necessitat de recórrer a la fàcil exterioritat.

Però la seva precoç desaparició no li va permetre assolir el punt definitiu en aquesta espècie de nacionalisme musical vist des de dintre, més que des dels ritmes o els cants del poble. Fou notable la seva activitat en el camp del ballet: Proserpina (Florència, 1939), Altair (Nàpols, 1942), Mondo Tondo (Roma, 1949), Il ladro di diamanti (1955), La bambola malata (Venècia, 1959), Esculapio al neon (no representat). A l'opus expressiu dramàtic, per anomenar-lo així, de Porrino si ha d'afegir, encara que no estigui concebut per als escenaris, l'oratori sacre Il processo di Cristo per a solistes, cor, orquestra i orgue (1948/49), que junt amb I canti dell'esilio, 15 cançons (1945), i els citats Orazi, Sardegna i Hutalabi, era considerat per el compositor com el millor de la seva obra: <<la meva herència espiritual>>. Es tracta del fruit de l'encontre del mestre amb el sacerdot Giuseppe Ricciotti, que li proporcionà també el text. La profunda fe religiosa de Porrino restà també reflectida en altres creacions, no necessàriament sacres o bíbliques. Així, el seu art es desplegà generosament en el sector de l'oratori profà, on figuren E un uomo vinse lo spazio en memòria de G. Marconi i Proserpina per a veu recitant, cor femení i orquestra (1937).

La guitarra; el seu instrument més estimatModifica

Un altra component suggestiu del món de Porrino és el seu amor a la guitarra, com subratlla el biògraf Mario Rinaldi. Aquests amor apareix evident en el Concerto dell'Argentarola (1953).

« <<desitjava (comenta Rinaldi) subratllar que el nom donat a la seva feina no era casual: fou justament el panorama el que li evocà als relats llegendaris de la civilització mediterrània (des dels grecs als espanyols) i foren la profunda mar i els intensos colors els que l'inspiraren els cants mariners. »

Aquesta fou la seva penúltima obra per a orquestra, seguida de Sonar per musici, concert per a corda i clavicèmbal (1959). El seu primer treball per a orquestra, inèdit, fou Saltarello (1931), al que s'afegeixen, a més dels citats, Concertino per a trompeta i orquestra (1934), La visione d'Ezechiele (1935), Gavotta (1935), Simfonia per una fiaba (1935), Notturno e danza (1936), Tre canzoni italiane (1939), sonata drammatica per a piano i orquestra (1947), diverses vegades revisada i transcrita també per a piano sol, per a 2 pianos i per a quartet de corda (1957), Sinfonietta in re maggiore <<Dei fanciulli>> (1947).

Entre les partitures corals o per a solistes i cor destaquen per la qualitat del contingut i per la elegància formal, a més dels citats oratoris Notte di Natale (1955), Campane di Pasqua (1953) i Intacta mater numinis (1959). Aquest últim és un motet a quatre veus mixtes. També és important la seva producció estrictament de cambra, amb títols inspirats junt amb d'altres més obvis i clàssics. En ordre cronològic cal citar:

  • Sonata per a violí (1926);
  • Preludi e umoresca, per a violí i piano (1928);
  • Suite in stile antico, per a violí i piano (1928);
  • Tormento a vespero, per a quartet de corda (1928);
  • Incendi della foresta, per a piano (1928);
  • La beffa del campanaro, per a piano a quatre mans (1929);
  • Preludio en fa, per a orgue (1930);
  • Burlesca, per a flauta, oboè, clarí i fagot (1932);
  • I canti della schiavitú, per a violí i piano i per a violoncel i piano (1933);
  • Preludio in modo religioso e ostinato, per a piano (1942), i també en versió orquestral;
  • Preludio, aria i scherzo, per a trompeta i piano (1942);
  • Suite italiana amb les parts Sul monte Limbara, Canzone allà maniera siciliana, Rondó all'antica per a flauta sola, violoncel i piano (1952);
  • Dancing, per a piano (1958).

És autor així mateix de diverses obres de piano i de cant. Entre les seves últimes produccions si conten: Canti di Stagione, per a veu i orquestra de cambra; un curiós Concertino, per a trompeta i orquestra; la música per els films Comicia Nera; Acque delle pianura; Terra di Nuraghi; Tempo di marcia solenne; La disfida di Barletta, Falto di cronaca; Incanto di mezzanotte; Ogni giorno è domenica; Altura, i la recol·lecció i harmonització de melodies populars. Finalment són molts els títols per a cant i piano sobre texts del mateix Porrino, de Jandolo, populars, etc.

BibliografiaModifica

  • Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1117. (ISBN 84-7291-227-2)
  • Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1936-1939, primera part, pàg. 516 (ISBN 84-239-4585-5)
  • Ennio Porrino, I Shardana: Gli uomini dei nuraghi (dramma musicale in tre atti), a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2006/2009.
  • Ennio Porrino, I Shardana: Gli uomini dei nuraghi (dramma musicale in tre atti), 2 Compact disc, libretto d'opera in italiano e in tedesco a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2007.
  • Giovanni Masala La vittoria de... I Shardana, in: I Shardana: Gli uomini dei nuraghi (dramma musicale in tre atti), a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2006/2009, pagg. 11-34.
  • Felix Karlinger, Giovanni Masala, Omaggio a Ennio Porrino, Stoccarda 2009.
  • Giovanni Masala, Felix Karlinger: un ambasciatore dell'arte porriniana in Germania, in: Karlinger Felix/Masala Giovanni, Omaggio a Ennio Porrino, Stoccarda 2009, pagg. 9-22.
  • Ennio Porrino, L'organo di bambù & Esculapio al neon, a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2009.
  • Giovanni Masala Da L'organo di bambù a Esculapio al neon, in: L'organo di bambù & Esculapio al neon, a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2009, pagg. 7-23.
  • Quaquero Myriam, Ennio Porrino, pagg. 350, Carlo Delfino editore, Sassari 2010.
  • Ennio Porrino, Questioni musicali 1932-1959, a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2010.
  • Giovanni Masala, Ennio Porrino critico musicale, in: Questioni musicali 1932-1959, a cura di Giovanni Masala, Stoccarda 2010, pagg. 13-26.