Ernest Lluch i Martín

politic i economista català

Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 21 de gener de 1937Barcelona, 21 de novembre de 2000) fou un economista i polític català, germà del geògraf Enric Lluch.[1] Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona amb la tesi "El Pensamiento económico en Cataluña entre el Renacimiento económico y la Revolución industrial: la irrupción de la escuela clásica y la respuesta proteccionista",[2] també va estudiar a la Universitat de la Sorbona, a París. Va ser militant del PSC i un dels fundadors del PSPV.

Plantilla:Infotaula personaErnest Lluch i Martín
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 gener 1937 Modifica el valor a Wikidata
Vilassar de Mar (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 novembre 2000 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Causa de morthomicidi, ferida per arma de foc Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMaià de Montcal, nínxol 174 Modifica el valor a Wikidata
Rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo
1989 – 1995
Diputat al Congrés dels Diputats
10 juliol 1986 – 31 gener 1989 – Josep Corominas i Busqueta →

Circumscripció electoral: Barcelona

Ministre de Sanitat i Consum d'Espanya
3 desembre 1982 – 25 juliol 1986
← Manuel Núñez PérezJulián García Vargas →
Diputat al Congrés dels Diputats
10 novembre 1982 – 23 abril 1986

Circumscripció electoral: Barcelona

Diputat al Congrés dels Diputats
15 març 1979 – 31 agost 1982

Circumscripció electoral: Girona

Diputat al Congrés dels Diputats
8 juliol 1977 – 2 gener 1979

Circumscripció electoral: Girona

Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona
Universitat de París Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiFabià Estapé i Rodríguez Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióeconomista, professor d'universitat, polític, escriptor Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de València
Universitat de Barcelona
Universidad Internacional Menéndez Pelayo Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit dels Socialistes de Catalunya
Partit Socialista Obrer Espanyol Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeDolors Bramon i Planes (1966–1982) Modifica el valor a Wikidata
FillsEulàlia Lluch Bramon, Rosa Lluch i Bramon, Mireia Lluch Bramon Modifica el valor a Wikidata
GermansEnric Lluch i Martín Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Fou portaveu del PSC al Congrés dels Diputats d'Espanya i ministre de Sanitat i Consum, nomenat el 1982 per Felipe González; va exercir el càrrec fins al 1986. Va ser assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000.

Biografia

modifica

Quan era professor ajudant a la Universitat de Barcelona, va ser expedientat, detingut diverses ocasions i expulsat de la Universitat per la seva activitat política antifranquista. Durant uns anys va ensenyar a la Universitat de València, i fou un dels ponents del I Congrés d'Història del País Valencià.

Formava part del grup conegut com els 10 d'Alaquàs,[3] que va ser detingut per la Brigada Político-Social a la població valenciana del mateix nom on havien de constituir el Consell Democràtic del País Valencià que promouria la redacció d'un estatut d'autonomia i la creació d'un govern autònom valencià. El grup va ser processat i se'ls van imputar 3 anys de presó que no van complir per l'indult del 25 de novembre de 1975.

Membre del PSC-Congrés el 15 de juny de 1977 fou elegit diputat encapçalant la llista per Girona de "Socialistes de Catalunya" coalició electoral del PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE, el 1979, realitzada ja la unitat dels socialistes catalans encapçalà novament la llista gironina del PSC essent reelegit.

L'abril de 1980 va ser elegit portaveu del PSC al Congrés dels Diputats i dos anys més tard, a les eleccions d'octubre de 1982, va ser elegit novament diputat pel PSC, aquesta vegada per Barcelona. Felipe González el va nomenar Ministre de Sanitat i Consum, càrrec que ocupà fins al 1986. Com a fita important d'aquest mandat se'l considera oficiosament el pare intel·lectual de la "Ley General de Sanidad" de 1986, on es posen les bases legals de la universalització de l'atenció sanitària.[4]

El maig de 1986 es va retirar de la primera fila política per tornar a la càtedra d'Història de Doctrines Econòmiques de la Universitat de Barcelona. El 2 de gener de 1989, va prendre possessió com a rector de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP), amb seu central a Santander, i en va aprofundir la descentralització dels cursos d'estiu.

Va destacar com a defensor del diàleg com a eina per aconseguir el respecte pels drets humans, i la pau a Euskadi. El 21 de novembre del 2000 va ser víctima d'un atemptat mortal al garatge de casa seva, a Barcelona, reivindicat per l'anomenat Comando Barcelona de la banda terrorista d'ETA, format per Fernando García Jodrà, alias 'Txomin', Liarni Armendaritz i José Antonio Krutxaga.[5] Lluch va rebre dos trets al cap i va ser trobat mort per un veí una hora i mitja més tard.[6] El 'líder' del Comando Barcelona va explicar quan va ser detingut que José Antonio Krutxaga va ser l'autor dels dos trets que van matar Ernest Lluch.[7] Fou enterrat al cementiri de Maià de Montcal, en el nínxol 174, poble on tenia una casa on descansava.

 
Nínxol 174 del cementiri de Maià de Montcal, on és enterrat Lluch

De forma pòstuma fou guardonat l'any 2000 i 2001 amb el Premi Català de l'Any i amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya respectivament. L'any 2000 també se'l va distingir com a col·legiat de mèrit del Col·legi d'Economistes de Catalunya. L'any 2009 es va celebrar al Palau Robert de Barcelona l'exposició Ernest Lluch, l'esforç per construir un país, organitzada per la Generalitat de Catalunya i la Fundació Ernest Lluch.[8]

Els tres membres del Comando van ser detinguts i condemnats per l'Audiència Nacional a 33 anys de presó per l'assassinat d'Ernest Lluch.[9][10]

  • El pensament econòmic a Catalunya (1760-1849). Edicions 62, 1973
  • La via valenciana. Editorial Tres i Quatre, 1976 (Premi Joan Fuster d'assaig, 1975)
  • La Catalunya vençuda del segle xviii. Foscors i clarors de la Il·lustració. Edicions 62, 1996
  • Las Españas vencidas del siglo XVIII. Editorial Crítica, 1999
  • L'alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Vilana i Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes. Eumo Editorial, 2000

Referències

modifica
  1. «Mor el geògraf Enric Lluch». El Periódico de Catalunya, 04-12-2012 [Consulta: 8 novembre 2015].
  2. Disponible en línia al Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona
  3. UCD-Valencia: Estrategias y grupos de poder político de Patricia Gascó Escudero, p. 105
  4. Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad.
  5. «Historial del comando Barcelona». Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals, 25-08-2001.
  6. «ETA asesina a Ernest Lluch de dos tiros en la cabeza en el garage de su casa» (en castellà). La Vanguardia, 22-11-2000.
  7. «El etarra García Jodrá reconoce que intentó matar a Luis del Olmo en ocho ocasiones» (en castellà). El Mundo, 30-08-2001.
  8. «El Palau Robert homenatja a Ernest Lluch en una exposició». Bonart [Girona], núm. 116, 6-2009, p.29. ISSN: 1885-4389.
  9. Yoldi, José. «La Audiencia condena a 33 años a los asesinos de Ernest Lluch» (en castellà). El País, 19-07-2002.
  10. «Els assassins d'Ernest Lluch, condemnats a 33 anys de presó». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 09-11-2006.
  11. «Inauguració Ceip Ernest Lluch». Arxivat de l'original el 2016-04-26. [Consulta: 21 abril 2016].

Enllaços externs

modifica
  • Fundació Ernest Lluch. (català) (castellà)
  • Fons Ernest Lluch Arxivat 2018-01-12 a Wayback Machine.. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona.


Càrrecs públics
Precedit per:
Manuel Núñez Pérez
Ministre de Sanitat i Consum
 

19821986
Succeït per:
Julián García Vargas
Precedit per:
Santiago Roldán López
Rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo
1989 - 1995
Succeït per:
José Luis García Delgado
Premis i fites
Precedit per:
Alfons Cucó i Giner
Republicans i camperols revoltats
Premi Joan Fuster d'assaig
1975
Succeït per:
Dolors Bramon, Teresa Carnero Arbat, J.A. Martínez-Serrano, Màrius García Bonafé i Vicent Soler i Marco
Raons d'identitat del País Valencià: Pèls i senyals