Esclarmonda (abadessa)

Esclarmonda fou abadessa de Sant Nicolau de Camprodon de 1322-1332, en el seu abadiat hi hagué afers de terres, crims i matrimonis clandestins. La vila de Camprodon està dominada per un turó que s'anomena puig de les Relíquies o Castell. El primer nom ve de quan les esglésies de la població van ser saquejades i les relíquies dels sants que s'hi guardaven van ser escampades per aquest turó. El segon nom és obvi que és per l'existència d'un castell.[1]

Infotaula de personaEsclarmonda
Abadessa
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómonja Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósOrde de Sant Agustí Modifica el valor a Wikidata

A partir de 1196, amb l'autorització del rei Pere el Catòlic, l'abat Bernat de Segurioles de Sant Pere de Camprodon es va començar a construir el castell de Sant Nicolau, dit així per la capella que duia el seu nom del sant. Posteriorment, el castell va passar a mans de Jaume I, però la capella continuà sota el domini de Sant Pere de Camprodon.[1]

Amb tota probabilitat, a finals del segle xiii ja hi havia una comunitat de donades que amb el temps es va convertir en un monestir de canongesses de Sant Agustí.

L'any 1322, la monja Esclarmonda va ser nomenada priora de Sant Nicolau. No podia haver començat de millor manera el seu priorat, perquè el dia 10 de juliol del primer any que exercia el càrrec, va rebre de Ramon de Bachs, fill del cavaller Pere de Bachs, la donació de 12 sous barcelonins, rendibles, que percebia d'uns horts i altres extensions de terra ubicats a la vila de Camprodon.[1]

Devia ser una persona pietosa i tal vegada estricta en les observances religioses. Ho demostra que l'any 1327, el bisbe de Girona comunicà al rector de Camprodon que la priora Esclarmonda li havia dit que Bernat de Quera, beneficiat de Sant Nicolau, no celebrava la missa a la qual estava obligat.

La documentació es fa ressò d'un seguit de successos violents arreu de la contrada. Paga la pena de dir, que en altres indrets en que no s'han documentat delictes o fets reprovables, això no vol dir que no n'hi hagués. Però si que cal constatar que la comunitat benedictina de Sant Pere de Camprodon sovint protagonitzava conflictes i trencava la pau i la concòrdia. En el darrer any que s'ha citat, el 1327, el bisbe s'adreçà a Jaume Boix, clergue de Sant Pere de Camprodon, perquè investigués els crims comesos per Guillem d'Alou, clergue de la vila. El bisbe va enviar una altra carta a Jaume Rigol, prevere de Camprodon, en què exposava totes les demandes i les penes a causa de les ferides causades a Arnau de Nou, capellà de Tregurà. D'altra banda Ramon Sesplanes de Camprodon delimità a Esclarmonda un pati proper al monestir i signà un rebut de 100 sous.[1]

Hi ha una dada que ens crida l'atenció. En parlar de l'abadessa benedictina Boneta Reart, s'ha qualificat de possible gyrovaga. L'any 1328, en una carta del bisbe a l'abat de Camprodon, s'esmenta el frare Arnau de Masó, monjo del monestir de Banyoles que després d'haver fet veure que se n'anava a Tolosa, on havia d'estudiar, no va arribar a aquesta ciutat sense que hagués passat res que ho justifiqués, per la qual cosa va ser declarat gyrovagus.

Una circumstància que trobem repetida, i que en aquesta cas també va succeir durant el priorat d'Esclarmonda, és l'absolució dels anomenats matrimonis clandestins. També l'any 1328, el bisbe de Girona donà llicència a Pere Molí, beneficiat de Camprodon, a instància dels prohoms de la vila, per absoldre'ls. Aquests matrimonis, vàlids i formals, es contreien entre els pagesos de remença per evitar que es fes efectiu el mal ús anomenat «ferma d'espoli forçada» o també «dret de cuixa». La cerimònia d'aquests casaments se celebrava davant de testimonis amb el vistiplau de família i amics, però procurant que fos del tot amagat, perquè el senyor no pogués abusar de la «ius primae noctae».[1]

Més endavant, quan la gravidesa de l'esposa es feia evident, els casats, desitjant formalitzar la situació, sol·licitaven al clergue de l'indret corresponent la benedicció del seu matrimoni. Tot seguit, i amb l'autorització del bisbe de la diòcesi, el sacerdot legalitzava oficialment l'anòmala situació de la parella i absolia el matrimoni clandestí. Aquest recurs va estar molt estès per tot Catalunya fins que el 6 de març de 1392, el rei Joan I va prohibir-ne la celebració sota l'amenaça de penes greus. Una vegada més, els pagesos de remença van quedar desvalguts i sense poder fer ús d'aquest subterfugi. Hauran d'esperar a l'any 1486, quan Ferran el Catòlic va abolir els mals usos amb la sentència arbitral de Guadalupe.[1]

L'any 1332, la priora Esclarmonda va retre obediència canònica al bisbe Gastó de Montcada, a la vegada que l'instà perquè confirmés l'elecció d'Esclarmonda Molina com a nova priora.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Roca i Costa, Maria Carme. Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, S.A., octubre de 2014, p. 195-197. ISBN 9788416166220.