Escola Mallorquina

L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona.^[1] El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.^[2]

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.
En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.^[3]

L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana. Són el pont viu d'unió entre els dos grans mestres insulars i la poesia de post-guerra a les Illes Balears.

Característiques modifica

Acceptació del mestratge de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover i Maspons, que van portar la literatura mallorquina posterior a la Renaixença insular a la màxima perfecció i en els quals s'inspiren els poetes d'aquesta Escola.
Propensió al mite.
Equilibri d'arrel clàssica, és a dir, rigor formal i extrem en la manera de fer poesia que duu cap a la pulcritud i el perfeccionisme.
Harmonia dels clàssics: in medias res (en la meitat de l'assumpte).
Contenció dels sentiments vinculada al sacerdotisme.
Llenguatge depurat i elevat.
Paisatge mediterrani, com poder veure exemplificat a "Lo Pi de Formentor".
Consciència d'insularitat que es veu reflectida en una complaença envers l'aïllament.
Influència d'autors europeus tals com Leconte de Lisle, Carducci, Victor Hugo o Leopardi.