Escola del Sud

escola de pintura xinesa

La pintura de lletrats (xinès simplificat: 文人画; xinès tradicional: 文人畫; pinyin: wénrénhuà) és l'estil de pintura més antiga que es coneix de la Xina. S'estabilitza a finals de la dinastia Yuan (1280-1368).

Paisatge amb vistes de Suzhou, 1484-1504, Shen Zhou (Museum of Fine Arts, Boston).

Els artistes lletrats s'identifiquen amb els pintors erudits aficionats xinesos de la dinastia Yuan, Ming i Qing (que comprenen dels segles XIV i XIX).[1]

Una característica essencial per entendre el pensament i funcionament dels pintors lletrats és el fet que no venen les seves obres, ja que no estava ben vist intercanviar les seves obres per diners. Regalar obres els assegurava mantenir-se dins l'elit i alhora tenir contactes. No serà fins a la dinastia Yuan que els pintors es veuran condicionats a vendre les seves obres per poder viure, vivint d'aquesta pràctica artística. Els pintors lletrats es diferenciaven dels pintors "professionals", els de l'acadèmia imperial, pel fet de vendre les seves obres i així viure gràcies al fruit d'aquestes. Es tractarà d'un art molt elitista, fet per molt pocs, i alhora destinat als pocs que podran entendre'l. En diverses ocasions feien les obres en reunions d'amics, en grups reduïts. Quan un lletrat comença una obra rarament para d'escriure, una obra es comença i s'acaba. Si paren probablement és perquè la deixarà inacabada. Així doncs, adquirirà un valor efímer.
La pintura de lletrats sempre farà èmfasis a la natura.[2]

Els artistes lletrats més antics que coneixem es remunten a la dinastia Tang. Posteriorment, durant el període Qing els cànons de pintura clàssica van derivar principalment dels criteris establerts per Dong Qichang, Mo Shilong i Chen Jiru. Van identificar dues escoles diferents: l'Escola de Pintura del Nord i l'Escola de Pintura del Sud, també anomenada pintura de lletrats. Es van inspirar amb dues escoles formades pel sisme del budisme Chan durant la dinastia Tang: Escola del Nord de Chan i Escola del Sud de Chan.[3]

Escola del SudModifica

Escola del Sud. Durant el regnat de la Dinastia Tang (618-907) s'inicià la divisió de la pintura xinesa en dues grans escoles; septentrional i meridional, però tot i que els crítics del país insisteixen en la diversitat dels dos grups, en realitat poca diferència presenten per als ulls europeus. Wang Wei (699-759), fou el gran mestre de l'Escola del Sud, primer paisatgista romàntic, en ordre cronològic, també destacaren més tard, Dŏng Yuán (900-962) i Dong Qichang (1555-1636). L'estil d'aquesta Escola del Sud fou adquirit al segle XV pel pintor coreà Joseon Kang Hui.ann (1419-1464), el qual en estar lliure de la tutoria estatal, agafa l'estil que li semblava més adient per als seus dibuixos.[4]

Els pintors lletrats van formar part de l'Escola del Sud, ja que van rebutjar les restriccions formals de l'Escola del Nord, ja que volien tenir la seva pròpia llibertat d'expressió. El pintor de l'Escola del Sud estava interessat a projectar efectes llunyans a les seves obres. Es pensava que aquests artistes buscaven les realitats interiors.[2]

Wu o Escola Wumen (吴门 画派) és un grup de pintors de l'Escola del Sud del període Ming de la història xinesa. El grup estava unit per les teories artístiques dels seus membres. Aquest grup de pintors fou el que va idealitzar els conceptes de personalitzar les obres i integrar els artistes a l'art. La pintura de l'Escola Wu es caracteritza per les inscripcions que descriuen la pintura, la data, el mètode o la raó de l'obra. Shen Zhou (1427-1509) sol ser citat com a fundador de l'escola Wu.[5]

Característiques principals dels pintors lletratsModifica

 
Paisatge, tinta i color sobre paper, dinastia Ming, Dong Qichang (col·lecció privada, Taipei).

La pràctica de la pintura de lletrats implicava una consciència especial cap al poder de la imaginació individual i un despreniment del mundà. Amb aquesta pintura el que van fer va ser desafiar els principis pragmàtics confucians que estaven adoptats i regulats pel govern. Van viure a les muntanyes o a entorns rurals, allunyats de la civilització, endinsant-se en la naturalesa i la seva bellesa, ja que es volien allunyar completament de les preocupacions mundanes.[1]

Treballaven a partir de la tinta negra i les seves obres presentaven un enfocament més impressionista a partir de pinzellades expressives, quelcom que els diferenciava de l'Escola del Nord.

La pintura dels pintors lletrats normalment és de gènere de paisatge, shan shui (en xinès: 山水, literalment muntanya-aigua). Acompanyen la seva pintura amb inscripcions cal·ligràfiques, és per això que molts dels pintors lletrats també eren poetes, i d'aquesta manera introduïen la poesia dins la seva obra pictòrica.[2]

Així doncs, el pintor lletrat es distingeix de la resta pel seu domini corporal i mental, de la cal·ligrafia, la tinta negra, l'aigua i el pinzell, factors que reflectien la personalitat del pintor. Alhora, els pintors lletrats solien practicar diverses arts: la poesia, la novel·la, la composició, la interpretació musical, la cal·ligrafia o la pintura.

ArtistesModifica

 
Els rius Xiao i Xiang (detal), pintura sobre seda, 49'80 x 141'30 cm., Dong Yuan (Museu del Palau de Pequín).

Article principal: Dong Yuan

Dong Yuan (董源) (943-962) fou un mestre que va continuar amb el llinatge de l'escola del sud durant el període de les Cinc Dinasties. Ell era de Nanjing, el centre de cultura i arts. Fou conegut per tota classe de pintura, tant de figures com de paisatge. Alhora, exemplificà l'estil elegant que es convertia en estàndard de la pintura al pinzell a la Xina durant els següents nou segles. El seu alumne més conegut, Juran (巨然) fou el fundador de l'estil sud de la pintura paisatgística, coneguda com a l'estil de paisatge Jiangnan. Juntament amb Jing Hao i Guan Tong de l'estil nord foren els quatre pintors referents d'aquella època i d'èpoques posteriors. La seva obra Els rius Xiao i Xiang és una pintura sobre seda (49,80 cm x 141,30 cm), una de les seves obres mestres més conegudes, on mostra la seva excel·lent tècnica i el seu sentit de la composició. Mi Fu fou el primer defensor i seguidors important de l'estil de Dong Yuan.[6]

Article principal: Dong Qichang

Dong Qichang (董其昌) (1555-1636) nasqué a la fi de la dinastia Ming. És reconegut mestre de la cal·ligrafia. Els seus escrits van permetre que la pintura de paisatge xinesa fos dividida, tal com es coneix en l'actualitat, entre Escola del Nord i Escola del Sud.[7]

Article principal: Wu Zhen

Wu Zhen (吴镇) (1280-1354) va formar part del grups dels Quatre Mestres. A partir de les seves obres suggeria pau i l'entorn de l'erudit que deixa el món futil amb soroll per endinsar-se dins la naturalesa. Les seves obres estan creades amb tons suaus de tinta, a partir d'una atmosfera lluminosa. Tot suggereix tranquil·litat.[8]

Influència al Japó, Bunjin-gaModifica

Tot i que és una pintura natural i original de la Xina, posteriorment adopta al Japó una nova forma, la qual s'anomenarà Bunjin-ga o Nanga.
Dos dels pioners d'aquest estil de pintura al Japó foren Gion Nankai (1677-1751) i Yanagisawa Kien (1706-1758). Ambdós varen ser funcionaris del govern de la província de Kii i de la província de Yamato. Juntament amb aquests dos pioners de la pintura de lletrats s'ha d'anomenar un altre figura prodigiosa: Sakaki Hyakusen (1679-1752) el tercer i alhora el més dotat artísticament, actiu a la zona de Kyoto.[1]

D'altra banda, el paper de la dona en aquella època era secundari. Les dones, indiferentment de la classe social la qual formessin part, podien estudiar pintura i treballar als tallers familiars, tot i que el reconeixement anava pel marit i no per elles. En canvi, en la pintura de lletrats, es donava la benvinguda a qualsevol dona, i se li atorgava el mèrit personal que es mereixia. Un exemple fou Ike Gyokuran (1727-1784), esposa de Taiga, la qual fou reconeguda com a poetessa i pintora d'orquídies.[2]

Cap a l'any 1830 el nombre de dones dins la pintura i l'alt estatus que estaven assolint a Kyoto va permetre que se'ls hi fes un llista de cent seixanta pintores, identificades amb "Quién es quién en Kyoto (Heian jinbutsu sbi)" fet el qual va permetre que es reconegués el seu esforç i treball, reconeixement el qual no va parar d'augmentar des del segle XIX fins a l'actualitat.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Guth, Christine. El arte en el Japón Edo. Akal, S. A., 2009, p. 67-85. ISBN 978-84-460-2473-6. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Chinese painting» (en anglès). Liu Qiyi, Michael Sullivan, 28-04-2017. [Consulta: 11 gener 2020].
  3. Meccarelli, Marco. Chinese Painters in Nagasaki Style and Artistic Contaminatio during the Tokugawa Period (1603-1868). Ming Qing Studies, 2015, p. 175-236. 
  4. Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana : versiones de la mayoria de las voces en Frances, Italiano, Ingles ... ; etimologias Sanscrito, Hebreo, Griego ... 17, Chari-Dellw.. (Repr. d. Ausg. 1913). Espasa-Calpe, 1973. ISBN 84-239-4517-0. 
  5. Sullivan, Michael. [9780520218772 The Arts of China]. Quarta. University of California: Ahmanson-Murphy Fine Arts Book, 2000. 
  6. «Landscapes clear and radiant: the art of Wang Hui (1632-1717)». Choice Reviews Online, 46, 09, 01-05-2009, pàg. 46–4834-46-4834. DOI: 10.5860/choice.46-4834. ISSN: 0009-4978.
  7. 501 grandes artistas. Barcelona: Grijalbo Mondadori, 2009. ISBN 978-84-253-4383-4. 
  8. Buono, Benedict. Los italianismos de las Bellas Artes en los diccionarios del gallego. Berlin, München, Boston: DE GRUYTER. ISBN 978-3-11-031033-7. 

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Farrer, Anne, in Rawson, Jessica (ed). The British Museum Book of Chinese Art, 2007 (2nd edn), British Museum Press, ISBN 9780714124469
  • JAANUS - Nanshuuga
  • Meccarelli, Marco."Chinese Painters in Nagasaki: Style and Artistic Contaminatio during the Tokugawa Period (1603-1868)" a Ming Qing Studies 2015 , pp. 175–236.
  • Sickman, Laurence & Soper A., The Art and Architecture of China, Pelican History of Art, 3a. ed. 1971, Penguin (actualment Yale History of Art), LOC 70-125675
  • Watson, William, Style in the Arts of China, 1974, Penguin, ISBN 0140218637