Església de Sant Bartomeu de Benicarló

església a Benicarló

L'església de Sant Bartomeu de Benicarló, d'estil barroc, és un temple catòlic situat al centre de la població i seu d'una parròquia del bisbat de Tortosa. Ha sigut qualificada com a Bé de Rellevància Local amb la categoria de Monument d'Interés Local.[1]

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Església de Sant Bartomeu
Imatge
Façana principal
Dades
TipusEsglésia parroquial catòlica Modifica el valor a Wikidata
Construcció1724 - 1743
Característiques
Estat d'úsbo
Estil arquitectònicBarroc
MaterialMaçoneria de pedra i morter de calç. Carreus
Mesura29 (amplada) × 60 (longitud) m
Altitud8 m Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaBenicarló (Baix Maestrat) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCentre població
Map
 40° 25′ N, 0° 25′ E / 40.42°N,0.42°E / 40.42; 0.42
Bé immoble de rellevància local
Data2007
Identificador12.027-9999-000006
Bé immoble de rellevància local
Identificador12.027-9999-000006
Activitat
DiòcesiTortosa
Religiócatolicisme Modifica el valor a Wikidata
FestivitatSant Bartomeu
24 d'agost

Història

modifica

Abans del temple actual i en el mateix lloc hi havia un altre del qual poques coses se saben. En 1392 es concedix una llicència al Consell Municipal per poder ampliar el campanar. En 1473 el pintor valencià Pere Cabanes signa un contracte per realitzar un retaule per a l'església.[2] I entre 1619 i 1633 es fan obres d'ampliació.[3]

 
Campanar.

L'actual temple es va iniciar el 25 de maig de 1724 i es va concloure el 9 d'octubre de 1743, tot i que el retaule de l'altar major no es va acabar fins al 1818. Sense dades de l'arquitecte, els mestres d'obra foren Gaspar Castaruelles i Vicent Carbó.[4] De tota manera, algunes característiques del temple permeten incloure la possibilitat que les obres van ser iniciades a finals del segle xvii, i que després d'una aturada de les obres provocada per la Guerra de Successió, van ser continuades en 1724.[5]

Durant la Primera Guerra Carlina es va convertir en el principal baluard de la ciutat i va quedar afectada en la coberta i en el murs laterals, i es van refer els desperfectes gràcies a la iniciativa municipal.[6] I en la guerra civil es va cremar tot el mobiliari interior.[7]

Durant 2013 ha estat restaurant-se l'església, amb motiu d'estar designada una de les seus de l'exposició anomenada «Pulchra Magistri. L'espendor del Maestrat». Esta exposició s'ha celebrat entre desembre de 2013 i novembre de 2014, i ha sigut promoguda per la Fundació «La Llum de les Imatges». La restauració a l'exterior ha consistit a reparar les cobertes i tornar a col·locar les arestes en blanc de la cúpula central, la neteja de façanes, consolidació dels carreus i dovelles moguts, i la recuperació del fals encoixinat de la portada de la capella de la Comunió, i una nova il·luminació del monument; mentres que a l'interior s'ha retornat a la decoració original, on predominava el blanc, s'han restaurat les petxines del creuer i de les capelles laterals i el púlpit.[8]

Arquitectura

modifica

Estructura

modifica

És un temple rectangular amb una àmplia nau, creuer i capçalera plana, i quatre capelles en cada lateral amb cúpula i llanternó entre els contraforts, els quals estan oberts, formant un pas que sembla una nau lateral. El sistema de cobertes és de volta de canó amb llunetes, en la nau i els braços del transsepte, i de volta bufada —exemple quasi únic en les nostres contrades— en el presbiteri. Corona el creuer una cúpula sobre petxines sense tambor ni llanternó.[5]

L'espai interior s'articula mitjançant pilastres d'ordre compost, amb un entaulament desestructurat. La cornisa envolta tota la nau amb decoració de dentells en la part inferior, però l'arquitrau està trencat, sense continuïtat en el seu traçat.[5] Per la destrucció dels elements interiors, només es conserven les pintures de les petxines de la cúpula major, de poca qualitat, pintades en 1845 per José María Gombau, i unes rosetes en els arcs i uns pocs motius de rocalla d'escaiola.

Totes les capelles i l'altar major són obres del segle xx. L'altar major està inspirat en el que es va construir en 1818, presidit per una imatge de Sant Bartomeu, de l'escultor Agustín Ballester Besalduch, obra de formes correctes i excel·lent policromia.[9]

Façanes

modifica

Portada principal

modifica

En la façana principal, als peus del temple, un gran frontis rematat per un perfil mixtilini coronat per cinc pinacles o flams, emmarca una portalada de dos cossos. L'inferior, l'obertura d'arc de llinda està emmarcada per quatre columnes salomòniques exemptes sobre pedestals curvilinis i capitells corintis, i en els intercolumnis, unes inusuals gerres. El superior, amb quatre podis seguint la línia de les columnes inferiors, on els interiors suporten dues columnes salomòniques amb capitell corinti, i en el seu interior, una fornícula amb una estàtua del sant titular emmarcada per pilastres. El remat de cada cos és una cornisa mixtilínia, corbada en la part central, i amb podis buits als extrems, que abans de 1936 estaven ocupats per sengles estàtues, en el primer pis, els sants Abdó i Senén, i al segon, sant Gregori i la Verge. Per damunt, un finestral allargat dona llum a la nau.[10]

Portada lateral

modifica

En la façana lateral que dona al creuer, en el costat de l'Epístola, una porta amb arc de mig punt flanquejada per dos pilastres adossades i un entaulament classicista, i en el cos superior una fornícula amb una estàtua de la Immaculada Concepció rematada per un arc segmentat. Esta portada podria ser del temple anterior.[11]

Torre Campanar

modifica

Torre exempta, de planta octogonal, amb tres cordons que separen els quatre cossos. Els tres primers cossos massissos excepte les troneres que donen llum a l'escala de cargol i la petita porta d'ingrés. El cos superior, el de les campanes, amb arcades allargades de mig punt.[12]

Capella de la Comunió

modifica

La capella de la Comunió, construïda amb posterioritat, en la segona meitat del segle xviii, forma un cos independent, adossada lateralment a la capçalera, en el costat de l'Epístola, i es pot comunicar per dins, pel creuer, o per fora, formant una portada barroca, rematada per un frontis corbat tallat. Està coberta per una cúpula sense llanternó.[11]

Galeria d'imatges

modifica

Referències

modifica
  1. Disposició Addicional Quinta de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià.Publicada[Enllaç no actiu] en el DOGV núm. 5.449, de 13 de febrer de 2007.
  2. Meseguer Folch 1994a: p. 16.
  3. Hernández Ruano 1998: pp. 45-46.
  4. Madoz 1987: p. 153.
  5. 5,0 5,1 5,2 Zaragoza Catalán 2013: p. 157.
  6. Constante Lluch 1986: pp. 47-62
  7. Meseguer Folch 1994a: p. 22.
  8. La Llum de les Imatges. «Benicarló: església parroquial de Sant Bartomeu Arxivat 2013-10-17 a Wayback Machine
  9. Meseguer Folch 1994b: p. 81.
  10. Rodriguez Culebras 1994: p. 33.
  11. 11,0 11,1 Rodriguez Culebras 1994: p. 36.
  12. Rodriguez Culebras 1994: p. 38.

Bibliografia

modifica
  • Constante Lluch, Juan Luis «Restauración y decoración de la parroquia de San Bartolomé de Benicarló tras la primera guerra carlista» (en castellà). Centre d'Estudis del Maestrat, núm. 16, octubre-desembre 1986, pp. 47-62.
  • Hernández Ruano, Javier. Justicia y gobierno en Benicarló (1521-1807) (en castellà). Benicarló: Ajuntament de Benicarló, 1998. 
  • Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. València (en castellà). vol. I. València: Alfons el Magnànim, 1987. 
  • Meseguer Folch, Vicente. «El templo San Bartolomé de Benicarló: Reseña histórica». A: El templo parroquial San Bartolomé de Benicarló. 250 años (en castellà). Benicarló: Parroquia de San Bartolomé, 1994, pp. 15-28. 
  • Meseguer Folch, Vicente. «El templo de San Bartolomé en la actualidad». A: El templo parroquial San Bartolomé de Benicarló. 250 años (en castellà). Benicarló: Parroquia de San Bartolomé, 1994, pp. 59-100. 
  • Rodríguez Culebras, Ramón. «El templo parroquial de San Bartolomé: Aspectos arquitectónicos y artísticos». A: El templo parroquial San Bartolomé de Benicarló. 250 años (en castellà). Benicarló: Parroquia de San Bartolomé, 1994, pp. 29-48. 
  • Zaragoza Catalan, Arturo; Gil Saura, Yolanda. «Obradores y talleres en el Maestrazgo de Montesa. Siglos XIII-XVIII». A: Josep Alanya i Roig, Víctor Marco Garxcía (comiss.). Pulchra Magistri: L'esplendor del Maestrat a Castelló (Culla. Catí. Benicarló. Vinaròs): Catàleg (en castellà). València: Generalitat Valenciana, 2013, pp. 135-160. ISBN 978-84-482-5882-5. 

Enllaços externs

modifica
  • Direcció General de Patrimoni Cultural. Fitxa del monument i Fitxa BRL del monument (castellà)
  • Ajuntament de Benicarló. Descripció del monument