Dau al Set: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot elimina referències duplicades (error 81 de VP:CHVP) |
|||
Línia 11:
Dau al Set va sorgir per la confluència atzarosa però amb l'aglutinant que els membres residien gairebé tots al mateix barri (entorns de la [[plaça de Molina]] de Barcelona) entre el desembre del 1946 —inici de la publicació ''Algol''— i el setembre del 1948, data de l'aparició del primer número de la revista ''Dau al Set''.<ref name="gencat"/>
La composició la va determinar la coincidència en el temps d'un grup de joves als quals unia la disconformitat amb la situació ideològica i les possibilitats creatives. Eren [[Joan Brossa]] (Barcelona, 1919 – 1998), poeta, dramaturg i futur creador de poesia visual; [[Joan Ponç i Bonet|Joan Ponç]] (Barcelona, 1927 – Sant Pau de Vença, 1984), pintor d'un imaginari d'introspecció; [[Antoni Tàpies]] (Barcelona, 1923), futur pintor matèric, innovador formal a la recerca d'un altre sentit a l'acció plàstica; [[Modest Cuixart]] (Barcelona, 1925 – Palamós, 2007), sensible a una poètica icònica plàstica generadora de perfils irònics; [[Joan Josep Tharrats]] (Girona, 1918 – Barcelona, 2001), responsable del muntatge tipogràfic de la publicació i pintor de maculatures; [[Arnau Puig]] (Barcelona, 1926), filòsof de temperament, reflexionador de l'existència i qüestionador dels fets de sensibilitat.<ref name="gencat"/>
Tots ells, en possessió cadascun d'una acusada personalitat, es van aplegar per fer front al desert sensible i la mansuetud intel·lectual que el [[règim franquista]] imposava per la brutalitat de la repressió a l'estructura estatal, especialment a Catalunya. El sentit profund del nom de la publicació posava de manifest la intenció dels que l'havien creat: atès que el dau objectivament només té sis cares, cercar la setena implicava una jugada a l'impossible. Efectivament, des d'un dadaisme inicial, en contra de tot sistema de valors socials establerts, i amb la convicció d'un surrealisme de la immediatesa expressiva i creativa, la intenció d'aquelles voluntats aplegades va provocar una forta reacció creativa alliberadora.<ref name="gencat"/>
Línia 17:
Si bé els integrants de Dau al Set havien començat a col·laborar el 1946, el seu període d'activitat més intensa es va concentrar entre els anys 1948 i 1951, època en què Dau al Set participà en diverses exposicions, i portà a terme una tasca editorial important.
La seva trajectòria fou irregular. La marxa de Tàpies a París (1950), la de Cuixart a [[Lió]] (1951) i la de Ponç al [[Brasil]] (1953), i la presència incòmoda de Cirlot, situat ideològicament (no pas artísticament) als antípodes dels altres membres, van fer que el grup aviat deixés d'existir com a tal. La revista, tanmateix, sobrevisqué fins al 1956 totalment en mans de l'editor, Tharrats. Acollí encara algunes col·laboracions dels fundadors, però també d'artistes totalment aliens, com ara [[Antonio Saura]] o [[Manolo Millares]], i fins i tot de contraris al seu tarannà, com ara [[Salvador Dalí]]. A grans trets es pot afirmar que només els col·laboradors literaris (Brossa i Cirlot, bàsicament) restaren fidels a l'esperit inicial, mentre que els artístics (amb l'excepció de Ponç) anaven derivant cap a l'[[informalisme]].
Encara que s'ha assenyalat l'any 1953 com a data de dissolució del grup, s'ha d'atenir a les impressions personals de cada protagonista per saber realment quan es va desintegrar. Malgrat aquesta efímera existència, Dau al Set és considerat el primer gran referent de la cultura de resistència de la postguerra espanyola.
| |||