Reagrupament del Poble Francès: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
|||
Línia 77:
== Suspensió d'activitats del RPF ==
Dins l'oposició, el RPF va patir un veritable ostracisme dels altres partits polítics, mentre que alguns dels seus diputats intentaren, malgrat tot, reprendre els contactes contra el consell del general De Gaulle, qui va rebutjar qualsevol compromís. Així, Jacques Soustelle, el favorit per fer-se càrrec de la presidència de la Junta, hagué de dimitir.
El [[6 de març]] de [[1952]], les divisions dins el moviment donarien lloc a una escissió. Vint membres del RPF van votar a favor del govern d'[[Antoine Pinay]] en contra del consell del general De Gaulle. Foren exclosos del grup.
El juliol de 1952, quaranta-cinc membres del RPF trencaren també amb el moviment gaullista.
A l'any següent, el [[6 de maig]] de [[1953]], de Gaulle va donar llibertat als seus parlamentaris després que el resultat de les [[eleccions municipals franceses de 1953]] atorgués la pèrdua de la meitat seus vots i moltes de les alcaldies guanyades el 1947 ([[Lille]] i [[Marsella]]). Dóna la culpa d'aquest fracàs a la traïció de la dreta per haver-lo abandonat un cop que l'amenaça comunista havia desaparegut. Entre aquestes personalitats de dreta acusades d'oportunisme hi havia els diputats que investiren Antoine Pinay en 1952 (entre ells [[Édouard Frédéric-Dupont]] i [[Henry Bergasse]]).
D'altres atribuiren aquest fracàs del RPF a les rivalitats i les ambicions personals, al funcionament autoritari del partit, i als seus mètodes massa agressius per alguns o massa tímids pera d' altres. Altres creuen, com [[François Mauriac]], que de Gaulle mai hauria haver de rebaixar-se a entrar en l'arena política, mentre que altres creuen que el RPF va fracassar per manca de credibilitat d'algunes personalitats del partit, en al·lusió a alguns polítics com Édouard Frédéric-Dupont que van votar els plens poders pel [[Philippe Pétain|Mariscal Pétain]]. La idea de la doble militància va ser un fracàs i els altres partits la prohibiren, tot describint al general de Gaulle com un nou [[Georges Boulanger|general Boulanger]].
Donant llibertat als seus parlamentaris, De Gaulle va intentar preservar les seves bases del partit.
Els parlamentaris lleials a De Gaulle es juntaren en la [[Unió Republicana d'Acció Social]] (URAS) que va esdevenir [[Republicans Socials]], mentre que els dissidents, dirigits de [[Edmond Barrachin]] formaren l'[[Acció Republicana i Social]] (ARS). [[Lucien Neuwirth]], un general lleial, va contar a ''Figaro magazine'' el 1998, les circumstàncies de la creació dels Republicans Socials:
== Llegat del RPF ==
| |||