Luis Daoíz y Torres: diferència entre les revisions
traducció del castellà |
(Cap diferència)
|
Revisió del 20:56, 6 oct 2012
Luis Daoíz y Torres (Sevilla, 10 de febrer de 1767 - Madrid, 2 de maig de 1808) va ser un militar espanyol, destacat per la seva participació en el aixecament del 2 de maig de 1808 de la Guerra del Francès.
Origen i família
Luis Daoíz va néixer en el si d'una família aristocràtica andalusa. El seu pare, Martín Daoíz Quesada, pertanyia al llinatge noble de la família Daoíz que es remuntava a l'Edat Mitjana. Aquesta família era originària de la localitat navarresa d'Aoiz i va estar molt vinculada a la milícia des de temps de la Reconquesta. A aquest llinatge van pertànyer cavallers, com Berenguer D'Aoiz, que es va establir a Navarra, i García Garcés D'Aoiz, que va intervenir en la batalla de les Navas de Tolosa.
A mitjan segle XVII, Joaquín D'Aoiz, natural de Pamplona, es va traslladar amb de la seva família a Gibraltar per a exercir el càrrec d'agutzil major i regidor perpetu fins a la seva caiguda en poder dels anglesos, per la qual cosa es van veure obligats a traslladar-se a El Puerto de Santa María, on posseïen unes finques anomenades Espínola; les finques anomenades Quesada, a Cadis; Monreal a Medina-Sidonia i altres propietats a Sanlúcar de Barrameda. A més posseïen dos senyorius a Navarra, nou merindades i la casa principal a Aoiz, al costat dels seus camps i vinyes. A partir del citat Joaquín D'Aoiz, regidor de Gibraltar, el cognom D'Aoiz passa a ser Daoíz. Don Joaquín era l'avi patern de Luis Daoíz.
La seva mare va ser Francisca Torres Ponce de León, filla dels comtes de Miraflores de los Ángeles, una branca secundària de la casa d'Arcos.
Van contreure matrimoni el 2 de febrer de 1766 i van residir temporalment en el palau que tenien els pares de Francisca a Sevilla.[1][2][3]
Biografia
Infantesa
Luis Daoíz va néixer a Sevilla, al palau de Miraflores de los Ángeles el dimarts 10 de febrer de 1767 i va ser registrat en el foli 26 del llibre de baptisme de la parròquia de San Miguel com Luis Gonzaga Guillermo Escolàstica Manuel José Joaquín Ana i Juan de la Soledad Daoíz. El seu padrí va ser fra Juan Mateos, un prevere dels Carmelites calçats. Els seus germans es deien María del Rosario, primera comtessa de Daoíz, Francisco i Josefa.
Durant la seva infància va viure en el palau de la seva àvia materna a Sevilla i va passar alguns estius a la casa que aquesta tenia a Mairena del Alcor. Va estudiar en el col·legi jesuïta de San Hermenegildo, que se situava en l'espai que ocupa la plaça de la Gavidia i diversos edificis propers.[1][2][3]
Carrera militar
El seu pare va sol·licitar la seva incorporació a l'exèrcit en 1782, quan tenia 15 anys, després de cursar estudis en el col·legi dels jesuïtes de la seva ciutat natal. Per aquella època el cos d'artilleria era molt elitista i només hi permetien l'accés a persones de llinatge noble. Luis Daoíz va obtenir l'aprovació de noblesa corresponent, en expedient expedit el 10 de juliol de 1781 per l'escrivà del rei, Manuel García de Castro, i del tinent assistent de Sevilla, Fernando Viver Sánchez; i va ingressar com a cadet al Reial Col·legi d'Artilleria de Segòvia, situat a l'alcàsser d'aquesta ciutat, el 10 de febrer d'aquest any. La seva estada al Col·legi d'Artilleria es va perllongar fins al 9 de febrer de 1787, en la qual va demostrar ser un bon estudiant i va destacar de manera especial a l'esgrima de sabre i d'espasa, obtenint la graduació d'alferes. La seva primera destinació va ser en el batalló del Reial Regiment d'Artilleria instal·lat al Puerto de Santa María.
En 1790, amb el grau de sotstinent, es va presentar voluntari a la defensa de la ciutat de Ceuta, al nord d'Àfrica, al comandament d'una bateria del seu regiment. A l'any següent va ser enviat a la de la ciutat d'Orà (Algèria) com a agregat a la companyia de minadors. Allí, en 1792, amb 25 anys, i com a premi als seus mèrits, va ser ascendit al grau de tinent d'artilleria el 18 de febrer.
Al març de 1794, va participar en nombroses accions de la segona part de la Guerra del Rosselló contra la França revolucionària. El 25 de novembre d'aquest mateix any, Luis Daoíz va ser fet presoner i fou internat a Tolosa de Llenguadoc. Durant la seva captivitat, coneguda la seva vàlua com a militar i artiller, els seus coneixements matemàtics i de diverses llengües, entre elles l'anglès, l'francès, l'italià i el llatí, va rebre ofertes de passar-se al bàndol revolucionari francès, ofertes que va rebutjar, doncs era el seu únic desig tornar a Espanya per prestar els seus serveis en la seva defensa. Després de la signatura de la Pau de Basilea en 1795, que va posar fi a la contesa, va ser alliberat i va tornar a la seva destinació a El Puerto de Santa María.
Encara no acabada aquesta guerra contra França, van començar les hostilitats contra Anglaterra. En aquests moments l'Armada espanyola intentava reorganitzar les seves bucs i posar-los en ordre de combat, però l'escassetat d'oficials especialistes va fer que haguessin de demandar homes als cossos de l'exèrcit de terra per completar la dotació dels bucs de guerra. Per això, en 1797, Daoíz va ser destinat com a reforç del contingent dels oficials de l'Armada i el 11 de juliol d'aquest mateix any li van confiar el comandament d'una tartana canonera amb fogó de bala vermella, sota les ordres de l'almirall José de Mazarredo. Durant el lloc de Cadis pels anglesos, Daoíz va dirigir una de les llanxes que atacaven als navilis de l'almirall Nelson, sortint victoriosa la defensa espanyola de l'atac anglès. Daoíz va dirigir l'atac contra el navili El Poderoso, un dels que causaven més danys. El seu excel·lent servei en aquesta embarcació li va suposar l'ascens al grau d'oficial artiller de buc de línia.
Posteriorment i a causa de l'escassetat d'artillers en la Marina, es va incorporar al navili San Ildefonso, que disposava de 74 canons i estava manat pel capità de navili José de Iriarte. La seva missió en aquest navili va ser defensar les colònies d'Amèrica, continent al que va viatjar dos cops, i protegir les flotes que venien d'allí. Al novembre de 1800 i trobant-se en el port de l'Havana (Cuba), quan encara era tinent, en revisar les "Gasetes" endarrerides va tenir notícia que havia estat ascendit a capità d'artilleria el 4 de març d'aquest any, però no havia rebut la notificació per trobar-se a la mar.
Durant el seu servei en l'Armada escriu Método que debe usarse para la enseñanza de la tropa y marinería en los ejercicios de cañón y abordaje, que és un petit manual de tàctica que el seu objectiu era que els soldats embarcats aprenguessin les tàctiques als navilis. El 7 de juliol de 1802 va tornar a la Península i va ser destinat al seu regiment d'origen, el tercer regiment d'artilleria de Sevilla. Allí li assignen missions de caràcter científic, pels seus coneixements matemàtics i la seva aplicació al desenvolupament de l'artilleria. En 1803 va ser destinat, juntament amb altres oficials, a la Real Fosa de Bronzes i va formar part de la comissió dirigida pel brigadier Vicente María de Maturana per a la construcció de dues peces d'artilleria de calibre vuit per al servei de l'artilleria a cavall, havent de reunir la particularitat de poder disparar indistintament bales, granades i metralla. Amb el seu regiment va participar en la Segona Guerra de Portugal i va ser destinat posteriorment a un lloc destacat a Fontainebleau a França.
En 1807 el regiment al que pertanyia va desplaçar la seva segona companyia a Madrid i va sol·licitar el seu canvi de destinació a la capital, per la qual cosa va ser nomenat comandant de la bateria destinada al Parc d'Artilleria creat en el palau del duc de Monteleón. Aquest mateix any els seus pares van concertar el seu matrimoni per a la primavera de 1808 amb una jove noble d'Utrera, que va ingressar en un convent sevillà després de la mort de Daoíz.