Joan de Brienne: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot treu puntuació penjada després de referències |
m Robot elimina referències duplicades (error 81 de VP:CHVP) |
||
Línia 11:
=== Rei de Jerusalem ===
El [[1208]], [[Maria de Montferrat]] [[Llista de reis de Jerusalem|reina de Jerusalem]] tenia disset anys d'edat, i el regent [[Joan d'Ibelin]] i a més el seu oncle pensava a trobar-li un marit. Després d'haver deliberat a [[Acre (Israel)|Sant Joan d'Acre]], el consell dels barons va decidir demanar consell a [[Felip II de França|Felip August]], [[Llista de reis de França|rei de França]]. Gautier de Florència, bisbe d'Acre, i Aymar de Lairon]], senyor de Cesarea, foren enviats al rei, el qual els va proposar a Joan de Brienne. L'''Estoire d'Eraclée'' suggereix que el rei volia separar-se d'un cavaller del qual [[Blanca de Castella i d'Anglaterra|Blanca de Castella]], esposa del príncep hereu, estava enamorada, i relata la decepció dels barons amb la vinguda d'un senyor que havia arribat als quaranta anys,<ref> potser una mica menys si va néixer vers 1175 </ref> però la continuació mostra que la tria del rei de França fou malgrat tot encertada. Havia ensenyat abans les seves qualitats de saviesa i de valentia, i la seva pobresa fou compensada pels donatius de [[Felip II de França|Felip August]] i del papa [[Innocenci III]] que li donaren cadascun quaranta mil llibres de turneses. Arribat a Acre el setembre [[1210]], es va casar amb [[Maria de Montferrat]] el 14 de setembre i fou consagrat rei amb la seva esposa el 3 d'octubre.<ref name="René01">René Grousset, ''Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem'' - III. 1188-1291 ''L'anarchie franque'', Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006) </ref>
Poc abans, el setembre, la treva negociada el [[1204]] entre [[Al-Àdil I]] i [[Amalric II de Jerusalem|Amauri II de Lusignan]] va arribar al seu venciment i els [[Orde del Temple|templaris]] decidiren reprendre les hostilitats. Sense el suport d'una croada, els llatins d'Orient no van poder resistir a les forces musulmanes, que van incendiar les rodalies de [[Acre (Israel)|Sant Joan d'Acre]]. Però Joan de Brienne va aconseguir refrenar l'ardor bel·licós dels templaris i va negociar una nova treva amb [[Al-Àdil I]] el juliol de [[1211]] per a una durada de sis anys, durant els quals els templaris combatrien pel príncep d'Antioquia per reprendre la seva ciutadella de [[Baghras|Baghrâs]] que [[Saladí|Saladin]] els havia arrabassat. Pel seu costat, els [[Hospitalaris]] van donar ajuda al rei [[Lleó II d'Armènia Menor]] contra el [[soldanat Seljúcida de Rüm|sultanat seldjúcida de Rüm]]. [[Maria de Montferrat]] va morir poc després d'haver donat a llum una noia [[Isabel II de Jerusalem|Violant o Iolanda de Brienne]] (més tard coneguda com Isabel), però els barons van acceptar a Joan de Brienne com a ''bayle'' del regne, és a dir regent.<ref name="René">René Grousset, ''Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem'' - III. 1188-1291 ''L'anarchie franque'', Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006). </ref>
A Occident, el papa [[Innocenci III]] comença a predicar una [[cinquena Croada|cinquena croada]], des de l'[[Concili del Laterà IV]] el [[1215]]. Va morir el 16 de gener [[1216]], però el seu successor [[Honori III]] va continuar els seus projectes. Una croada va marxar sota la direcció del rei [[Andreu II d'Hongria]] i del duc [[Leopold VI el Gloriós|Leopold VI d'Àustria]], i va desembarcar a Acre el setembre de [[1217]]. L'objectiu escollit fou una ciutadella que el sultà Malik al-Adel acabava de construir sobre el Mont Tabor i qui controlava la [[Galilea]] i la [[Samària]]. La ciutadella fou assetjada en va del 29 de novembre al 7 de desembre de [[1217]]. Sembla que als croats els va faltar perseverança. Al capdavant d'un petit destacament, un príncep hongarès va intentar llavors prendre el castell de Shaqîf Arnûn (Beaufort) al Marj Ayun, encara que el comte de Sidon li va desaconsellar tal empresa, i el seu exèrcit fou destruït pels muntanyencs. Després l'exèrcit hongarès va tornar al seu país el gener de [[1218]]. Per la seva part, Joan de Brienne va fer fortificar Cesarea.<ref
[[Fitxer:Delta Oriental du Nil.svg|300px|right|thumb|El delta oriental del Nil.]]
D'altres crouats, venint de regnes més occidentals, continuaren arribant a [[Terra Santa]] i Joan de Brienne, que havia comprès la inutilitat d'atacar i assetjar directament Jerusalem, va decidir atacar ports egipcis, [[Alexandria]] o [[Damieta]], per negociar llavors l'intercanvi d'aquest port contra Jerusalem. La flota franca va desembarcar davant [[Damieta]] el 29 de maig de [[1218]], aconseguint forçar el pas sobre el Nil el 24 d'agost de [[1218]]. Malik al-Adil va morir el 31 d'agost. Els seus fills el van succeeir, [[Al-Kàmil ibn al-Àdil|Malik al-Kamil]] a Egipte i [[Al-Muàddham ibn al-Àdil|Malik al-Mu'azzam]] a Síria.<ref
El 29 d'agost de [[1218]], al-Mu'azzam va intentar fer diversió prenent i destruint [[Cesarea de Palestina|Cesarea]], però sense èxit. Al final del mes de setembre, el llegat Pelagi Galvani va arribar a [[Damieta]] i va demanar la direcció de la croada. El 9 d'octubre, al-Kamil va intentar un atac al camp dels croats però fou rebutjat. De resultes d'un complot, va abandonar el seu camp el 4 de febrer de [[1219]], i el seu exèrcit es va dispersar. Preveient la cessió de [[Jerusalem]] als croats, al-Mu'azzam va emprendre el març de [[1219]] el desmantellament de les fortificacions de la ciutat. Per dues vegades, el maig i el setembre, al-Kamil va proposar als croats la ciutat de Jerusalem contra l'aixecament del setge de [[Damieta]], però Pelagi va rebutjar cada vegada l'oferta per fanatisme. Damieta fou presa pels croats el [[5 de novembre]] de [[1219]]. Joan de Brienne es va negar a continuar la croada i amb el seu exèrcit va abandonar [[Damieta]] el març de [[1220]]. El juliol de [[1221]] l'exèrcit croat restant va decidir de marxar sobre [[el Caire]]; però fou bloquejat per la crescuda del [[Nil]], i va haver de lliurar [[Damieta]] a canvi de la seva llibertat.<ref name="René02">René Grousset, ''Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem'' - III. 1188-1291 ''L'anarchie franque'', Paris, Perrin, 1936 (reimpr. 2006)</ref>
Després del fracàs d'aquesta cinquena croada, Joan de Brienne va concloure amb al-Kamil una treva de set anys. Va decidir anar a Itàlia per tal de discutir amb els principals sobirans la sort dels [[estats croats|estats llatins d'Orient]]. Desembarcat a [[Bríndisi]] l'octubre de 1222, va trobar al papa [[Innocenci III]], al qual es va queixar del comportament del llegat Pelagi que havia fet encallar la croada per la seva intransigència. El papa li va donar la raó, i després li va proposar el matrimoni de la princesa hereva Isabel amb l'emperador [[Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic|Frederic II]]. Aquest últim estava interessat pel projecte, que li permetia esbossar un imperi mediterrani, mentre que Joan de Brienne va apreciar la possibilitat de beneficiar-se de les tropes germàniques. [[Felip II de França|Felip August]], a qui llavors Joan de Brienne ve retre visita, ho va apreciar menys i va retreure a Brienne d'haver-se deixat manipulat. Una esquadra imperial ve anar a buscar a la promesa l'agost de 1225, i el matrimoni fou celebrat a [[Bríndisi]] el 9 de novembre de 1225. L'endemà, Frederic va desposseir a Joan de Brienne de la ''baile'' del regne. Escandalitzat per aquesta maniobra que les negociacions del matrimoni no deixaven presagiar, i també per la violació de la qual Frederic II fou culpable amb una de les cosines d'Isabel, Joan de Brienne va deixar definitivament el [[regne de Jerusalem]].<ref
Sostingut pel papa [[Gregori IX]], va intentar envair el regne de Sicília, però fou vençut pel seu gendre i va haver d'acceptar la pau l'agost de 1230.<ref> M. Prévost, « Brienne (Maison de) » i « Brienne (Jean de) » al ''Dictionnaire de Biographie Française'' </ref>
Línia 31:
La mort de [[Robert I de Courtenay]] el gener de 1228, col·loca sobre el tron de Constantinoble a un nen d'onze anys, [[Balduí II de Courtenay]]. Els barons pensaven en principi a confiar la regència a [[Ivan II Asen de Bulgària|Ivan Asen II]], [[Llista de sobirans de Bulgària|tsar dels búlgars]], però canviaren d'opinió, tement la potència d'aquest últim. Proposaren llavors la regència a Joan de Brienne, que ho va acceptar, a la condició de ser associat al tron. Fou coronat emperador a la seva arribada a Constantinoble el 1231. L'Imperi Llatí es reduia aleshores a Constantinople i els seus voltants, i sota la triple amenaça de l'[[imperi de Nicea]], del [[despotat de l'Epir]] i dels búlgars. El 1235, l'emperador de Nicea i el tsar búlgar (Ivan II Asen de Bulgària i [[Joan III Ducas Vatatzés]] de Nicea). van assetjar Constantinoble, quan no hi havia més de 160 cavallers. Però els [[República de Venècia|venecians]], tement la pèrdua dels seus avantatges comercials, els van ajudar i la ciutat va resistir. La flota veneciana dominava el mar, i els assetjadors s'acabaren desanimant.
Joan de Brienne va morir l'any següent, el 23 de març de 1237.<ref
== Ascendència ==
| |||