Diferència entre revisions de la pàgina «Consistori de Tolosa»

s'arregla enllaç de Renaixença
m (Robot substitueix 'quarentena' per 'quarantena')
(s'arregla enllaç de Renaixença)
'''1. El Consistori de la Sobregaya Companyia del Gay Saber'''
 
Els anomenats Jocs Florals de Tolosa tenen el seu origen en el certamen literari que van promoure el 1323 set ciutadans de la ciutat tolosana que van aplegar-se a l’ombra d’un llorer en un jardí del barri dels Augustines. Allí van constituir el [[Consistori de la Sobregaya Companhia del Gay Saber]] amb l’objectiu de revifar el conreu de la [[poesia trobadoresctrobadoresca]]a que havia patit una forta davallada arran de la croada albigesa. Per aquest motiu van adreçar una lletra envers a tots els trobadors “de la Langue d’Oc” encoratjant-los a participar i guanyar una “Violeta de fin aur”, premi atorgat a la millor composició:” per so, la joya li donem / d’aytal flor en senhal d’onor”. La crida va tenir ressò i el 3 de maig de 1324 va celebrar-se el certamen literari al qual assistiren, també, els dotze Capítols de la ciutat de Tolosa. La joia promesa fou atorgada a [[Arnaut Vidal de Castelnaudary]] per una composició dedicada a la Mare de Déu: “Mayres de Dieu, verges pura, / Vas vos me rir de cor pur ...”
L’èxit va ser tan considerable que ben aviat van afegir-s’hi altres premis: l’Englantina i el Gauch (boixac) i van aconseguir que les joies fossin pagades pels Capítols de la ciutat. Paral·lelament, els set [[mantenedors]] del Consistori poètic van encarregar a [[Guilhem Molinier]] l’elaboració d’un codi poètic per tal de poder judicar adequadament les composicions ''Les Leys d’Amors'', que serà promulgat el 1356.
Al llarg del segle XV el certamen tolosà gaudeix d’un cert renom, però a principi del segle XVI sorgeixen algunes diferències entre els membres del consistori i els Capítols de la ciutat. L’afer es resolgué amb la recreació de la llegenda d’una dama, [[Clemència Isaura]], dona relacionada amb la família dels Isaures, un avantpassat de la qual havia rebut el comtat de Tolosa de mans de [[Carlemany]]. Clemència Isaura després d’haver viscut en la castedat i la virtut vallegar a la ciutat els seus béns amb la condició de celebrar-hi cada any els Jocs Florals i fer-se càrrec dels premis. D’aquesta manera Clemència Isaura esdevé “fondatrice” d’un certamen que a partir de 1555 adopta ja el nom de [[Jeux Floraux]], tal com apareix en el ''Livre rouge'', registre on s’anoten les composicions guanyadores. Poc abans d’aquesta data, l’estàtua d’una tomba femenina que es trobava en la basílica visigòtica de la Daurada va ser identificada com a Clemència Isaura i traslladada al Capítol de la ciutat.
'''2. El Collège de Rethórique'''
 
El segle XVI representa també la fi de la presència de la llengua occitana en el certamen tolosà. Segons consta en el ''Livre Rouge'', les balades de [[Hugues Roguier]] i [[Johan Escuadra]] seran les darreres, que hi obtindran el guardó poètic en llengua d’Oc.
Més endavant encara serà guardonat [[Pèire Godolin]] (1580-1648) el gran poeta en llengua occitana, però ho serà, òbviament, per una obra en francès.
L’antic Consistori de la Gaia Ciència esdevindrà, a partir d’aquest període [[Collège de réthorique]] i tindrà un caire cada cop més provincià. Probablement per això, es creuran obligats a mostrar-se sensibles als nous corrents de la literatura francesa i atorgaran premis extraordinaris a [[Pierre Ronsard]], [[Jean-Antoine Baïf]] o [[François de Maynard]]. No obstant això, la festa mantindrà la pompa solemne i arcaïtzant que l’havia caracteritzat: lectures, processons, discurs en vers dedicat a Clemència Isaura i àpats copiosos pels mantenedors i capítols.
La tradició medieval va ser recuperada novament el 1859 gràcies a la iniciativa d’[[Antoni de Bofarull]] i [[Víctor Català]]. Abans, però, [[Joan Cortada]] havia impulsat un certamen de caire medievalitzant en la [[Reial Acadèmia de Bones Lletres]] (1841) i [[Joaquim Rubió]] havia demanat la restauració dels Jocs Florals en el conegut pròleg de ''Lo Gaiter del Llobregat'' (1841).
 
Els Jocs Florals tindran un paper decisiu en l’impuls inicial de la [[Renaixença catalana|Renaixença]] i esdevindran un estímul per a la producció i una plataforma de primer ordre per a la projecció de la literatura catalana. Prova d’això és la nòmina de [[Mestres en Gai Saber]], entre els quals podem trobar: [[Víctor Balaguer]] (1861), [[Àngel Guimerà]] (1877), [[Jacint Verdaguer]] (1880), [[Miquel Costa i Llobera]] (1902), [[Joan Maragall]] (1904), [[Joan Alcover]] (1909), [[Josep Carner i Puig-Oriol|Josep Carner]] (1910), [[Josep Maria de Sagarra]] (1931), [[Mercè Rodoreda]] (1949). Representants tots ells de moments i models estètics diversos de la literatura catalana.
 
[[Categoria:Literatura occitana]]
110.391

modificacions