Tractat de París (1814): diferència entre les revisions

El '''Tractat de París''' (o '''Primer Tractat de París''') va ser signat el 30 de maig de 1814, acabant la guerra entre [[França]] i la [[Sisena Coalició]] formada pel: [[Regne Unit]], [[Rússia]], [[Àustria]], [[Suècia]], [[Portugal]] i [[Prússia]]. També va forçar l'abdicació de [[Napoleó I]], i va restaurar els [[Borbons]] en la figura de [[Lluís XVIII de França|Lluis XVIII]]. Els termes del tractat van ser poc severs amb França, per evitar el descontentament popular que possiblement amenaçava la restauració monàrquica. Li va ser permès conservar les fronteres de 1792, incloent uns 8,495 km₂ de territori capturat en 1790-92, destacant [[Avinyó]] amb el [[Venaissin]], que abans de la revolució eren un [[Estats Pontificis|enclavament papal]] considerat anacrònic. La majoria de les colònies que França havia perdut durant el transcurs de la guerra li van ser retornades, amb l'excepció de [[República de Malta|Malta]], [[Tobago]], [[Saint Lucia]] i l'[[Illa Maurici]], les quals van ser transferides als britànics. Tanmateix, les forces victorioses van ser conscients sobre la possibilitat que el poder francès tornés a ser una amenaça en el futur i, amb això en ment, els territoris circumdants a França van ser reforçats. Els actuals països de [[Bèlgica]] i [[Països Baixos|Holanda]] van ser units sota la [[Casa d'Orange-Nassau]] per formar un estat més fort, el Regne dels Països Baixos; havia provisions similars al sud en consolidar el [[regne de Piemont-Sardenya]].{{CN}} Una provisió secreta, estipulava que [[Venècia]] podria ser transferida a [[Àustria]]{{CN}}. En una altra banda, es va acordar que el buit alemany deixat pel col·lapse del [[Sacre Imperi Romà Germànic]], i el seu successor, la [[Confederació del Rin]], podia ser resolt per una federació d'estats alemanys independents.{{CN}} Igualment, els estats italians van ser restaurats. A més, a [[Suïssa]] se li va garantir la seva independència.{{CN}} El tractat també imaginava que França hauria abolir gradualment l'[[esclavitud]], durant un període de cinc anys, amb incentius econòmics i territorials dels britànics. El Príncep de França va expressar el seu desig d'abolir l'esclavitud però amb el suport que li donaria el seu poble. El seu negociador va ser [[Charles Maurice de Talleyrand]].