Castellà del País Valencià: diferència entre les revisions

La parla d'estos valencians ponentins, popularment anomenats ''xurros'', hui en dia comença a estar bastant nivellada amb el [[castellà]] estàndard (sobretot la dels més joves), però durant molts segles, tot i ser de base castellana, conservava en el seu lèxic bastants aragonesismes i estava plagada de valencianismes, que augmentaven, naturalment, en els municipis de les comarques immediates a la frontera lingüística. Durant l'època foral, fins elal segle XVII, la documentació dels arxius civil i eclesiàstics d'esta regió de l'interior, si no estava en llatí estava en la llengua oficial del regne - el català - i no en la vernacla d'estes comarques, ja que ací la diglòssia afavoria al [[valencià]], perquè el sector litoral, a més de tindre el poder polític, estava molt més desenvolupat tant en l'ordre cultural com en l'econòmic.

La penetració del [[castellà]] [[Regió de Múrcia|murcià]] en l'Horta d'Oriola ([[Baix Segura]]), no iniciada fins elal segle XVII, es consuma en el segle XVIII. L'[[expulsió dels moriscos]] de l'Horta d'Oriola i la terrible pesta de mitjans segle XVII, van afavorir la immigració de gent provinent de la [[Regió de Múrcia]], així com la dessecació dels saladars pel [[cardenal Belluga]] en la centuria següent. Els documents públics d'[[Oriola]] no es van escriure en [[castellà]] fins a principis del segle XVIII. La parla oriolana, s'anomena popularment [[panotxo]] –com a l'[[Horta de Múrcia]]-, és sessejant, a diferència del [[murcià]] general, i coincidident amb el [[castellà]] d'[[Elda]], [[Les Salines]], [[Asp]], Orito i [[Montfort (Vinalopó Mitjà)|Montfort]], es a dir, de les poblacions que van ser sempre del [[regne de València]]. En posició final de síl.laba la ''–s'' s'aspira davant consonant sorda i tendix al rotacisme davant consonant sonora no nassal, i així es diu ''carrahca, espejo, cahtillo'', però ''derde, murlo, garnate, jurgau..'' etc. En molts altres casos la ''–s'' final s'assimila a la consonant següent però ensordint-se tota l'articulació, i així pronuncien: ''effocau'', per ''desbocado''; ''effarar'', per ''resbalar''; ''dof botellas'', per ''dos botellas''; ''laf fotas'', per ''las botas''; ''enhharrar'' (la ''h'' representa ací el so fricatiu velar sord de ''j'' en castellà estàndard espanyol) per ''desgarrar''; ''doh hatos'', per ''dos gatos''; ''lah horras'', per ''las gorras''… etc.