Programa Mariner: diferència entre les revisions

Les sondes ''Mariner'' eren de mida relativament reduïda, i el seu llançament es va realitzar mitjançant un coet model [[Atlas (coet)|Atlas]], i el sistema propulsor de l'última fase un cohet model Agena o [[Centaur (tram de coet)|Centaur]]. El seu pes rondava la mitja tona (sense el combustible del propulsor d'abord de la sonda). Cada una de les seves missions es va completar en un període d'entre uns quants mesos i un o dos anys, i fins i tot una de les naus va sobrepassar aquesta limitació i es va mantenir operativa durant tres anys. Les sondes ''[[Mariner 1]]'', ''[[Mariner 3]]'' i ''[[Mariner 8]]'' no van superar la fase de llançament. De la resta de sondes, cap no es va perdre en vol cap a les seves destinacions, i totes elles van completar amb èxit els seus objectius. Cada una de les naus portava incorporats uns plafons solars per poder rebre energia del [[Sol]] i un reflector parabòlic capaç d'apuntar sempre a la [[Terra]]. Així mateix, la seva càrrega incloïa una sèrie d'instruments científics. Alguns, tals com les càmeres, haurien de ser autoenfocades al cos celeste que estigués sent estudiat. Altres instruments no serien autoenfocables, i el seu objectiu seria el d'estudiar fenòmens tals com els camps magnètics i les partícules carregades. Així mateix, els enginyers responsables van proposar un sistema d'estabilització de la sonda a tres eixos, la qual cosa significa que, a diferència d'altres sondes espacials, aquestes no tindrien rotarien sobre si mateixes.