Antiguitat clàssica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot insereix {{ORDENA:Antiguitat Classica}} |
Cap resum de modificació |
||
Línia 5:
== Grècia ==
=== Antiga Grècia ===
L'Antiga Grècia es el període de la història grega que va abastar gairebé un mil·lenni fins al naixement i expansió del [[cristianisme]]. Aquest període és considerat per la majoria dels historiadors com el fonament de la cultura de la [[civilització occidental]]. La cultura grega va ser una influència molt important de l'[[imperi Romà]], el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'[[Europa]].
Linha 14 ⟶ 13:
=== Període hel·lenístic ===
El període hel·lenístic va començar amb la mort d'[[Alexandre Magne]] el 323 aC i va acabar amb l'annexió dels territoris occidentals que ell conqueriria per [[Roma]]. Encara que l'establiment del govern romà no va trencar amb la continuïtat de la societat i cultura hel·lenístiques, que romandrien sense alteració fins al naixement del cristianisme, aquest esdeveniment va marcar la fi de la independència política de Grècia i dels regnes hel·lenístic de l'[[Orient Pròxim]].
El '''període hel·lenístic''' o '''època hel·lenística''' (del [[segle IV aC]] al [[segle I aC]]), llevat dels seus personatges importants com ara [[Alexandre Magne]] i [[Cleòpatra VII]], es considera un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre l'esplendor del [[Antiga Grècia|període clàssic de Grècia]] i el poder de l'[[Imperi romà]] que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara [[Alexandria]], [[Antioquia de l'Orontes]] i [[Pèrgam]], la importància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la [[llengua grega]] i la seva difusió, van modificar profundament l'[[Orient Pròxim]], que després seria part de l'[[Imperi romà]].
L''''hel·lenisme''' és el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú (''[[koinè]]''), dins no obstant això d'un procés històric de descomposició de l'imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l'aparició de les anomenades.
El '''període hel·lenístic''' ha estat definit pels historiadors del [[segle XIX]] (el terme "hel·lenístic" va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany [[Johan Gustav Droysen]] en el seu llibre ''"Geschichte des Hellenismus"''), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, per referir-se a l'expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits per [[Alexandre Magne]]. D'acord a Droysen, la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i l'[[Orient Pròxim]], la qual cosa permetria que el [[cristianisme]] florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a [[Pèrgam]], [[Rodes]], [[Antioquia de l'Orontes]] i [[Alexandria]]. Aquest va ser un retrobament de les [[civilitzacions antigues orientals]] i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'"'''imperi greco-romà'''". Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'[[Egipte]], [[Cleopatra VII]], amb el qual comença la dominació romana.
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les [[dinasties]] d'origen grec o [[Macedònia (territori històric)|macedoni]] (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt temps, no va declinar.
[[Fitxer:NAMA Galate.jpg|thumb|Estàtua de l'art hel·lenístic tardà d'un guerrer gal, on s'hi pot apreciar trets característics com el dinamisme de la postura i les formes musculars ressaltades.]]
Abarca un període de temps d'abast històricament difús, que comença amb la mort d'[[Alexandre el Gran]] (en el [[323 aC]], any també de la mort d'[[Aristòtil]]) i arriba fins finals del [[segle II]] dC. En ocasions s'assigna el començament de l'època hel·lenista als anys de la conquesta de l'imperi persa per Alexandre el Gran i el seu acabament als anys de l'apogeu de l'imperi romà, allargant fins i tot el període grecoromà fins a la caiguda de l'imperi romà.
Els exèrcits d'Alexandre van conquerir l'[[Àsia Menor]], [[Egipte]], [[Regió de Mesopotàmia|Mesopotàmia]], la plana d'[[Iran]], l'[[Àsia]] Central i algunes regions d'[[Índia]]. Després de la mort d'Alexandre i d'una lluita per la successió coneguda com les Guerres dels Diàdocs. El 281 aC es van establir quatre estats territorials:
* La '''dinastia ptolemàica''' a [[Egipte]] amb capital a [[Alexandria]] ([[Egipte Ptolemaic]]).
* La '''dinastia selèucida''' a [[Síria]] amb capital a [[Antioquia]] ([[Imperi selèucida]]).
* La '''dinastia antigònida''' a [[Regne de Macedònia|Macedònia]] i la [[Antiga Grècia|Grècia]] central ([[Regne de Macedònia]]).
* La '''dinastia atàlida''' a [[Anatòlia]] amb capital a [[Pèrgam]] ([[Regne de Pèrgam]]).
Els successors d'Alexandre van controlar el territori a l'oest del [[Tigris]] per un temps, i van controlar l'[[Àsia Menor]] i l'[[Orient Pròxim]] fins a l'arribada dels romans els segles II i I aC. La major part del territori oriental va ser pres pels partians, però, la cultura hel·lenística es va conservar en el regne Greco-Batrià i el regne Indo-Grec. La cultura hel·lenística seria la cultura dominant de l'Imperi Romà fins a l'arribada del [[cristianisme]].
Es considera que la fi del període hel·lenístic va ser el [[31 aC]], data en què el regne ptolemàic d'Egipte va ser derrotat pels romans en la batalla d'[[Actium]].
== Imperi cartaginès ==
{{principal|Imperi cartaginès}}
L''''Imperi cartaginès''' o simplement '''Cartago''' fou una [[monarquia]] i posteriorment una [[república]] de [[ciutats-estat]] fenícies del [[nord d'Àfrica]] i la [[península ibèrica]] que va durar des del [[650 aC]], amb la independència de la [[metròpoli]] [[Tir]] fins al [[146 aC]]: Estava més o menys sota el control de la ciutat-estat de [[Cartago]] després de la caiguda de [[Tir]] a mans de l'[[Imperi Selèucida]]. En l'apogeu de la influència de la ciutat, tenia el control de la major part de la [[Mediterrània]] occidental. L'imperi estava en un estat constant de lluita amb la [[república romana]], que va donar lloc a una sèrie [[Guerres Púniques]]. Al final de la [[Tercera Guerra Púnica]], Cartago va ser destruïda i ocupada per les forces de la [[República Romana]] i gairebé tot l'Imperi va caure en mans romanes.
== Guerres púniques ==
{{principal|Guerres púniques}}
Les '''Guerres Púniques''' són les tres [[guerres]] que van fer els [[roma]]ns amb els [[Cartago|cartaginesos]] (o púnics). La política expansiva dels cartaginesos cap a l'[[Occident]] fou dirigida per la família dels bàrquides: [[Amílcar Barca]], [[Àsdrubal Barca|Asdrúbal]] i, sobretot, [[Anníbal]]. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, [[Roma]], els barrà el pas.
[[Fitxer:HannibalFrescoCapitolinec1510.jpg|thumb|Fresc de 1510, Hanníbal creuant els Alps amb cavalls i elefants es mostra com a un dels més grans estrategs.]]
=== La Primera Guerra Púnica (262 aC - 241 aC) ===
{{article principal|Primera Guerra Púnica}}
Començà amb la intervenció de [[Roma]] a [[Sicília]], quan s'alià amb els [[mamertins]], que lluitaven contra els cartaginesos a [[Messina]].
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels [[Romans]], fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol [[Gai Duili (cònsol)|Duili]] àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a [[Tunis]] ([[256 aC]]).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La [[pau]] ([[241 aC]]) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'[[illa]] esdevingué la primera [[província romana]]. Poc després ([[238 aC]]), Roma aprofità la [[revolta dels mercenaris]] a [[Cartago]] per tal de dominar també [[Sardenya]] i [[Còrsega]].
=== La Segona Guerra Púnica (218 aC - 202 aC) ===
[[Fitxer:Hispania_3a_division_provincial.PNG|thumb|Cartaginensis]]
{{article principal|Segona Guerra Púnica}}
Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la [[Península Ibèrica]], especialment [[Cartago Nova]] (Cartagena), per compensar les pèrdues a [[Sicília]].
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra. El primer episodi fou la [[presa de Sagunt]], aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els [[Pirineus]] i els [[Alps]] seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a [[Arle]]. Penetrà a [[Itàlia]], on aconseguí grans victòries (batalles de [[batalla de Trèbia|Trèbia]] i [[Batalla del llac Trasimè|Trasimè]]), però no s'atreví a assetjar [[Roma]] i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans. Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria ([[batalla de Cannes|Cannas]]), i s'establí a [[Càpua]]. Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a [[Empúries]] ([[218 aC]]), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'[[Ebre]] fins a [[Andalusia]], i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal. Liquidat el domini cartaginès a [[Hispània]] ([[206 aC]]), [[Publi Corneli Escipió Africà Major|Publi Corneli Escipió Africà]] dirigí la guerra al territori de Cartago ([[204 aC]]), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut ([[batalla de Zama]], [[202 aC]]). Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
===Tercera guerra púnica (149 aC - 146 aC) ===
{{AP|Tercera Guerra Púnica}}
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de [[Cartago]]. Aprofitant la malvolença del rei [[Numídia|númida]] [[Masinissa I]] contra els cartaginesos, [[Roma]] inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava [[Publi Corneli Escipió Emilià Africà Menor|Escipió Emilià]]. La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de [[Juli Cèsar]].
== Antiga Roma ==
{{principal|Antiga Roma
L'Antiga Roma va ser la civilització que va sorgir de la ciutat-estat de [[Roma]] fundada a la península italiana al voltant del segle IX aC. Durant la seva existència -dotze segles- la civilització romana va evolucionar d'una [[monarquia]] a una [[república]] oligàrquica i finalment a un vast imperi. Va dominar Europa Occidental i l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica després de la conquesta i l'assimilació d'aquests territoris i llurs pobles. No obstant això, diversos factors van dur al declivi de l'[[Imperi Romà]]. La regió occidental de l'imperi, que incloïa [[Hispània]], [[Gàl·lia]] i [[Itàlia]], es va separar formant l'[[Imperi Romà d'Occident]] que finalment es dividiria en diversos regnes després de les invasions i conquestes dels [[pobles germànics]]. L'[[Imperi Romà d'Orient]], va ser governat des de [[Constantinoble]], i seria conegut a partir del [[476]] dC com a [[Imperi Bizantí]], la data tradicional de la caiguda de Roma i el començament de l'[[
=== Monarquia ===
{{Article principal|Regne Romà}}
[[Fitxer:Murus Servii Tullii.jpg|thumb|left|Muralla atribuïda per la tradició al rei [[Servi Tul·li]]. Gravat del [[segle XIX]]]]
La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riu [[Tíber]], un encreuament de tràfic i comerç. D'acord a l'evidència arqueològica la vila de Roma va ser fundada probablement durant el [[segle IX aC]] per dos membres de les tribus centrals italianes: els [[llatins]] i els [[sabins]]. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i el [[Senat romà|Senat]]. L'últim rei, [[Tarquí el Superb]], va ser deposat i exiliat el [[510 aC]], després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.
=== República Romana ===
{{principal|República Romana}}
[[Fitxer:Lupa romana.jpeg|thumb|200px|[[Ròmul i Rem]] sota la Lloba Capitolina.]]
La República Romana va ser establerta el [[509 aC]], establint un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada ''imperium'' i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els [[patricis]]), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment només els patricis podien ser magistrats però després es va permetre l'entrada del poble comú, o els [[plebeus]].
Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els [[etruscs]]. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del [[segle III aC]], Roma es va enfrontar amb [[Cartago]] en la primera de les [[Guerres Púniques]]. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península italica, [[Sicília]] i [[Península Ibèrica|Ibèria]], consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del [[Regne de Macedònia]] i de l'[[imperi Selèucida]] al [[segle II aC]], els romans es van convertir en el poble dominant del [[mar Mediterrani]].
Tanmateix, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els [[senator]]s es van enriquir a costa de les províncies, però, els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'[[orde eqüestre]]. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els [[plebeus]], i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu al govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a finals del [[segle II aC]] amb els germans Gracs, dos [[tribuns]] que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eqüestre. Negar la ciutadania italiana a les ciutats aliades italianes va dur a la guerra social del [[91 aC|91]] al [[88 aC]]. Les reformes militars de [[Gai Màrius]] van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de [[Lluci Corneli Cinna]] el [[81 aC|81]] al [[79 aC]].
A mitjans del [[segle I aC]], tres homes, [[Juli Cèsar]], [[Gneu Pompeu Magne|Pompeu]] i [[Marc Licini Cras Dives I|Crassus]] van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de la [[Gàl·lia]] de Cèsar, l'estancament de les relacions entre Cèsar i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va sortir victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El [[44 aC]] Cèsar va ser assassinat pels senadors, que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar, [[Cèsar August|August]] i els seus ajudants, [[Marc Antoni]] i [[Lèpid el triumvir|Lèpid]] va prendre el poder. Tanmateix, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat i quan August va derrotar Marc Antoni i [[Cleòpatra VII]] d'Egipte a la [[batalla d'Actium]] el [[31 aC]], es va convertir en el governador indisputat de Roma.
=== Imperi Romà ===
{{principal|Imperi Romà}}
[[Fitxer:Roman Empire Map.png|thumb|300px|Màxima extensió de l'[[Imperi Romà]] sota [[Trajà]].]]
Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, [[Tiberi]], va prendre el poder sense guerra ni sang, establint una dinastia que acabaria amb la mort de [[Neró]] el [[68]] dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar, l'estat es va afermar, malgrat la prespectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per la [[dinastia Flàvia]]. Durant el regnat dels "[[Cinc bons emperadors]]" (del [[96]] al [[108]] dC), l'imperi va arribar al seu zènit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa i l'imperi va prosperar durant el període conegut com la [[Pax romana|Pax Romana]] ("Pau Romana"). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat de [[Trajà]], l'imperi va assolir la seva màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de quilòmetres quadrats.
El període del [[180]] al [[235]] va ser dominat per la [[dinastia Severa]]. Va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com la [[Crisi del segle III]]. Aquesta crisi va acabar amb el govern de [[Dioclecià]] que el [[293]] va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos co-emperadors i dos col·legues. El [[330]] l'emperador [[Constantí]] va establir la capital de l'imperi a [[Constantinoble]] i el [[364]] l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'[[imperi Romà d'Orient]] (conegut després com a [[Imperi Bizantí]] i el [[Imperi Romà d'Occident]].
L'imperi d'Occident va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El [[410]] Roma va ser saquejada i el [[4 de setembre]], [[476]], el cap germànic [[Odoacre]] va deposar [[Ròmul August]], l'últim emperador romà. Així, després de 1.200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble el [[segle XV]].
=== Caiguda de l'Imperi Romà ===
{{principal|Caiguda de l'Imperi Romà}}
[[Fitxer:Roman_Empire.png|thumb|Mapa de l'[[imperi Romà]] a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd).]]
La Caiguda de l'Imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'[[Imperi Romà d'Occident]] l'any [[476]].
Cap el [[segle IV]], Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el [[mar Mediterrani]]. La civilització romana s'estenia des del [[Rin]] i el [[Danubi]] fins al [[Sàhara]], des de l'occident d'Hispània fins a [[Mesopotàmia (província romana)|Mesopotàmia]].
El triomf del [[cristianisme]], que va ser convertit en religió oficial per l'emperador [[Teodosi I el gran]] a finals del segle IV, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.
Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:
* La corrupció dels alts càrrecs de l'Administració.
* La passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions.
* El retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.
* La decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo.
* Crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.
* Un greu descens demogràfic.
L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.
A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus "limes" o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient [[Valent]] l'any [[378]] enfront dels [[visigots]], a la [[Batalla d'Adrianòpolis (378)|Batalla d'Adrianòpolis]], va ser un seriós avís.
El seu successor [[Teodosi I el gran]] ([[379]]-[[395]]) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.
Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a [[Honori]] [[Imperi Romà d'Occident|Occident]] i a [[Arcadi]] l'[[imperi Romà d'Orient|Orient]]. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'[[Imperi Bizantí]], mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.
== Vegeu també ==
| |||