Julio Alberoni: diferència entre les revisions

Nasqué dins una família humil --era fill d'un vinyater-- al ducat de [[Parma]] (actualment a Itàlia); primerament s'educà en l'escola de [[monjo]]s barnabites de [[Piacenza]], i més tard, per mitjà dels vicelegats papals de [[RavenaRavenna]], estudià la carrera eclesiàstica. El jove sacerdot, dotat de facultats i fina educació, es va convertir en secretari del duc de [[Vendome]], cap de les tropes castellano-franceses durant la [[Guerra de Successió Espanyola|guerra de Successió]] i amb qui arribà a Espanya, on assolí des de llavors tota classe de consideracions; a la mort d'aquell el [[1712]], entrà al servei del duc de Parma com ambaixador davant la cort espanyola.

En aquest càrrec aconseguí concertar la boda de [[Felip V d'Espanya]] amb [[Isabel de FarnesioFarnese]], neboda del duc de Parma ([[1714]]). La conseqüència d'aquest matrimoni fou la caiguda de la princesa dels [[Ursins]], fins llavors omnipotents en la cort espanyola. Assolí el favor d'Isabel de FarnesioFarnese (reina consort d'Espanya) va fer una fulgurant carrera anomenant-lo ministre el [[1717]], després d'haver estat nomenat [[cardenal]] pel Papa.

A partir de llavors, Alberoni governà de manera absoluta, d'acord amb la reina. Amb el seu cos menut, i desfigurat per una gran obesitat, i vivia una voluntat de [[ferro]], un esperit flexible i una forà incansable per al treball. Posà en orde l'[[hisenda]], augmentà el contingent de l'exèrcit a 100.000 homes i el de la [[marina]] de guerra]] a 70 bucs de línia; féu venir de l'estranger bons arquitectes i artífexs per a servir de mestres als espanyols; aixecà fàbriques i millorà les vies fluvials; fundà escoles de marineria i magatzems, i extirpà de l'administració de [[justícia]] diversos abusos.

També França declarà ben aviat la guerra ([[1719]]) i envia un exèrcit vers els [[Pirineus]], mentre que els austríacs avançaren cap a Sicília i els anglesos ocuparen [[Galícia]]. Per pressió dels aliats Alberoni fou destituït de tots els càrrecs el [[5 de desembre]] de [[1719]] i obligat abandonar Madrid en el terme de vuit dies, i Espanya en el de tres setmanes. Marxà a [[Itàlia]], però allà fou amenaçat amb un procés pel papa [[Climent XI]], pel qual es retirà a un convent de [[Bolonya]]. Després de la mort de Climent XI el [[1721]] prengué escó en el [[Conclave]] i tingué part en l’elecció del nou papa [[Innocenci XIII]], gaudint de la seva estimació. [[Climent XII]] l’anomenà el [[1734]] legat de Ravena, i [[Benet XIV]], legat de Bolonya. Després de regir durant tres anys aquesta província, Alberoni tornà a Piacenza. La seva colossal fortuna va caure quasi tota en mans de Felip V d'Espanya; els seus manuscrits es publicaren amb el nom de Test.(¹)<ref>Enciclopèdia Espasa Volum núm. 4, pàgs. 117-18 ISBN 84-239-4504-9</ref>

En política interior impulsà una línia de reformes econòmiques. Cap a l'exterior, tractà de tornar a Espanya el seu paper de potència europea i recobrar les antigues possessions italianes perdudes pel tractat d'Utrecht, mitjançant la [[Conspiració de Cellamare]], amb la que a través d'[[Anne-Louise Bénédicte de Bourbon-Condé]], esposa de [[Lluís August de Borbó]], pretenia que [[Felip V d'Espanya]] fos el regent de França en lloc de [[Felip II d'Orleans]].<ref>{{es}} Alfred Baudrillart, ''[http://books.google.cat/books?id=9KmS402LI2cC&pg=PA523&dq=Conspiraci%C3%B3+de+Cellamare&hl=ca&ei=Wa20TP_2B4ubOvzMhYYK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCcQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false Felipe V y la corte de Francia: Felipe V y Luis XIV]'', v.1 p.523</ref> [[Guillaume Dubois]], Secretari d'Estat d'Afers Exteriors de França va formar la [[Quàdruple Aliança]], i la derrota militar i diplomàtica d'Espanya davant l'Aliança el [[1718]] obligà a Felip V de prescindir del cardenal, qui va haver d'abandonar Espanya i morí a [[Piacenza]].

==FontsBibliografia==