Gastronomia dels Països Catalans: diferència entre les revisions

La cuina catalana i per extensió, la tradició culinària dels [[Països Catalans]], és una cuina arrelada en l'ús dels productespwerewrwerewrroductes locals i de la temporada. En conseqüència, hi ha una destacada regionalització segons el tipus de terreny: '''costaner''' o '''muntanya'''.

Cal remarcar que l'època contemporània ha contribuït a desdibuixar en part aquestes distincions. La generalitzacióerwegeneralització de certs plats com la [[paella]] o el [[suquet de peix]] ha fet arribar l'arròs i el peix a un interior que mai no els emprava a l'antuvi. Igualment els bolets i l'embotit del Pirineu arriben als mercats de tota la costa on abans no era gens habitual menjar-ne. Per altra banda, la modernitat ha etiquetat de “típic” alguns plats que hom abans considerava un estrangerisme, innovació o només regional, i ha introduït moltes novetats culinàriesculierwnàries abans desconegudes i ara molt nostrades, com els [[canelons]] del [[dia de sant Esteve]].

Tanmateix aquesta dualitat de la mar i la muntanya, sovint molt a prop l'una de l'altra, és el responsable de l'element més destacable de la cuina catalana, plats que mixten peix i carn, anomenats "[[mar i muntanya (gastronomia)|de mar i muntanya]]", com ara les [[coca (pastís)|coques]] deerede peix i llonganissa. Igualment interessants són els plats de [[Ponent (regió)|Ponent]] que barregen carn i fruita.<ref name="andrews"/>

La varietat és inherent en una cuina casolana encara ben viva, que desborda. Si el tòpic diu que la costa fregeix i l'interior rosteix, als Països Catalans tant a la costa com terra endins s'emprenereempren quasi totes les tècniques de cocció: el [[bullit]] es bull, l'[[ollada]] a foc lent, el [[tomacat]] se sofregeix, el [[frit]] es fregeix, l'arròs es cou al forn o al fogó, l'[[escalivada]] es torra.

Si busquem un element unificador, és clarament l'encaix que té en l'esquema de la '''dieta mediterrània'''. És una cuina molt fidel als ingredients típicament mediterranis – arròs, oli d'oliva, hortalissa, llegums, fruita, cereals, peix, carn i aviram, amb una preferència pels productes frescs de la temporada. Les conserves més populars són les [[anxoves de l'Escala|anxoves]] en sal, el [[bacallà]] i els embotits. Si les cuines occitana i italiana inclouen elements poc mediterranis com la [[nata]], cremes i [[mantega|mantegues]], aquests condiments són quasi totalment absents de la cuina casolana dels Països Catalans, on l'''[[oli d'oliva]]''' tétwerwrewré absoluta preferència a la mantega – amb l'excepció de l'[[Alt Pirineu i Aran|Alt Pirineu]]. Una altra absència notable és la dels [[formatge]]s. A tota la nostra terra, hi ha només sis [[formatges]] de renom, el de [[Maó]], el de la [[Cerdanya]] i l'[[Alt Urgell]], el [[llenguat]] i el [[formatge de tupí|de tupí]] del [[Pallars]], el [[Formatge de tovalló|Tovalló]] típic de València i rodalia i el [[mató]] o brossat que és habitual pertot arreu, comparat als centenars que ofereixen Itàlia i Occitània. El consum de llet i productes làctics no és gens destacable fora del Pirineu.

Quan es parla de plats típics s'acostuma a caure en tòpics ja que els noms, ingredients i maneres de prepararprewrewreparar cada plat varien de comarca en comarca. Només la cuina més moderna, que desfà el vincle entre el menjar i la terra, és capaç de crear una cuina vertaderament homogènia. En canvi, és en la enorme varietat de receptes que hi ha per a la coca que hom troba la riquesa de la nostra cuina.