Obre el menú principal

Canvis

Sense canvi de mida ,  fa 6 anys
m
Unificant paràmetres de ref-llibre
[[Fitxer:Yepes-1642-frutero delft-prado.jpg|thumb|''Fruiter de Delft i dos pitxers'' de [[Tomás Hiepes]]]]
[[Fitxer:MMarch-alegoria oido.jpg|thumb|''Al·legoria de l'oïda'' de [[Miquel March]]]]
La importància que va adquirir la natura morta a la Espanya del segle XVII només ha començat a ésser reconeguda en dates recents. L'escassa representació de natures mortes pintades per artistes espanyols en les col·leccions reials –on no eren escasses les arribades de fora– i, en conseqüència, la seva reduïda representació en els primers moments del [[Museu del Prado]], va poder ser un factor determinant en l'oblit que va pesar sobre aquest gènere fins ben entrat el segle XX. La revaloració va començar el 1935 amb l'exposició ''Floreros y bodegones en la pintura española'' organitzada per la Societat d'Amics de l'Art, on va destacar la presentació de la ''Natura morta de caça, hortalisses i fruites'' de [[Juan Sánchez Cotán]],<ref>[[#Portús06|Portús 2006]]: p.41</ref> i va prosseguir el 1941 en arribar al Prado per donació de [[Francesc Cambó]] la ''Natura morta d'atuells'' de [[Zurbarán]]. Curiosament, el mateix col·leccionista va obtenir un segon exemplar de la composició, que actualment es troba al [[Museu Nacional d'Art de Catalunya]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Cirlot|nom=Lourdes|títol=Museo del Prado I. Col. Museos del Mundo|vol. VI|any=2007|editorial=Espasa|llengua=castellà|pàgines= p.98|ISBNisbn= 978-84-674-3809-3}}</ref> El [[franquisme]] va trobar en la severa austeritat d'aquestes natures mortes de Sánchez Cotán i de Zurbarán un estímul per a la seva visió essencialista d'Espanya, aprofundint en les diferències amb la mateixa pintura neerlandesa o flamenca, i insistint en la naturalesa mística de la natura morta espanyola, enllaçant-ho amb la literatura mística del [[Segle d'or espanyol|Segle d'Or]] i amb el que es volia que fos la identitat col·lectiva i permanent de l'ésser espanyol.<ref>[[#Portús06|Portús 2006]]: p.44</ref>
 
Paradoxalment, el tòpic creat per la literatura nacionalista més conservadora a la vista d'un reduït nombre de natures mortes, que encara que fossin excel·lents no podien ésser representatives del conjunt de la pintura de natura morta practicada a Espanya, va ser assumit per bona part dels estudiosos estrangers, com Ebert-Schifferer. Aquest autor, insistint en aquest [[ascetisme]] de les obres produïdes a Espanya i en les seves diferències amb les flamenques, explicava que tot i que les natures mortes d'uns i altres sovint van tenir un propòsit moral implícit, l'austeritat espanyola, que alguns troben pròxima a la desolació de la meseta castellana, semblava rebutjar els plaers sensuals, la plenitud i el luxe de que gaudien les natures mortes holandeses.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.71</ref> No serà el cas de l'historiador Peter Cherry, qui continuant el mateix criteri que August Mayer, ha sabut apreciar la rica versatilitat de la natura morta espanyola.<ref>{{ref-llibre |cognom=Cherry|nom=Peter|any=1999|títol=Arte y naturaleza. El bodegón español del siglo de Oro|editorial=Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico|lloc=Madrid|llengua=castellà|ISBNisbn=9788489796140}}</ref>
 
Igual que va succeir a Itàlia i a França, a Espanya els tractadistes de pintura com [[Francisco Pacheco]] o [[Antonio Palomino]], van considerar la pintura de natura morta com un gènere secundari, en col·locar la representació de la figura humana al cim de la representació artística, però la imitació tan típica del barroc espanyol en tots els objectes aplicats a l'elaboració d'aquest tipus de pintura al segle XVII, va fer que Pacheco la declarés com un gènere "digne" per ser la «veritable imitació del natural».<ref>[[#Pacheco|Pacheco 1990]]: pp.517</ref> Tanmateix, els inventaris de pintura que acostumaven a fer-se per motius testamentaris, revelen que les natures mortes estaven ben representades a les col·leccions de pintura de tots els grups socials. Al [[Toledo]] del segle XVII, lluny ja de l'esplendor que havia conegut la ciutat en el passat, és on l'historiadora Paula Revenga ha analitzat 281 inventaris, amb 13.357 pintures, 1.013 eren natures mortes (7,58%). Però aquest percentatge era més gran en alguns grups socials i, en particular, era el preferit pel baix [[clergat]].<ref>{{ref-llibre|cognom= Revenga Domínguez|nom=Paula|títol=Pintura y sociedad en el Toledo barroco|lloc=Toledo|editoral=Junta de Comunidades de Castilla la Mancha|any=2002|llengua=castellà|pàgines= pp.359-363|ISBNisbn=9788477882244}}</ref>
 
En conseqüència, a més a més de ser practicat per alguns pintors destacats en altres gèneres, com [[Blas de Prado]] i Juan Sánchez Cotán, iniciadors del gènere, [[Francisco Zurbarán]] i el seu fill [[Juan de Zurbarán]], [[Mateo Cerezo]] o [[Antonio de Pereda]], que també va cultivar la ''vanitas'', la natura morta va comptar a Espanya amb nombrosos especialistes, com [[Juan van der Hamen y León]], [[Juan de Espinosa]], [[Antonio Ponce]], [[Francisco Barrera]] o [[Ignacio Arias]] a [[Madrid]]. Significatiu és el cas de [[Juan Fernández, El Labrador|Juan Fernández, ''el Labrador'']], pintor reclòs en el seu lloc natal de [[Las Navas del Marqués]], la fama del qual va arribar fins la cort anglesa i dues pintures seves van ser encarregades per l'ambaixador del rei [[Carles I d'Anglaterra]]; es conserven molt poques obres d'aquest autor. Significatius són [[Pedro de Campcrobín]] i [[Pedro de Medina Valbuena]] a [[Sevilla]] o [[Tomás Hiepes|Tomás Hiepes o Yepes]] a [[València]]; aquest últim va introduir en les seves pintures [[Manises#la ceràmica de Manises|ceràmiques de Manises]] i gerros de [[porcellana]] de [[Delft]], amb el que s'aconseguia que amb els objectes que es mostraven, ja fossin de ceràmica o vidre, els propietaris de les pintures els veiessin com un reflex dels que ells pròpiament posseïen. El Museu del Prado conserva d'aquest autor valencià una col·lecció de catorze natures mortes i també se'n troben vàries al [[Museu de Belles Arts de València]].<ref>[[#García Santo-Tomás|García Santo-Tomás /Portús 2009]]: pp.171-172</ref> També el valencià [[Miquel March]] té representació en aquests dos museus; aquest pintor, encara que es va dedicar més al tema paisatgístic, va realitzar algunes al.legòries dels cin sentits i temes de caça, com la pintura al Prado d'un ''Milà atacant un galliner''.<ref>[[#Pérez Sánchez|Pérez Sánchez 2007]]: p.18</ref>
 
[[Fitxer:Vincent Willem van Gogh 128.jpg|thumb|left|''Gerro amb dotze gira-sols'' de [[Vincent van Gogh]]]]
Encara que van continuar el model de les natures mortes de [[Jean Siméon Chardin]], les pintures d'aquest gènere d'[[Édouard Manet]] són fortament tonals, apuntant a l'impressionisme, als seus últims anys va pintar sobretot fruites i flors en petit format. El pintor havia comentat al seu marxant que li hauria agradat ser «el sant Francesc de la natura morta».<ref>{{ref-llibre|cognom=Hagen|nom=Rose-Marie|cognom2=Hagen|nom2=Rainer|títol=Los secretos de las obras de arte: tomo I| any=2003 |editorial=Taschen |lloc=Colònia |llengua=castellà |pàgines=p.450|ISBNisbn= 38-228-2101-2}}</ref> [[Henri Fantin-Latour]], fent servir una tècnica més tradicional, va ser famós per les seves pintures de flors, vivint gairebé exclusivament d'encàrrecs d'aquest tipus per a col·leccionistes.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.299</ref>
 
Amb el declivi final de la jerarquia acadèmica a Europa i l'apogeu dels pintors [[Impressionisme|impressionistes]] i [[Postimpressionisme|postimpressionistes]], la tècnica i harmonia de color van triomfar sobre el tema, i la natura morta va tornar a ser tractada segons els nous corrents pictòrics. En les seves primeres natures mortes, [[Claude Monet]] mostra la influència de Fantin-Latour, però va ser un dels primers que va trencar amb la tradició del fons fosc, que [[Pierre-Auguste Renoir]] també va descartar a la seva pintura ''Natura morta amb ram i ventall'' (1871), amb el seu brillant fons ataronjat. A la natura morta impressionista, el contingut al·legòric i mitològic està completament absent, és més important l'harmonia cromàtica i el tractament lluminós.
El 1901, [[Paul Gauguin]] va pintar ''Natura morta amb gira-sols'', el seu homenatge al seu amic van Gogh, que havia mort onze anys abans. El grup conegut com els [[Nabis]], que incloïa a [[Pierre Bonnard]] i [[Édouard Vuillard]], va assumir les teories harmòniques de Gauguin i va afegir elements inspirats pels [[gravat]]s japonesos a les seves natures mortes. L'artista francès [[Odilon Redon]] també va pintar destacades natures mortes durant aquest període, especialment flors.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.321</ref>
 
[[Henri Matisse]], un dels majors exponents del [[fauvisme]], va reduir la representació d'objectes de natura morta a poc més que perfils plans i marcats farciments amb colors brillants; també va simplificar la perspectiva i va introduir fons multicolors.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: pp.323-3241</ref> En algunes de les seves natures mortes, com ''Natura morta amb albergínies'', els objectes tot just destaquen del fons de l'habitació.<ref>{{ref-llibre|nom=Stefano |cognom=Zuffi|títol='Modern Painting|editorial= Barron’s Educational Series, Hauppauge|lloc=New York|any=1998|pàgines=p. 273|ISBNisbn= 0-7641-5119-3|llengua=anglès}}</ref> Altres exponents del fauvisme, com [[Maurice de Vlaminck]] i [[André Derain]], van explorar el color pur i l'abstracció a les seves natures mortes.<ref>{{Ref-llibre| cognom = Tharrats |nom = Joan Josep| enllaçautor = Joan Josep Tharrats | títol = Cent Anys de Pintura a Cadaqués| any = 2007| editorial = Parsifal Edicions| lloc = Barcelona| pàgines = p. 193 | id = ISBN 84-95554-27-5}}</ref>
[[Fitxer:Paul Cézanne 179.jpg|thumb|''Natura morta amb pomes i taronges'' de [[Paul Cézanne]]]]
[[Paul Cézanne]] va trobar a la natura morta el vehicle perfecte per a la seva revolucionària recerca de l'organització espacial geomètrica. Per a Cézanne, aquest gènere pictòric va ser un mitjà per allunyar la pintura de la seva funció mimètica o il·lustrativa, mostrant independentment els elements de color, forma i línia, un gran pas cap a l'[[art abstracte]]. Així, els experiments de Cézanne van influir en el desenvolupament de la natura morta [[cubisme|cubista]] a començaments del segle XX.<ref name="Ebert311">[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.311</ref>
En adaptar els plans i eixos de Cézanne, els cubistes van atenuar la paleta de color dels fauvistes i es van centrar en deconstruir objectes en formes i plans solament geomètrics. Entre 1910 i 1920, els artistes cubistes com [[Pablo Picasso]], [[Georges Braque]] i [[Juan Gris]] van pintar moltes composicions de natura morta, incloent, de vegades, instruments musicals, i crearen les primeres obres de [[collage]] cubista, com a l'obra oval de Picasso ''Natura morta amb cadira de vimet'' (1912). En aquestes obres, els objectes de la natura morta se superposen i entremesclen mantenint algunes formes bidimensionals recognoscibles, perden la textura superficial individual i es fonen amb el fons del quadre, assolint obres gairebé oposades a aquelles de la natura morta tradicional.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.338</ref>
[[Fitxer:Gris, Nature morte ( Musée d'art moderne et contemporain de Strasbourg ).JPG|thumb|left|''Natura morta'' de [[Juan Gris]]]]
[[Fernand Léger]] va introduir a la natura morta l'ús abundant d'espai en blanc i formes geomètriques que se superposen, definides amb claredat, acolorides, per produir un efecte més mecànic.<ref>[[#Piper|Piper 1986]]: p.643</ref> [[Marcel Duchamp]] i d'altres membres del [[dadaisme| moviment dadà]], van marxar en una direcció radicalment diferent, i crearen escultures de natura morta en tres dimensions. A fi de restaurar algun significat [[simbòlic]] a la natura morta, els [[futurisme|futuristes]] i els [[surrealisme|surrealistes]] van col·locar objectes de natura morta recognoscibles en els seus paisatges onírics. A les pintures d'aquest gènere de [[Joan Miró]], els objectes apareixen lleugers i flotant en un espai bidimensional lleugerament suggerit i, fins i tot, les muntanyes es dibuixen com simples línies, com a ''[[Natura morta del sabatot]]''.<ref name="Ebert311"/> [[Salvador Dalí]] va realitzar vàries natures mortes com ''La panera de pa (1945)'' al [[Teatre-Museu Dalí]] de [[Figueres (Alt Empordà)|Figueres]], amb clara referència a les natures mortes espanyoles del segle XVII, a més a més de la gran simbologia que sempre va donar el pintor a la representació del pa.<ref> {{ref-llibre|cognom=Rebull|nom=Melania|títol= Dalí 1904-1989 |editorial=Globus |lloc=Madrid |ISBNisbn= 84-88424-07-8|pàgines=p.62|llengua=castellà}}</ref>
 
A Itàlia en aquesta època, [[Giorgio Morandi]] va ser un destacat pintor de natures mortes i va mostrar un acostament a la realitat quotidiana en representar ampolles i atuells de cuina.<ref>[[#Piper|Piper 1986]]: p.635</ref> L'artista [[Província de Frísia|frisó]] [[Maurits Cornelis Escher]], més conegut per les seves detallades –i així i tot ambigües– obres gràfiques, va crear ''Natura morta i carrer'' (1937), la seva versió actualitzada de la tradicional natura morta de taula holandesa.<ref>[[#Piper|Piper 1986]]: p.639</ref>
 
== Bibliografia ==
* {{ref-llibre |autor= DDAA|editorial=Museu Nacional d'Art de Catalunya|títol=Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya|lloc=Barcelona|any=2007 |ISBNisbn =978-84-8043-171-2 |ref=DDAA}}
* {{ref-llibre|autor= DDAA|editorial=Sarpe|títol=Historia Universal del Arte: Vol.8|lloc=Madrid|any=1984|ISBNisbn= 84-7291-596-4|llengua=castellà|ref=Sar84}}
* {{ref-llibre|cognom= Battistini|nom=Matilde|editorial=Mondadori Electa|títol=Simboli e Allegorie|lloc=Milà|any=1998|ISBNisbn= 9788843581740
|llengua=italià|ref=Battistini}}
* {{ref-llibre|cognom= Ebert-Schifferer|nom=Sybille|editorial=Harry N. Abrams|títol=Still Life: A History|lloc=Nova York|any=1998|ISBNisbn= 0-8109-4190-2|llengua=anglès|ref=Ebert}}
* {{ref-llibre|cognom=García Santo-Tomás|nom=Enrique|cognom2=Portús|nom=Javier|títol=Materia crítica: formas de ocio y de consumo en la cultura áurea|capítol=Significados sociales en el bodegón barroco español|any=2009|editorial=Iberoamericana Editorial|ISBNisbn=9788484894506|llengua=castellà|ref=García Santo-Tomás}}
* {{ref-llibre |cognom=Laborda|nom=Adela|editorial=Museu Nacional d'Art de Catalunya|títol=Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya|capítol=El món de Meléndez|lloc=Barcelona|any=2007 |ISBNisbn =978-84-8043-171-2 |ref=Laborda}}
* {{ref-llibre |cognom=Mena Márquez|nom=Manuela|enllaçautor=Manuela Mena|editorial=Museu Nacional d'Art de Catalunya|títol=Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya|capítol=Un llenguatge nou.Goya|lloc=Barcelona|any=2007 |ISBNisbn =978-84-8043-171-2 |ref=Mena}}
* {{ref-llibre| cognom= Pacciarotti|nom= Giuseppe | títol= La pintura barroca en Italia| any = 2000 | lloc= Madrid | editorial =Akal| llengua=castellà|ISBNisbn= 9788470903762 | ref=Pacciarotti}}
* {{ref-llibre|cognom=Pacheco|nom= Francisco|enllaçautor= Francisco Pacheco|cognom2=Bassegoda i Hugas|nom2=Bonaventura|enllaçautor2=Bonaventura Bassegoda i Hugas|any=1990|títol=Arte de la pintura|lloc=Madrid|editorial=Cátedra| ISBNisbn =84-376-0871-6|llengua=castellà|ref=Pacheco}}
* {{ref-llibre| cognom= Panofsky|nom= Erwin |enllaçautor=Erwin Panofsky| títol= Vida y arte de Alberto Durero| any = 1982 | lloc= Madrid | editorial =Alianza Forma| llengua=castellà|ISBNisbn= 84-206-7027-8 | ref=Panofsky}}
* {{ref-llibre |cognom=Pérez Sánchez|nom=Alfonso E|editorial=Museu Nacional d'Art de Catalunya|títol=Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya|capítol=El Prado enriquit|lloc=Barcelona|any=2007 |ISBNisbn =978-84-8043-171-2 |ref=Pérez Sánchez}}
* {{ref-llibre| cognom= Pijoan|nom= Josep |enllaçautor=Josep Pijoan i Soteras| títol= Historia del Arte-3 | any = 1966 | lloc= Barcelona | editorial =Salvat Editores| llengua=castellà | ref=Pijoan}}
* {{ref-llibre| cognom= Portús|nom= Javier| títol= Lo fingido verdadero : Bodegones españoles de la colección Naseiro adquiridos para el Prado|capítol=La colección de bodegones españoles del Museo del Prado| any = 2006 | lloc= Madrid | editorial = Catálogo de la exposición, Museo del Prado| llengua=castellà|ISBNisbn =84-8480-097-0| ref=Portús}}
* {{ref-llibre |cognom=Segal|nom=Sam |editorial=Francesco Porzio |títol=The Burlington Magazine: Vol.140|capítol=An early still life by Fede Galizia|lloc=|any=1998 |llengua=anglès|ref=Segal}}
* {{ref-llibre |cognom=Souriau|nom=Etienne|editorial=Akal|títol=Vocabulaire d'esthétique|lloc=Madrid |any=1990 |ISBNisbn= 9788446008323 |llengua=castellà |ref=Souriau}}
* {{ref-llibre |cognom=Spike|nom=John T |editorial=Francesco Porzio |títol=The Burlington Magazine: Vol.133|capítol=La natura morta in Italia |lloc=|any=1991 |llengua=italià |ref=Spike}}
* {{ref-llibre |cognom=Taylor|nom=Paul|editorial=Yale University Press|títol=Dutch Flower Painting 1600-1720|lloc=New Haven|any=1995 |llengua=anglès|ISBNisbn = 0-300-05390-8 |ref=Taylor}}
* {{ref-llibre |cognom=Zuffi|nom=Stefano|editorial=Barron’s Educational Series, Hauppauge|títol=Baroque Painting|lloc=Nova York|any=1999 |llengua=anglès|ISBNisbn = 0-7641-5214-9 |ref=Zuffi}}
 
{{ORDENA:Natura Morta}}
350.779

modificacions