Obre el menú principal

Canvis

cap resum d'edició
[[Fitxer:Yepes-1642-frutero delft-prado.jpg|thumb|''Fruiter de Delft i dos pitxers'' de [[Tomás Hiepes]]]]
[[Fitxer:MMarch-alegoria oido.jpg|thumb|''Al·legoria de l'oïda'' de [[Miquel March]]]]
La importància que va adquirir la natura morta a la Espanya del segle XVII només ha començat a ésser reconeguda en dates recents. L'escassa representació de natures mortes pintades per artistes espanyols en les col·leccions reials –on no eren escasses les arribades de fora– i, en conseqüència, la seva reduïda representació en els primers moments del [[Museu del Prado]], va poder ser un factor determinant en l'oblit que va pesar sobre aquest gènere fins ben entrat el segle XX. La revaloració va començar el 1935 amb l'exposició ''Floreros y bodegones en la pintura española'' organitzada per la Societat d'Amics de l'Art, on va destacar la presentació de la ''Natura morta de caça, hortalisses i fruites'' de [[Juan Sánchez Cotán]],<ref>[[#Portús06|Portús 2006]]: p.41</ref> i va prosseguir el 1941 en arribar al Prado per donació de [[Francesc Cambó]] la ''Natura morta d'atuells'' de [[Zurbarán]]. Curiosament, el mateix col·leccionista va obtenir un segon exemplar de la composició, que actualment es troba al [[Museu Nacional d'Art de Catalunya]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Cirlot|nom=Lourdes|títol=Museo del Prado I. Col. Museos del Mundo| vol. VI|any=2007|editorial=Espasa|llengua=castellà|pàgines= p.98|isbn= 978-84-674-3809-3}}</ref> El [[franquisme]] va trobar en la severa austeritat d'aquestes natures mortes de Sánchez Cotán i de Zurbarán un estímul per a la seva visió essencialista d'Espanya, aprofundint en les diferències amb la mateixa pintura neerlandesa o flamenca, i insistint en la naturalesa mística de la natura morta espanyola, enllaçant-ho amb la literatura mística del [[Segle d'or espanyol|Segle d'Or]] i amb el que es volia que fos la identitat col·lectiva i permanent de l'ésser espanyol.<ref>[[#Portús06|Portús 2006]]: p.44</ref>
 
Paradoxalment, el tòpic creat per la literatura nacionalista més conservadora a la vista d'un reduït nombre de natures mortes, que encara que fossin excel·lents no podien ésser representatives del conjunt de la pintura de natura morta practicada a Espanya, va ser assumit per bona part dels estudiosos estrangers, com Ebert-Schifferer. Aquest autor, insistint en aquest [[ascetisme]] de les obres produïdes a Espanya i en les seves diferències amb les flamenques, explicava que tot i que les natures mortes d'uns i altres sovint van tenir un propòsit moral implícit, l'austeritat espanyola, que alguns troben pròxima a la desolació de la meseta castellana, semblava rebutjar els plaers sensuals, la plenitud i el luxe de que gaudien les natures mortes holandeses.<ref>[[#Ebert|Ebert-Schifferer 1998]]: p.71</ref> No serà el cas de l'historiador Peter Cherry, qui continuant el mateix criteri que August Mayer, ha sabut apreciar la rica versatilitat de la natura morta espanyola.<ref>{{ref-llibre |cognom=Cherry|nom=Peter|any=1999|títol=Arte y naturaleza. El bodegón español del siglo de Oro|editorial=Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico|lloc=Madrid|llengua=castellà|isbn=9788489796140}}</ref>
 
Igual que va succeir a Itàlia i a França, a Espanya els tractadistes de pintura com [[Francisco Pacheco]] o [[Antonio Palomino]], van considerar la pintura de natura morta com un gènere secundari, en col·locar la representació de la figura humana al cim de la representació artística, però la imitació tan típica del barroc espanyol en tots els objectes aplicats a l'elaboració d'aquest tipus de pintura al segle XVII, va fer que Pacheco la declarés com un gènere "digne" per ser la «veritable imitació del natural».<ref>[[#Pacheco|Pacheco 1990]]: pp.517</ref> Tanmateix, els inventaris de pintura que acostumaven a fer-se per motius testamentaris, revelen que les natures mortes estaven ben representades a les col·leccions de pintura de tots els grups socials. Al [[Toledo]] del segle XVII, lluny ja de l'esplendor que havia conegut la ciutat en el passat, és on l'historiadora Paula Revenga ha analitzat 281 inventaris, amb 13.357 pintures, 1.013 eren natures mortes (7,58%). Però aquest percentatge era més gran en alguns grups socials i, en particular, era el preferit pel baix [[clergat]].<ref>{{ref-llibre|cognom= Revenga Domínguez|nom=Paula|títol=Pintura y sociedad en el Toledo barroco|lloc=Toledo|editoraleditorial=Junta de Comunidades de Castilla la Mancha|any=2002|llengua=castellà|pàgines= pp.359-363|isbn=9788477882244}}</ref>
 
En conseqüència, a més a més de ser practicat per alguns pintors destacats en altres gèneres, com [[Blas de Prado]] i Juan Sánchez Cotán, iniciadors del gènere, [[Francisco Zurbarán]] i el seu fill [[Juan de Zurbarán]], [[Mateo Cerezo]] o [[Antonio de Pereda]], que també va cultivar la ''vanitas'', la natura morta va comptar a Espanya amb nombrosos especialistes, com [[Juan van der Hamen y León]], [[Juan de Espinosa]], [[Antonio Ponce]], [[Francisco Barrera]] o [[Ignacio Arias]] a [[Madrid]]. Significatiu és el cas de [[Juan Fernández, El Labrador|Juan Fernández, ''el Labrador'']], pintor reclòs en el seu lloc natal de [[Las Navas del Marqués]], la fama del qual va arribar fins la cort anglesa i dues pintures seves van ser encarregades per l'ambaixador del rei [[Carles I d'Anglaterra]]; es conserven molt poques obres d'aquest autor. Significatius són [[Pedro de Campcrobín]] i [[Pedro de Medina Valbuena]] a [[Sevilla]] o [[Tomás Hiepes|Tomás Hiepes o Yepes]] a [[València]]; aquest últim va introduir en les seves pintures [[Manises#la ceràmica de Manises|ceràmiques de Manises]] i gerros de [[porcellana]] de [[Delft]], amb el que s'aconseguia que amb els objectes que es mostraven, ja fossin de ceràmica o vidre, els propietaris de les pintures els veiessin com un reflex dels que ells pròpiament posseïen. El Museu del Prado conserva d'aquest autor valencià una col·lecció de catorze natures mortes i també se'n troben vàries al [[Museu de Belles Arts de València]].<ref>[[#García Santo-Tomás|García Santo-Tomás /Portús 2009]]: pp.171-172</ref> També el valencià [[Miquel March]] té representació en aquests dos museus; aquest pintor, encara que es va dedicar més al tema paisatgístic, va realitzar algunes al.legòries dels cin sentits i temes de caça, com la pintura al Prado d'un ''Milà atacant un galliner''.<ref>[[#Pérez Sánchez|Pérez Sánchez 2007]]: p.18</ref>
109.178

modificacions