Bel canto: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Pàgina nova, amb el contingut: «{{inacabat}} En la música clàssica, el bel canto (en italià, el «cant bonic») designa un estil de cant fundat en la bellesa del [[timbre musical|tim...». |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
{{inacabat}}
En la [[música clàssica]], el bel canto (en [[italià]], el «cant bonic») designa un estil de cant fundat en la bellesa del [[timbre musical|timbre]] i la cerca d'una certa virtuositat vocal - vocalització, [[Ornament (música)|ornament]], extensió de la [[tessitura]], etc.
L'origen italià d'aquesta expressió testimonia l'empremta durable que han deixat, en aquest àmbit, els músics, cantants i compositors italians, des del [[segle XVII]].
Va significar una revalorització de les capacitats vocals dels intèrprets, sovint en detriment de l'acció escènica, amb la seva habilitat tècnica virtuosa i proeses diverses. Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., són les principals característiques del bel canto, almenys durant el segle XVII i el segle XVIII.
[[Categoria:Terminologia d'òpera]]
| |||