Diferència entre revisions de la pàgina «Monotelisme»

L'amenaça dels [[perses]] a l'[[Imperi bizantí]], a la qual després es va agregar la dels [[àrabs]], va moure al [[segle VII]] a un nou intent de guanyar als [[monofisisme|monofisites]] mitjançant un edicte dogmàtic. La situació era realment perillosa. Els perses havien conquerit [[Capadòcia]] i [[Egipte]]. En aquestes circumstàncies, el patriarca Sergio de Constantinoble va intentar venir en ajuda de l'emperador [[HeraclioHeracli]], vencedor dels perses, elaborant un pla de mediació segons el qual no s'havia parlar precisament d'una doble naturalesa en [[Crist]], sinó més bé d'una energia i una voluntat («Monona the lema», d'aquí el nom). Aquesta manera d'expressió no era fals, si es volia dir amb això només que en Crist no és possible oposició entre la seva voluntat humana i la seva voluntat divina. Però era inexacte, i un monofisisme vetllat, quan es referia a la integritat de la naturalesa humana en Crist, en negar, o fins i tot només fosc, la realitat de la seva voluntat humana. Justament això afectava els monofisites, que no volien acceptar sense reserves la humanitat de Crist, ja que la pensaven dissolta en la Divinitat. Conferències de Sergio amb bisbes monofisites millorar la situació, especialment amb el bisbe Ciro de Fasis de Laci, l'actual [[Sebastopol]].

Els successors d'Honori - [[Papa Joan IV (Papa)|Joan IV]], procedent de [[Dalmàcia]] ([[640]] - [[642]]), i el grec [[Teodor I]] ([[642]] - [[649]]) - van veure més agudament. En la mateixa Constantinoble van tenir l'ajuda del savi Màxim, que, nascut de noble família, havia deixat el servei de la cort per fer-se monjo. A l'oposició dels Papes contra la «Ekthesis» haver d'agrair que [[Constantí III Heracli]] ([[641]] - [[668]]), successor d'HeraclioHeracli, la revoqués encara que en forma no afortunada, imposant mitjançant la seva «typos »un silenci general. [[Martí I]] ([[649]] - [[653]]), italià de naixement, però familiaritzat amb l'ambient de Constantinoble on havia residit com [[apocrisiari]], es va pronunciar en el sínode de Roma (649) per les « dues voluntats i dues maneres d'obrar naturals » en Crist. Era el temps en què per causa dels àrabs, l'Església d'Orient, en la seva major part, havia sortit ja fora del cercle del poder imperial.

Tant més susceptible era l'Emperador; va veure infidelitat política en la conducta del Papa, el va fer portar en 653 a Constantinoble i retenir i tractar durament. Volia ja fer-ho executar, però es va decidir finalment bandejar-ho a [[Cherson]], a la [[Crimea]]. Allí va morir Martí el mateix any. També mitjançant un dur exili va voler l'Emperador doblegar Màxim ia dos joves monjos que li auxiliaven, tots dos de nom Anastasi. Els seus patiments van durar prop de deu anys. A [[662]] un últim judici va conduir a flagelar, tallar la mà dreta i arrencar la llengua a Màxim. Així, mutilat, se li va bandejar a Lacium, a la [[Còlquida]]. Allà va sucumbir als seus patiments encara en 662. L'Església el venera corn [[Màxim el Confessor|Sant Màxim Confessor]].

Sota la pressió de l'Emperador, els Papes [[EugenioEugeni I]] ([[654]] - [[657]]), [[Papa Vitalià|Vitalià]] (657 - [[672]]), [[AdeodatDeodat II]] (672 - [[676]]) i [[DonoDonus I]] (676 - [[678]]), tots d'origen italià, es van abstenir de donar explicacions però, van evitar adherir a l'emperador, i la ruptura romandre. El perill de l'Estat, finalment, va fer desitjar a l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]] -685) la pau amb l'Església. El Papa [[Agató (Papa)I|Agató]] (678 - [[681]]), grec de [[Sicília]], va venir a trobar. Un sínode celebrat per ell a Roma, que era la coronació d'una sèrie d'ells en diferents comarques d'Occident, va disposar una ambaixada a Constantinoble, que va portar amb si un escrit doctrinal del Papa sobre les dues naturaleses en Crist. Així mateix, enviats dels patriarques d'Alexandria i Jerusalem, i fins i tot del patriarca d'Antioquia, es van trobar en el sínode de Constantinoble. Aquest va ser el sisè concili general.

== NotaReferències ==