Diferència entre revisions de la pàgina «Monotelisme»

236 bytes afegits ,  fa 7 anys
+ Ref
m (Bot: Traient 32 enllaços interwiki, ara proporcionats per Wikidata a d:q238459)
(+ Ref)
== Dificultats doctrinàries ==
 
L'amenaça dels [[perses]] a l'[[Imperi bizantí]], a la qual després es va agregar la dels [[àrabs]], va moure al [[segle VII]] a un nou intent de guanyar als [[monofisisme|monofisites]] mitjançant un edicte dogmàtic. La situació era realment perillosa. Els perses havien conquerit [[Capadòcia]] i [[Egipte]]. En aquestes circumstàncies, el patriarca Sergio de Constantinoble va intentar venir en ajuda de l'emperador [[HeraclioHeracli]], vencedor dels perses, elaborant un pla de mediació segons el qual no s'havia parlar precisament d'una doble naturalesa en [[Crist]], sinó més bé d'una energia i una voluntat («Monona the lema», d'aquí el nom). Aquesta manera d'expressió no era fals, si es volia dir amb això només que en Crist no és possible oposició entre la seva voluntat humana i la seva voluntat divina. Però era inexacte, i un monofisisme vetllat, quan es referia a la integritat de la naturalesa humana en Crist, en negar, o fins i tot només fosc, la realitat de la seva voluntat humana. Justament això afectava els monofisites, que no volien acceptar sense reserves la humanitat de Crist, ja que la pensaven dissolta en la Divinitat. Conferències de Sergio amb bisbes monofisites millorar la situació, especialment amb el bisbe Ciro de Fasis de Laci, l'actual [[Sebastopol]].
 
A [[631]] Ciro va ser promogut a patriarca d'[[Alexandria]]; allà va aconseguir reconciliar una part dels monofisites. Es va confessar «una energia divina i humana». Nous èxits entre els monofisitas de [[Armènia]] i fins i tot de [[Antioquia]], a [[633]] van augmentar la confiança que s'estava sobre el camí recte, però un monjo de [[Palestina (regió)|Palestina]], [[Sofroni I de Jerusalem|Sofroni]], es va adonar del perill que tancava enfosquir la veritable doctrina i pregar a Ciro, que li havia informat de les conferències i els seus resultats, i després al mateix Sergio, que s'apartessin de l'error. Per la seva banda va suportar en silenci la contradicció fins que a [[634]], patriarca de [[Jerusalem]], va considerar el seu deure primerament aclarir la qüestió en un sínode que va convocar i després enviar una carta sinodal a Sergio ia altres patriarques i també al papa [[Honori I]] (625-638). En aquesta carta es confessava la doctrina de les dues energies i dues voluntats.
Aquest era el llenguatge del cura d'ànimes, no el del teòleg. Ara Sergio va resumir la seva doctrina en una prudent formulació, publicada per l'emperador Heracli, en 638, en una «[[Ekthesis]]" o explicació, que van acceptar la major part dels bisbes d'Orient, i entre ells els nous patriarques de Constantinoble i Jerusalem (Sofronio i Sergio havien mort en el mateix any, així com Honori) i el patriarca d'Antioquia, aquest resident a Constantinoble perquè la seva seu havia estat presa pels àrabs.
 
Els successors d'Honori - [[Papa Joan IV (Papa)|Joan IV]], procedent de [[Dalmàcia]] ([[640]] - [[642]]), i el grec [[Teodor I]] ([[642]] - [[649]]) - van veure més agudament. En la mateixa Constantinoble van tenir l'ajuda del savi Màxim, que, nascut de noble família, havia deixat el servei de la cort per fer-se monjo. A l'oposició dels Papes contra la «Ekthesis» haver d'agrair que [[Constantí III Heracli]] ([[641]] - [[668]]), successor d'HeraclioHeracli, la revoqués encara que en forma no afortunada, imposant mitjançant la seva «typos »un silenci general. [[Martí I]] ([[649]] - [[653]]), italià de naixement, però familiaritzat amb l'ambient de Constantinoble on havia residit com [[apocrisiari]], es va pronunciar en el sínode de Roma (649) per les « dues voluntats i dues maneres d'obrar naturals » en Crist. Era el temps en què per causa dels àrabs, l'Església d'Orient, en la seva major part, havia sortit ja fora del cercle del poder imperial.
 
== Rol d'emperador ==
 
Tant més susceptible era l'Emperador; va veure infidelitat política en la conducta del Papa, el va fer portar en 653 a Constantinoble i retenir i tractar durament. Volia ja fer-ho executar, però es va decidir finalment bandejar-ho a [[Cherson]], a la [[Crimea]]. Allí va morir Martí el mateix any. També mitjançant un dur exili va voler l'Emperador doblegar Màxim ia dos joves monjos que li auxiliaven, tots dos de nom Anastasi. Els seus patiments van durar prop de deu anys. A [[662]] un últim judici va conduir a flagelar, tallar la mà dreta i arrencar la llengua a Màxim. Així, mutilat, se li va bandejar a Lacium, a la [[Còlquida]]. Allà va sucumbir als seus patiments encara en 662. L'Església el venera corn [[Màxim el Confessor|Sant Màxim Confessor]].
A [[662]] un últim judici va conduir a flagelar, tallar la mà dreta i arrencar la llengua a Màxim. Així, mutilat, se li va bandejar a Lacium, a la [[Còlquida]]. Allà va sucumbir als seus patiments encara en 662. L'Església el venera corn [[Màxim el Confessor|Sant Màxim Confessor]].
 
Sota la pressió de l'Emperador, els Papes [[EugenioEugeni I]] ([[654]] - [[657]]), [[Papa Vitalià|Vitalià]] (657 - [[672]]), [[AdeodatDeodat II]] (672 - [[676]]) i [[DonoDonus I]] (676 - [[678]]), tots d'origen italià, es van abstenir de donar explicacions però, van evitar adherir a l'emperador, i la ruptura romandre. El perill de l'Estat, finalment, va fer desitjar a l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]] -685) la pau amb l'Església. El Papa [[Agató (Papa)I|Agató]] (678 - [[681]]), grec de [[Sicília]], va venir a trobar. Un sínode celebrat per ell a Roma, que era la coronació d'una sèrie d'ells en diferents comarques d'Occident, va disposar una ambaixada a Constantinoble, que va portar amb si un escrit doctrinal del Papa sobre les dues naturaleses en Crist. Així mateix, enviats dels patriarques d'Alexandria i Jerusalem, i fins i tot del patriarca d'Antioquia, es van trobar en el sínode de Constantinoble. Aquest va ser el sisè concili general.
 
== El [[Concili de Constantinoble III]] (Sisè [[Concili ecumènic|Ecumènic]]) ==
Va celebrar les seves sessions des de novembre de [[680]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Denzinger |nom=Heinrich Joseph Dominicus |títol=Enchiridion symbolorum: definitionus et declarationus de rebus fidei et morum |url= |llengua=llatí |editorial= |data=1963 |pàgines=238 |isbn=}}</ref> fins a setembre de [[681]] i van assistir-hi aproximadament 170 bisbes. El Papa Agató presenciar l'acabament; va morir al gener de 681. El seu successor va ser [[Lleó II]] ([[682]] - [[683]]), novament sicilià. El concili acord amb l'epístola de Agató, va condemnar la doctrina monotelista i va declarar que en Crist s'han de reconèixer dues «voluntats naturals i dos naturals maneres d'actuar, indivisos, incanviables, inseparables, inmezclables». El patriarca d'Antioquia, que va romandre en l'error, va ser destituït. El concili [[Anatema|anatemitzava]] als «causants de la nova heretgia»: Sergio, Ciro i altres, entre ells el Papa Honori, «perquè s'ha trobat que en la seva carta a Sergio ha seguit en tot l'opinió d'aquest i ha aprovat la seva impia doctrina », o segons va ser formulat en el cànon final,« que l'ha seguit en els seus errors ». Com en la instrucció dels llegats pontificis no es contenia sobre la condemnació d'Honori, aquesta no es pot sense més atribuir a Roma.
 
Va celebrar les seves sessions des de novembre de [[680]] fins a setembre de [[681]] i van assistir-hi aproximadament 170 bisbes. El Papa Agató presenciar l'acabament; va morir al gener de 681. El seu successor va ser [[Lleó II]] ([[682]] - [[683]]), novament sicilià. El concili acord amb l'epístola de Agató, va condemnar la doctrina monotelista i va declarar que en Crist s'han de reconèixer dues «voluntats naturals i dos naturals maneres d'actuar, indivisos, incanviables, inseparables, inmezclables». El patriarca d'Antioquia, que va romandre en l'error, va ser destituït. El concili [[Anatema|anatemitzava]] als «causants de la nova heretgia»: Sergio, Ciro i altres, entre ells el Papa Honori, «perquè s'ha trobat que en la seva carta a Sergio ha seguit en tot l'opinió d'aquest i ha aprovat la seva impia doctrina », o segons va ser formulat en el cànon final,« que l'ha seguit en els seus errors ». Com en la instrucció dels llegats pontificis no es contenia sobre la condemnació d'Honori, aquesta no es pot sense més atribuir a Roma.
 
A la confirmació de l'acord del concili per l'emperador Constantí IV i el Papa Lleó II diu la redacció imperial, a [[Idioma grec|grec]]: «que no s'ha esforçat a conservar pura aquesta seu amb la doctrina de la tradició apostòlica, sinó que mitjançant profà abandonament ha permès que sigui tacada la fe intacta »i en la redacció [[llatí|llatina]], més breument:« que no ha purificat aquesta seu amb la doctrina de a tradició apostòlica sinó que ha intentat soscavar mitjançant un profà abandonament la fe intacta ». Més suau, i amb seguretat justament, la participació de l'acord del concili per Lleó II als bisbes espanyols va expressar «que no va apagar des d'un principi la flama de la doctrina herètica, com convenia a l'autoritat apostòlica, sinó que per negligència la va permetre augmentar ».
La condemna d'Honori amb aquesta claredat no s'havia aconseguit sense l'influx dels orientals, participants gairebé exclusius en el concili, que desitjaven descarregar sobre el Papa romà tota la responsabilitat. Aquesta condemna s'ha gravat profundament en la memòria de l'Església, i es comprèn que tingués més tard un important paper en la discussió sobre l'autoritat dogmàtica del Papa fins el Concili Vaticà. Com revelen les pròpies declaracions d'Honorio, ell entreveia la veritable doctrina. No va ser de cap manera un heretge en l'actual i rigorós sentit de la paraula, que antigament tenia un més general, el judici del concili sobre ell va ser més aviat massa enèrgic que enterament just.
 
== NotaReferències ==
 
 
{{Referències}}
 
104.889

modificacions