Normalització lingüística del català: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
EE |
intro |
||
Línia 1:
La '''normalització lingüística del català''' és el procés de recuperació d'aquesta llengua als territoris espanyols on es parla ([[Catalunya]], [[País Valencià]] i [[Illes Balears]]) des de la recuperació de la democràcia a l'[[Estat Espanyol]]. [[Andorra]] presenta una casuística similar a la del Principat de Catalunya. Aquest fet s'ha donat molt poc o no s'ha donat en d'altres territoris catalanoparlants com [[Catalunya del Nord]], [[l'Alguer]] i la [[Franja d'Aragó]].
La pèrdua de la llengua té l'origen en la [[substitució lingüística]] patida per la llengua catalana a mans del [[francès]] a [[Catalunya Nord]], per l'italià a [[l'Alguer]] i pel castellà a la resta de territoris. La substitució lingüística pel francès té l'origen en el [[Tractat dels Pirineus]] de 1659 i la del castellà comença en la promulgació dels [[decrets de Nova Planta]] el 1707 per al País Valencià, el 1715 per a les Balears i el 1716 per al Principat de Catalunya.<ref>http://www.eeif.es/significados/n-volum%20IX/normalitzacioLingu.html</ref>
== Catalunya ==
A [[Catalunya]], el procés de recuperació lingüística s'inicia amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya l'any [[1977]] i la posterior aprovació l'any [[1979]] de l'[[Estatut d'autonomia de Catalunya|Estatut]], que torna a restablir l'oficialitat de la llengua catalana, juntament amb el castellà, i la declara ''llengua pròpia'' de Catalunya. Aquest marc legal va permetre desenvolupar una política lingüística favorable a la recuperació de la llengua catalana, impulsada amb l'aprovació de [[Llei de normalització lingüística de Catalunya|la primera llei de normalització lingüística]].
Aquesta primera llei de normalització, aprovada l'any [[1983]], tenia com a objectiu prioritari la recuperació de la llengua en els usos oficials, en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació públics, a més de fer explícit el suport institucional a l'ús social. Quant a la regulació dels usos oficials, establia l'ús habitual del català com a llengua pròpia de les diferents administracions catalanes, donava validesa legal als textos redactats en aquesta llengua i acceptava el català com a llengua de relació del ciutadà amb les diferents administracions catalanes. A més, establia que les formes toponímiques catalanes serien les úniques vàlides en territori català –excepte a la [[Vall d'Aran]], on ho serien les araneses–. Pel que fa al sistema educatiu, establia les bases per a l'ús vehicular habitual de la llengua catalana, impedia explícitament la segregació dels alumnes per motius de llengua i feia del català la llengua del sistema educatiu, en què garantia la presència del castellà i el coneixement d'ambdues llengües oficials per part de tots els alumnes un cop acabat l'ensenyament obligatori.
L'any 1998 una nova llei, ara anomenada de política lingüística, va substituir la del 1983 i continua vigent fins als nostres dies. Aquesta llei, tot i seguir la línia d'actuació establerta amb l'anterior, és més extensa i més precisa. El concepte de llengua pròpia està més desenvolupat en el nou articulat, que especifica que és llengua preferent de l'administració i de les empreses i serveis públics o que ofereixin serveis al públic. També fa més explícit el capítol de drets lingüístics i estableix el dret de tots els ciutadans de Catalunya a conèixer, expressar-se i ser atesos en qualsevol de les dues llengües cooficials, en un marc de no-discriminació per motius de llengua. Altres punts no contemplats per l'anterior legislació i que sí que apareixen en aquesta llei són les referències a la unitat de la llengua catalana, als documents i contractes civils i mercantils, a l'[[antroponímia]], a les indústries de la llengua i la [[informàtica]], a l'atenció al públic a les empreses, a la informació al consumidor, la retolació i la publicitat, i a la relació amb altres territoris de llengua catalana i projecció exterior de la llengua. A més, consolida el paper preeminent del català en la resta d'àmbits ja contemplats en el text anterior. L'organisme encarregat de l'execució i aplicació de les lleis que versen sobre política lingüística, així com del foment i promoció de la llengua catalana, és la [[Secretaria de Política Lingüística]]. Amb aquest objectiu, l'organisme ha endegat successivament al llarg dels darrers vint-i-cinc anys diverses campanyes de promoció i sensibilització lingüística que s'han adaptat a la diferent situació social del català, com per exemple ''El català, cosa de tots'' (1982), ''Depèn de vostè'' (1985-1986), ''Tu ets mestre'' (2003), ''Dóna corda al català'' (2005-2007) i ''Encomana el català'' (2009 en endavant). L'objectiu de rerefons de totes aquestes campanyes, sobretot de les més recents, és evitar que els catalanoparlants canviïn sense motius del català al castellà davant de persones que el parlant identifica com a no catalanoparlants, però que comprenen o parlen el català, i fomentar el paper del català com a llengua pública comuna i llengua d'acollida en un territori actualment més divers lingüísticament que mai. Pel que fa a la promoció i l'ús del català en el conjunt del territori de Catalunya, cal tenir també en compte el paper del [[Consorci per a la Normalització Lingüística]]. Aquest organisme aplega des de fa més de vint anys els esforços de municipis i altres administracions locals i ofereix un ample ventall de serveis lingüístics a tot el territori, que van des de cursos de català per a adults fins a assessorament lingüístic i programes de dinamització lingüística.
Linha 19 ⟶ 21:
== Enllaços externs ==
* [http://sites.google.com/site/historiacatalunyaespanya/11-normalitzacio-lingueistica-i-cultural ''Normalització lingüística i cultural''
[[Categoria:Normalització lingüística del català| ]]
| |||